Sant Norbert de Xanten, fundador de l’orde de Prémontré

Cristina Masip.

Sant Norbert fou el fundador de l’orde dels canonges regulars de Prémontré, també anomenats monjos blancs – pel color del seu hàbit –, Premonstratesos o Norbertins. La fundació del primer monestir de l’orde de Premontre, per part de Norbert, fou precisament a Prémontré (prop de Laon, a l’actual departament d’Asine a França), l’any 1120. Per tant, el lloc on establiren el primer monestir donà el nom a l’orde monàstic. Sant Norbert de Xanten també fou prelat de l’Església del Sant Imperi Romà Germànic.

La vida de Sant Norbert de Xanten ha quedat recollida en dos documents anomenats Vita A i Vita B. Ambdós textos són trasllats del s. XIV dels manuscrits originals del s. XII escrits en llatí. Segons la crítica, la Vita A s’hauria escrit entre 1145 i 1161/64, mentre que la Vita B s’hauria escrit entre 1152 i 1161/64. Si Sant Norbert de Xanten va morir l’any 1134, l’inici de la redacció dels dos textos hauria començat abans dels 20 anys de la seva mort.

Com recull Theodore J. Antry (O. Praem), fou Roger Williams qui va descobrir, l’any 1853 a la Reial Biblioteca de Berlín, un manuscrit fins llavors desconegut provinent de l’Abadia de Sant Pere de Brandenburg. Tenint la impressió que el recent descobriment era una Vida de Sant Norbert anterior a la coneguda fins llavors, Roger Williams va anomenar Vita A al darrer manuscrit trobat, mentre que al que ja era conegut va donar-li el nom de Vita B.

La construcció de la biografia de Sant Norbert s’ha basat principalment en els dos textos esmentats. Tot i que coincideixen en gran part, també s’hi troben diferències rellevants.

La Vita A que portava per títol «La vida de Sant Norbert, arquebisbe de Magdeburg» és més breu, té una intenció biogràfica, recull un gran nombre de fets històrics encara que també lloa les virtuts del Sant. La Vita B que portava per títol «L’origen i l’expansió dels Premonstratesos» és aproximadament el doble de llarga, inicia el relat amb la vida de Sant Norbert i es pressuposa, perquè no s’ha conservat, que seguiria amb el relat de l’expansió de l’orde de Prémontré per Europa.

En definitiva, la Vita B té una intenció més hagiogràfica i moralitzant que buscava arribar a un públic més ampli. Possiblement per aquest motiu de la Vita A només se n’ha conservat una còpia, mentre que de la Vita B se n’han conservat 25, tal i com apunta Theodore J. Antry (O. Praem) a la introducció de la seva transcripció i edició de la Vita A de Sant Norbert de Xanten.

Segons es desprèn dels textos medievals citats i de les múltiples ressenyes contemporànies que se’n deriven, Norbert va néixer prop de Xanten – a tocar del curs inferior del Rin – entorn l’any 1080, tot i que els historiadors de l’orde apunten que hauria pogut donar-se entre 1080 i 1092, essent l’any 1085 la data predilecta per la majoria. Fins als 30 anys, Norbert, va portar una vida còmode en un ambient de cort fastuós i agradable. Als 30 anys però, diferents fets traumàtics – com ser colpejat per un llamp –, l’impulsaren a portar una vida de predicació i penitència fins al moment de la seva mort que es va esdevenir el 6 juny de 1134 quan tenia 54 anys i exercia d’arquebisbe de Magdebourg.

Norbert era fill d’Héribert de Gennep, senyor de Millen i de Gennep, comte de Clèves. Va créixer al Castell patern de Gennep. L’il·lustre casa de Clèves estava emparentada amb la família imperial regnant. També estaven emparentats amb Gottschalk, comte de Zutphen. La mare de Norbert descendia dels comtes de Guise relacionats amb la noblesa picarda de Vermandois.

La zona de l’actual espai franc-flamenc entre la Picardia i la Renània inferior, i també la zona de Flandes, Brabant i Holanda, serien, per tant, la zona natural per on Norbert duria a terme les seves principals missions pastorals.

Als 9 anys d’edat ingressà com a novici a la col·legiata de Xanten. Com a oblat, a l’edat mitjana infant ofert pels pares a un monestir per tal de consagrar-lo a Déu o per a ser-hi educat, fou confiat als mestres canonges del capítol de Xanten per tal d’accedir al sacerdoci mitjançant una disciplina dura.

Uns anys després però, el seu cosí, l’emperador Henri V, l’estirà del món de la pregària per a nomenar-lo capellà de la col·legiata de Xanten. Des d’aquesta posició, Norbert portà la vida pròpia de la cort i la noblesa. La seva tasca era la de gestionar la diplomàcia religiosa de la cort. Simple vicari, ja que encara no havia pronunciat cap vot, i gràcies al seu estatus social, durant els primers anys de joventut va portar una vida lliure, luxosa i cada vegada més dissipada.

Norbert, sovint representat a les imatges amb una cabellera rossa, va demostrar sempre una actitud seriosa i aplicada en el desenvolupament de les seves tasques. Participava de les campanyes del sobirà imperial i a les negociacions de l’Imperi amb el Papat. Arribant a negociar personalment amb el cardenal canceller Joan del Papa Pascal II entorn 1111 i 1112.

La llegenda diu que, cansat de les frivolitats de la cort, i havent conegut i pres peresposauna bona amiga d’un entorn menys afavorit, buscaren un refugi per protegir el seu amor i allunyar-se de les hipocresies de la cort. La seva esposa, embarassada, donà a llum en un part difícil i morí perdent també la criatura. El capellà primer amagà la seva pena a la cort. Després, sense trobar consol ni lligams afectius i trobant-se en aquest estat melancòlic, un dia, mentre avançava sobre el seu cavall sota la pluja que queia a la gran plana del Nord tot fent ruta entre Wreden i Westfàlia fou colpejat per un llamp. Llavors tenia 30 anys.

Trobant-se inconscient degut al llamp, tingué la visió benaurada dels morts al paradís, en particular, d’aquells que ell havia estimat. En la visió els difunts l’incitaven a portar per tots els racons d’Occident la paraula de la vida eterna i el consol de la pena de Crist als més pobres i desvalguts. Norbert retingué la visió i començà així la seva activitat evangelitzadora.

Deixant de banda el relat més fabulós, l’any 1115 és considerat el moment en què Norbert prengué consciència de la vida lleugera que havia portat fins al punt que decidí abandonar-la radicalment. Propostes recents situen aquest moment en l’any 1112. En qualsevol cas, entorn aquestes dates, Norbert dimiteix dels seu càrrec a la capella imperial.

Després de reprendre el contacte amb el món monàstic i d’haver consultat els antics canonges que l’havien format, passà uns quants mesos en reclusió. Després fou ordenat i rebé la tonsura – el tall de cabell propi dels monjos – i l’hàbit, fet d’una llana senzilla de color marró.

Un cop s’hagué desprès de tots els seus béns, anuncià la seva voluntat de reformar de manera rigorosa els hàbits dels canonges tot respectant la Regla de Sant Agustí. Però trobà un fort rebuig per part dels religiosos gens desitjosos d’abandonar la seva manera de viure, tranquil·la i força acomodada. Davant la negativa, inicià una existència de sacerdoci itinerant equipat amb un ruc i una capella portàtil per a dir la missa.

No obstant, els sacerdots d’arreu, protegits pels bisbes veien amb mals ulls aquell sacerdot mendicant que intentava posar-se al cap davant dels seus fidels, els quals familiarment l’acollien en llogarets remots de les zones per on passava. Norbert, pastor sense residència fixa, sovint va ser aturat per les autoritats religioses allà on fos que es trobés. Progressivament, migrà de les boques del Rin a Flandes en direcció a la França del Nord. Però reconegut també per les autoritats religioses franceses, és de nou arrestat i processat.

El 1118, durant l’hivern, amb els peus nus i només alimentat i protegit per la generositat dels camperols, travessà tot el Regne de França de nord a sud per tal de visitar el Papa Gélase II que es trobava de pas pel Llenguadoc. El Papa Gélase II, antic canceller de Pascal II, que coneixia Norbert de la seva antiga vida a la cort, el reconegué. I, acomplint els seus desitjos, li retornà el permís oficial per poder continuar la seva tasca de predicació.

A partir d’aquest moment, inicià el camí de retorn cap a terres més septentrionals. Seguint amb el consell Papal, cada vegada que s’aturava a una zona primer feia una visita al bisbe de la diòcesis en qüestió per anunciar oficialment la seva missió. A Valenciennes Norbert conegué a Hugues de Fosses, capellà del Bisbat de Cambrai. Hugues, fascinat per Norbert, començà a acompanyar-lo ben aviat. Poc després, el trobem ja exercint d’escrivà i organitzant les trobades i les missions evangelitzadores de Norbert.

En aquest període, Norbert, suscitava una doble reacció als bisbes i alts càrrecs religiosos. Conscients del seu progressiu carisma alguns el consultaren per conèixer millor la seva tasca i li encarregaren missions. El Bisbe de Laon, Barthélemy de Jur, per exemple, el protegí. Altres però, encara es mostraven recelosos i reticents a la predicació, tan austera, de l’evangeli. De nou, Norbert, intentà reformar els canonges de l’Abadia de Sant Martí de Laon, encoratjat pel seu protector. Els canonges, altre cop, rebutjaren la reforma.

Justament llavors, les terres pantanoses del centre del bosc de Voas, l’actual bosc de Sant-Gobain a l’Aisne, romanien desertes. El Bisbe de Laon les havia confiscat als senyors de Coucy ja que havien exercit greus abusos propis del bandolerisme. El Bisbe Barthélemy de Jur decidí instal·lar en aquelles terres, fora vila, aquells homes i aquelles dones que busquen una vida religiosa i pura i que arribaven de tot arreu per tal de trobar el jove Norbert. El lloc era Prémontré, al començament de la ruta entre Sant Quintí i Soissons.

Per l’acord amb el Papa Calixt II i protegit per Barthélemy de Jur, Norbert aconseguí realitzar el seu somni en fundar, amb 40 deixebles, un orde monàstic de canonges regulars encarregada de dur a terme missions pastorals i evangelitzadores. La instal·lació, el 1120, de la primera Abadia de l’orde de Prémontré fou aspra i difícil. Calia fer treballs de condicionament del terreny, bastir el monestir on poder reunir-se i formar els clergues que, una vegada ordenats sacerdots, s’haurien de dedicar al ministeri i a la predicació de l’Evangeli en la pobresa. Els primers treballs, molts d’ells realitzats per un gran nombre de seguidors entusiastes de Norbert, resultaven tot i així pesats i restrictius. Tant és així que en els primers temps de Prémontré les condicions de vida dissuadiren a un gran nombre de clergues seleccionats i a alguns dels laics que perderen l’entusiasme inicial. Malgrat les baixes sempre arribaven nous homes i noves dones de fe que se sumaven a la tasca del bastiment de Prémontré.

Les dones, laiques converses o monges normalment d’alta condició, també participaren ingentment de la primera etapa de Prémontré. Malgrat tot l’esforç, sense experiència tècnica, s’avançava massa poc a poc. Hugues comprengué la necessitat de treballar amb homes d’art i d’ofici per tal d’acabar l’orba. Hugues proporciona a Prémontré homes i dones segons les seves competències: religiosos per a càrrecs pastorals, clergues per l’administració i l’estudi, manobres, traginers… Norbert de tant en tant compartia amb els monjos recentment afiliats algunes activitats i tasques concretes relatives al monestir. Mentre incitava a la comunitat a la generositat i a la caritat, especialment durant l’hivern de 1123 a 1124 el qual fou especialment dur i portà grans nevades. La situació de fred i fam desbordà fins i tot als monjos blancs de Prémontré que no aconseguien assistir al gran nombre de persones que hi acudien demanant ajuda.

En general però, Norbert preferia recórrer els camins, els pobles i les ciutats i des d’un inici, com hem vist, havia delegat la posada en marxa del monestir a Hugues de Fosses. A banda de la predicació, els viatges de Norbert servien per buscar suport, ajudes, donacions i fons dels més rics, aquests dons eren enviats a l’Abadia. Norbert aconseguí diverses donacions de personatges influents de l’època que permeteren impulsar Prémontré.

Al 1124, a Anvers, es proposà transformar el capítol secular de l’Abadia de Sant Miquel d’Anvers a capítol regular. Aquesta vegada, se’n sortí.

L’empresa premonstratesa experimentà un creixement i una puixança remarcable mentre s’expandia per Occident. Els premonstratesos suscitaven un fervor de caire popular i participatiu. Aquest carisma continuava provocant cert recel a alguns càrrecs religiosos garants del poder.

No obstant, el 16 de febrer de 1126, Norbert rebé del Papa Honorius II la bula de confirmació Aposolicae disciplinae per la qual quedava aprovada la tria de la regla de Sant Agustí i confirmava la possessió de Prémontré així com les altres fundacions de l’orde. El mateix any, Norbert, fou nomenat arquebisbe de Magdebourg, a la Saxònia central. Amb certa desgana i constret per les noves funcions que hauria d’exercir, Norbert va abandonar l’Abadia de Prémontré i designà de nou a Hugues de Fosses, el seu inseparable primer deixeble, com el seu substitut.

El 1130 el balanç de l’orde de Prémonté ja es constatà impressionant. En 10 anys, les instal·lacions cada vegada més urbanes, s’havien multiplicat per la Lorena, el comtat de Champagne, Flandes, Picardia i Normandia. Al nord del Regne de França, on les autoritats de l’orde obriren concert amb l’administració reial, els progressos foren encara més grans. Del 1120 al 1128, es deixà constància de sis abats encarregats de diferents cases. A l’any 1164, respecte el 1120, ja eren més de 100 els abats que havia donat l’orde de Prémontré.

Alguns dignataris de l’Església i senyors feudals de les diòcesis on els monjos Premonstratesos tenien presència volien aturar el progrés de l’orde i desitjaven fervorosament l’allunyament o la desaparició del «malson blanc». El malson blanc feia referència precisament a la roba de lli sense blanquejar, símbol dels penitents, i color del seu hàbit. Malgrat les intrigues d’algunes figures poderoses, la xarxa de solidaritat entre les cases premonstrateses estava ja ben establerta. Ni les pressions d’alguns dignataris, ni l’última etapa de Norbert ja vell i afeblit per una salut recurrentment debilitada no aturaren el creixement de l’orde.

Davant d’aquest creixement, Hugues de Fosses implantà les divisions administratives segons divisions geogràfiques o circaries; elsestatuts relatius a la litúrgia, les reunions dels capítols ordinaris i extraordinaris; la redacció dels capítols generals organitzats a partir de 1150; i el control financer.

Sant Norbert, després d’una dècada de peregrinació pastoral, retrobà els alts dignataris alemanys de la cort en la seva funció de Bisbe de Magdebourg. No per luxe sinó per deferència, o per protegir-se millor del fred, guardà les seves robes gastades de peregrí. Des del nou càrrec encara aconseguí convèncer algunes canongeses de l’Imperi Romà Germànic de seguir el model de Prémontré. Una altra de les seves principals preocupacions era la reestructuració de la marca saxona. I com sempre, l’evangelització i la conversió del poble i dels estaments nobles a la dignitat cristiana.

Norbert posà el seu orde a disposició de la societat saxona i eslava durant la reforma Gregoriana. Aquesta implicació de l’arquebisbe suscità enfrontaments violents entre els prínceps i els antics missioners. A la seva diòcesi aplicà la mateixa reforma entre el seu clergat de Magdebourg.

La política eclesiàstica després de l’elecció del papa Innocenci II el 1130 acaparà Norbert quan ja era un prelat envellit. Es posicionà al costat de Bernat de Claravall, personatge influent de l’orde del Císter, els quals defensaven la recent designació del Papa Innocenci II. El Papa es trobava refugiat a França després de fugir de Roma on l’antipapa Anaclet també s’havia proclamat Papa amb el suport dels Normands. Els dos grans patrons de l’orde canònica, els Premonstratesos i els Cistercencs, es trobarien arbitrant una de les tries polítiques de l’occident cristià més important de la història.

Des de l’exili, el Papa Innocenci II consolidà la seva posició aconseguint el suport del rei francès Lluís VI, el del rei alemany Lotari II – gràcies a les influències de Norbert –, el del rei anglès Enric I i el del rei castellà Alfons VII.

Tot i els suports la inestabilitat continuà a Roma i no se superà el petit cisma fins la mort d’Anaclet el 1138. El Papa Innocenci II va declarar nuls tots els edictes d’Anaclet. En aquest context de cisma Norbert rebé un intent d’assassinat per part dels seus detractors que fallà per atzar. Norbert quedà moralment abatut i la seva salut empitjorà irremeiablement.

Finalment, Norbert morí de malària i d’esgotament a Magdebourg el 6 de juny de 1134. Norbert fou canonitzat pel Papa Innocenci III per mitjà d’un ritual menor el 1216. Fou canonitzat de nou i amb més honors l’any 1582 pel Papa Gregori XIII.

La tomba d’aquest apòstol tardà de la ReformaGregorianafou traslladada de l’antic santuari de Magdebourg a l’església de l’Assumpció del Monestir de Strahov a Praga, a principis del s. XVII. El trasllat de les seves despulles s’imposà davant la por d’un possible saqueig en un Magdebourg majoritàriament protestant des de 1524.

El monestir de Santa Maria de Vallclara, situat a l’actual municipi Cabacés, fou fundat l’any 1149 per l’abat Esteve de Flabemont, el qual provenia de la circaria premonstratesa de la Lorena. La fundació es produí 15 anys després de la mort de Norbert i 29 anys després de la primera fundació de Prémontré. Aquesta fundació fou possible i disposada pel comte Ramon Berenguer IV qui donà el lloc d’Avincabacer a l’orde francès en agraïment a l’ajuda prestada pels monjos durant les campanyes de conquesta contra els musulmans al que avui coneixem com a Catalunya Nova. Els monjos Premonstratesos de tarannà predicador i evangelitzador s’aproparen a les idees dels ordes de monjos guerrers sorgides arrel de les croades cristianes. En el cas de les fundacions premonstrateses de la Península Ibèrica, aquestes, es produeixen arrel del Concili de Reims que convocà el Papa Eugeni III l’any 1148. En aquest concili es demanà l’ajut als prínceps cristians que lluitaven contra els sarraïns principalment a la península ibèrica.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!