L’oratori de Vallclara

Carles Prats

La façana

Quan Ramon Berenguer IV va fer donació d’Avincabescer, que a partir de llavors s’anomenaria Vallclara, el 25 d’abril de 1149, per tal que l’orde de Prémontré hi fundés un monestir, també va especificar que volia que s’hi construís un oratori i lloc santíssim “ibidem oratoria et loca sanctissima construant” (Virgili, doc. 15). Queda clar, a partir del text de la carta de donació del lloc, que el monestir i l’oratori són edificis diferents.

Fins al 1996 l’emplaçament d’aquest oratori romànic es desconeixia, ni se sabia quina forma hauria pogut tenir. El campanar de l’església, datat el 1603, deixava clar que l’edifici era modern, i l’aspecte que tenia el temple no feia sospitar que s’hi amagués res més antic.

Aspecte que oferia la façana de l’església fins el 1996

Només a banda i banda de la porta principal, s’hi veien uns murs de pedra sense cap marca de picapedrer i sense cap indici que fes pensar que aquelles parets no s’haguessin alçat per a l’obra acabada a les primeries del segle XVII, com hi deia al campanar. La porta, quadrada i rematada amb un frontó modern que imitava l’estil neoclàssic, fet de ciment, semblava corroborar la poca antiguitat de l’edifici. Però aquest panorama va canviar radicalment quan el 1996, després de la caiguda d’un llamp que esberlà la teulada del campanar, es restaurà tot l’edifici.

El repicat de la façana principal, per a treure la capa d’arena i calç que la cobria, va deixar al descobert la imponent façana de l’oratori que havia manat construir Ramon Berenguer IV el 1149:

Façana de l’oratori romànic

En un primer moment de la restauració es va respectar el que quedava de l’espadanya, que va ser deixat vist fins a les vessants de la teulada, on s’havia retallat per a donar la forma actual a la coberta, però posteriorment (i amb un criteri erroni) es va decidir arrebossar també amb argamassa els dos pilars laterals i el central que donaven forma a aquesta espadanya. Com que l’arrebossat es va fer amb posterioritat al primer que ja va cobrir el que havien estat les obertures de l’espadanya, d’on havien de penjar les campanes, ja que s’havien reomplert amb pedra no treballada durant l’obra acabada a principis del segle XVII, encara s’aprecien diferències de tonalitat entre els arrebossats, que diferencien clarament les dues obertures centrals (d’un gris més fosc) dels pilars laterals i central (d’un gris més clar).

Una construcció propera, l’església de Santa Magdalena de Berrús (Riba-Roja d’Ebre), ens pot ajudar a visualitzar l’estil de la façana primitiva de l’oratori de Vallclara:

Façana principal de Santa Magdalena de Berrús, a Riba-Roja d’Ebre

Aquesta façana romànica, integrada a l’edifici actual de l’església, té una espitllera a sobre de la portalada, i la restauració del 1996 va cegar l’ull que l’obra acabada al segle XVII havia obert a l’espai corresponent a l’antiga espadanya. Està construïda amb carreus regulars o semiregulars, i amida 7,75 mts d’ample per 9,4 m fins a la línia de l’arrebossat actual, situada al marge inferior de les obertures de l’espadanya. Que l’amplada de la façana és l’original sembla bastant inqüestionable, com a mínim per la banda dreta; aquí, l’existència d’un finestral, deixa veure la cantonera de l’edifici feta amb carreus perfectament alineats. El forat de la portalada té una amplada de 3,14 m i una alçada de 3,80 m. Li manca, com és obvi, la portalada original, però com veurem més endavant pot ser que no sigui gaire lluny. La reforma del 1996 va voler significar aquesta manca amb una llinda, brancals i llindar de pedra blanca, amb un escalonat creixent interior, que destaca sobre la construcció antiga.

Des de l’interior de l’església actual no s’aprecia cap altre indici d’aquest edifici romànic primitiu, més enllà de la part interior de la façana que ja es veu des de fora:

La façana romànica vista des de l’interior de l’església

Per tant, les parets laterals, l’absis i la coberta de l’oratori manquen. Molt possiblement una excavació arqueològica a l’interior del temple posaria al descobert la fonamentació de l’oratori i permetria saber-ne la planta. Mentre això no passi, caldrà especular amb les mides i la forma. El primer interrogant que es planteja és si l’edifici tenia una sola nau o si era de planta de creu llatina. Veient construccions properes a l’espai i el temps, però, sembla més encertat pensar que l’oratori tenia una sola nau, com l’església romànica de la Palma d’Ebre, la de Siurana, l’ermita de Sant Bartomeu d’Ulldemolins, o l’església de l’antic municipi de Berrús -ara al terme de Riba-roja d’Ebre.

Seguint la lògica de les proporcions, si la façana amida 7,75 m la longitud de l’edifici fins al final de l’absis hauria hagut de ser d’uns 20 m com a màxim (l’edifici actual té una longitud de poc més de 24 m), suposant, és clar, que l’acabessin, i sense oblidar que no sabem absolutament res de la planta i, per tant, que les mides amb què treballem són teòriques, deduïdes només a partir de la façana conservada de l’edifici.

Hi ha un detall destacable referent als carreus que encara són a lloc, a la façana de l’antic oratori del segle XII: cap d’ells no presenta marca de picapedrer. Per contra, aquestes marques abunden als carreus del monestir de Santa Maria de Vallclara, contemporani de l’oratori. Aquest fet té una possible explicació: mentre que la construcció del monestir era urgent, ja que els monjos als quals Ramon Berenguer IV havia donat Avincabescer necessitaven un lloc on allotjar-se i dur a terme la seva vida espiritual, alhora que requerien un recinte fortificat per a la defensa (no oblidem el context de guerra en què van arribar), bastir l’oratori no requeria de cap rapidesa. Per a la construcció del monestir s’haurien contractat diverses colles de picapedrers, i cada una hauria signat amb la seva marca els carreus que hauria tallat, per a poder-los cobrar. En canvi, la pedra de l’oratori l’hauria picat una sola colla, la qual cosa faria innecessària la signatura dels carreus, ja que si només un sol grup de picapedrers hi treballava, no hi podia haver confusió a l’hora de cobrar les pedres. Això explicaria que les pedres de la façana de l’oratori encara conservada avui no tinguin cap marca de picapedrer, ni les que, com veurem, varen pertànyer a aquest mateix edifici i es troben actualment reutilitzades en altres construccions particulars.

La portalada

Continuant amb la façana, veurem tot seguit un d’aquests exemples de reutilització d’elements procedents de l’oratori: a pocs metres de distància de l’església, a la casa número 1 del carrer Penedès, hi veiem una portalada clarament romànica:

Portalada romànica al núm. 1 del carrer Penedès (número d’inventari J.001.001)

Aquesta portalada té unes mides exteriors de 2,70 m. d’ample i 3,70 m. d’alt. Encaixa perfectament dintre del buit rectangular que l’extracció de la portalada original deixà a la façana de l’oratori (31,4 m. d’ample i 3,80 mi d’alt). A més, cada una de les dovelles d’aquesta portalada de cal Moliner està numerada, amb xifres gravades a la pedra, senyal inequívoc que fou desmuntada d’un lloc anterior per a ser col·locada on és ara:

Un número 3 gravat a una dovella del muntant de l’esquerra
Un número 11, gravat a una dovella

La sospita que es tracti en realitat de la portalada de l’oratori romànic es fonamenta, a part del que ja s’ha dit més amunt, en el fet que tampoc no presenta cap marca de picapedrer. Els elements de suport que coneixem del monestir de Santa Maria de Vallclara sí que tenen marques, i això fa pensar que no hi hauria cap motiu perquè les seves portalades no en tinguessin, també. Així doncs, l’absència d’aquestes marques, sembla indicar que l’origen de la portalada no hauria de ser el monestir, sinó l’oratori.

Encara hi hem d’afegir una portalada similar, però d’estil gòtic. És la que veiem a la façana de la casa número 10 del carrer del Mig:

Portalada del número 10 del carrer del Mig (número d’inventari C.010.001)

Les mides de les seves dovelles coincideixen en dimensions (sobretot en gruix) amb la portalada J.001.001 que hem mostrat abans. La diferència, però, és l’apuntament de l’arc, tot i que el tall tosc de la dovella clau posa de manifest que aquest és forçat; s’hauria modificat una portalada romànica per, en temps posteriors, donar-li la forma ogival, que marcava l’estil arquitectònic del moment en què aquella portalada primitiva hauria estat reutilitzada i modificada. Aquesta modificació, en cas que la portalada hagués estat traslladada com la J.001.001, hauria fet innecessari numerar les dovelles, perquè el nou estil apuntat conferit n’hauria fet sobrar algunes (incloent les basals, presents a l’altra portalada) i fet necessari retallar-ne unes altres per a donar-li la forma ogival.

Ara bé, és improbable que l’oratori requerís dues portalades, ja que les seves dimensions no eren massa grans. Tot i que no és descartable, cal apuntar també la possibilitat que una d’aquestes dues portalades procedeixi del monestir.

Els permòdols

Al nucli urbà més antic conservat de Cabassers, amb construccions que es poden datar, com veurem, als segles XIII-XIV, hi trobem tot un reguitzell de peces que no poden pertànyer a cap altre edifici que no sigui aquest oratori romànic construït pels frares de Prémontré. Destaquen unes quantes portalades senzilles, presents tant a les façanes principals, com als interiors, d’unes quantes cases del carrer Major i la plaça Dr. Seró. Són uns permòdols, alguns decorats amb relleus, suportats per muntants de pedra, amb una llinda de fusta. Vegem-ne un exemple:

Una portalada construïda amb permòdols reutilitzats de l’oratori

Coneixem quatre d’aquests permòdols decorats: tres amb relleus i un quart amb l’escultura d’un bust. De tots ells, només la primera peça de les mostrades a les fotografies següents (amb número de sèrie D.040.001 a l’Inventari arquitectònic i arqueològic de Cabassers) es troba encara fent la funció de suport d’una llinda a una portalada. Les peces amb número de sèrie D.019.001 van ser desmuntades de la portalada que configuraven a la mitjania del segle XX, i tornades a aprofitar per a fer el muntant d’aquesta mateixa portalada amb més amplitud, amb els relleus amagats per haver quedat les peces girades a la nova construcció. La peça R.011.003 es troba a una portalada moderna, dels anys de 1980, però va aparèixer com a material de relleu d’una paret, durant el transcurs d’unes obres a la casa núm. 39 del carrer Major (D.039.000 a l’Inventari).

D.040.001
D.019.001
D.019.001
R.011.003

Sabem de l’existència d’una vintena d’aquestes peces, que originalment haurien pogut tenir dos emplaçaments: o bé haurien format part de la barbacana de l’absis de l’oratori de Vallclara, o bé haurien estat als murs laterals, com a suport d’uns cavallets de fusta per a sostenir la coberta de teules. Ens ajudarem de l’exemple d’una imatge d’un absis romànic per a entendre la disposició de les peces si haguessin format part de la barbacana, però tornarem a parlar d’aquests permòdols més endavant:

Els murs, l’absis i la coberta

Continuant amb les restes reutilitzades d’aquest oratori, ens hem de fixar en una cinquantena d’arcs ogivals, que es troben als baixos de moltes cases del carrer Major, principalment. Vegem-ne alguns exemples:

Tots aquests arcs tenen en comú diverses característiques: els seus carreus són de mides similars, foren tallats a bisell i cap d’ells no presenta marques de picapedrer. A banda, l’estil apuntat l’obtenen de manera forçada, a base de retallar les dovelles de la part més alta de l’arc, cosa que posa de manifest l’aprofitament dels carreus, que no foren tallats per a fer arcs amb la forma que els donaren els constructors que utilitzaren aquests materials, procedents de l’oratori. La datació d’aquests arcs gòtics es pot establir entre els segles XIII i XV, i la seva construcció, simultània: molts presenten unes peces metàl·liques encastades al seu punt més alt i a punts intermedis dels braços laterals. Aquestes peces tenen forma de ganxos; bicèfals els de la part més alta, i simples els dels laterals. La presència d’aquestes peces, totes d’igual factura, així com l’estil gòtic forçat, posen de manifest que aquests arcs es van bastir tots al mateix moment. Exemples d’aquests ganxos, encastats entre les dovelles (bicèfal superior, a l’esquerra, i simple intermedi a la dreta):

D’entre tots aquests arcs, tres no tenen forma apuntada sinó de volta de canó (D.017.003, D.038.001 i D.056.001 a l’Inventari). De tots ells, el de més alçada és el D.017.003 i també presenta els ganxos encastats que molts dels altres arcs, els d’estil ogival. Això assegura que la construcció d’aquest arc en concret també és contemporània a la resta d’arcs amb forma apuntada. Vegem-lo:

D.017.003

Abordem ara el possible origen dels carreus utilitzats per a bastir tots aquests arcs. El que és evident, com demostra el que hem comentat abans en parlar de la seva forma ogival forçada, és que els carreus no es van tallar per a aquest propòsit, sinó que es van aprofitar. Suposem que de l’oratori. Fem ara uns quants càlculs: coneixem 47 arcs de mides similars, que contenen de mitjana 25 carreus fent de dovelles, i dos arcs que superen un cop en alçada la resta, amb 50 dovelles de mitjana. Això dóna una xifra de 1.275 carreus aproximadament utilitzats a la construcció d’aquests arcs. A la façana conservada de l’oratori, s’hi van emprar uns 450 carreus. Si tenim en compte unes proporcions de longitud per a la nau de l’edifici de tres cops l’amplada de la façana principal, haurem de calcular que a cada mur lateral hi cabrien 400 carreus (restem els 50 aprox. necessaris per a fer l’espadanya de la façana principal) multiplicat per 3 per a mantenir les proporcions. Això ens fa estimar que els murs laterals tindrien 1.200 carreus cada un. Per a l’absis es podria considerar un nombre de carreus igual als de la façana principal per a fer-lo, i així, l’oratori hauria tingut (o hauria hagut de tenir en cas que realment s’hagués completat) un total aproximat de 2.170 carreus als seus quatre murs. Amb els 1.275 carreus aproximadament que tenim comptabilitzats formant part dels arcs, s’hauria pogut aixecar només un mur lateral. On és, doncs, la pedra que manca? Aquesta pregunta obre un altre dubte: es va arribar a acabar, l’obra de l’oratori, o va quedar abandonat, a mig construir, quan els monjos de Prémontré van abandonar Vallclara? I la coberta, es va arribar a fer? I com era?

Fem els càlculs d’una altra manera: com que no coneixem la planta de l’edifici, per manca d’una excavació arqueològica que s’hauria de fer a l’interior de l’església actual per a conèixer el perímetre de l’oratori primitiu, suposem que no era tan gran com hem apuntat abans. Suposem que la longitud de la nau era només dos cops l’amplada de la façana principal. Això requeriria uns 2.450 carreus per a bastir-lo. Si descomptem els 1.275 carreus dels arcs i els 450 de la façana conservada, encara ens manquen 725 carreus per a tenir la pedra suficient que hauria format part dels murs de l’edifici, i considerant encara una coberta de fusta i teules i no amb volta de canó. Ho calculem com ho calculem, ens falta pedra, i això reforça la hipòtesi que l’edifici no s’arribés a completar mai.

Hi ha, però, dos factors que cal considerar:

1- No sabem si els carreus que manquen van ser reutilitzats en parts avui dia no visibles d’altres construccions o de la pròpia església actual. Podem comptabilitzar unes 200 peces aproximadament disperses entre diversos edificis del nucli antic de Cabassers, i unes 500 més utilitzades per a l’obra de l’església actual, que també podrien tenir el seu origen a l’oratori romànic.

2- La factura de la pedra a la façana conservada no és la mateixa que la que presenten els carreus convertits en dovelles dels arcs gòtics. Vegem-ho en dues fotografies:

Carreus a la façana de l’oratori
Carreus-dovella d’un dels arcs gòtics

Quan hem parlat dels permòdols i les funcions que haurien pogut tenir hem dit que hi tornaríem, i aquest és el lloc on toca fer-ho: haurien pogut ser pensats per a sostenir, al capdamunt dels murs, uns cavallets de fusta per a fer una coberta de teules? I encara: hi hauria hagut una volta de canó cobrint la nau (que suposem única) de l’edifici, i a sobre d’ella s’hauria pogut bastir la teulada?

El fet que els carreus reutilitzats com a dovelles als arcs tinguin gairebé tots unes mides similars, entra en contradicció amb els carreus de la façana conservada, que són de mides molt diferents entre ells. Això apuntaria, potser, cap a la possibilitat de coberta amb volta de canó.

Aquí ens hi apareix un altre problema: l’arc de mig punt D.017.003, que hem anomenat tantes vegades, té una amplada de 5,70m (5,10m de llum) i una alçada de 3,40m (3,10m de llum). Aquest arc encaixa perfectament a les mides de la façana principal encara conservada de l’oratori, que fa, com dèiem al principi, 7,75m d’ample. És a dir, si traslladem l’arc D.017.003 entre el que haurien hagut de ser els murs laterals de l’oratori, encara ens sobren 2,05m, i considerant un gruix d’un metre per a cada mur lateral, l’encaix és perfecte per al sosteniment de l’arc, part d’una suposada volta de canó.

A la següent reconstrucció volumètrica podem observar l’aspecte de l’edifici primitiu (o el projecte de com hauria hagut de ser en cas que l’haguessin deixat inacabat). La reconstrucció de l’esquerra mostra una volta de canó a sota de la coberta de fusta i teules, mentre que la de la dreta només contempla la hipòtesi de coberta amb cavallets i teules:

Reconstrucció en 3D per l’artista Albert Prats
Reconstrucció en 3D per l’artista Albert Prats
Reconstrucció en 3D per l’artista Albert Prats

Podeu veure el model en 3D de la reconstrucció hipotètica de l’edifici en aquest enllaç.

No podem cloure aquest apartat sense mencionar una observació realitzada per Josep Ramon Miró a partir d’aquesta fotografia:

Si ens hi fixem bé, veurem que just a sobre de l’espitllera, es comencen a distingir línies de carreus ben treballats entre una munió de carreus més irregulars i rudes. Semblen afegits amb posterioritat, així com els que configuren l’espitllera. El seu tall és més fi. Vegem en aquesta imatge els carreus que destaquen per estar més ben treballats que els altres, marcats amb punts vermells:

Si tracem dues línies allargant les vessants dels laterals de l’espadanya, veurem que els carreus de millor factura queden tots per sobre d’elles. A més a més, la quarta filada per sobre de l’espitllera fa una lleugera vora, que sobresurt del mur, i just a sobre comença a alçar-se l’obra de l’espadanya:

Pot ser que l’espadanya i l’espitllera siguin afegitons a un mur anterior? I aquesta pregunta n’obre una altra: pot ser que l’oratori es bastís aprofitant un edifici que ja existia al moment de la conquesta? Els diferents tipus de carreus, més crus i amb més separació entre ells fins a l’espitllera, i més ben tallats i millor rejuntats a partir d’ella (inclosos els que la formen), no permet descartar aquesta possibilitat. L’ús de carreus més petits a la zona de les dues vessants laterals de la façana i a sobre de l’espitllera sembla marcar una antiga coberta, modificada posteriorment per a incloure l’espadanya.

Encara podem intuir el que semblaria un estadi de construcció diferent a les sis primeres filades de carreus del mur:

Si ens hi fixem bé, veurem que els carreus d’aquestes filades són, generalment, més grossos que la resta, tenen una coloració diferent i no hi ha tant d’espai entre ells com el que es veu a les filades de més amunt. Traçant unes línies que divideixin els possibles moments constructius diferents ho veurem més clar:

La línia vermella mostra la fase més antiga. Els carreus entre les línies vermella i verda pertanyerien a una fase posterior. Els carreus del requadre blau s’haurien incrustat a la façana per a formar l’espitllera, i el mur per sobre de la línia verda, hauria estat bastit per a edificar l’espadanya vencent les vessants de coberta que traça la línia verda:

El desgast que s’observa a molts dels carreus de les parts més baixes de la façana de l’oratori, que no té cap analogia entre les dovelles que formen els arcs gòtics, també apuntaria cap a una major antiguitat d’aquesta part del mur, donant així força a la hipòtesi de l’aprofitament d’un edifici anterior al segle XII per a aixecar l’oratori. De totes maneres, també podria tractar-se senzillament de tres fases diferents de construcció de l’edifici: un d’inicial, amb els carreus més pesants; un d’intermedi, més precipitat; i un de final, per a l’espadanya, més ben treballat.

L’exemple de la catedral de Tarragona ens pot indicar què hauria pogut passar amb aquest edifici (o edificis sobreposats) cabasserol: una excavació a l’interior de la seu de Tarragona va posar al descobert els fonaments del temple romà d’August. Al mateix lloc, s’hi erigí un episcopi visigòtic, després una mesquita, i finalment la catedral actual. Això no és cap cas excepcional, ja que simplement es tracta de la reconversió dels espais de culte segons la religió dominant a cada moment.

Aquí veiem, novament, com només una excavació arqueològica del temple pot aportar dades que ajudin a resoldre aquests interrogants.

Les mènsules

Ja fora de l’estructura, hem de parlar d’uns elements de suport singulars: quatre mènsules decorades.

Núms. d’inventari D.020.002 i D0.20.003

Núm. d’inventari K.003.002

Les dues peces superiors són a la façana de la casa número 20 del carrer Major. La D.020.003 es troba integrada com a dovella d’un arc ogival d’una alçada que sobrepassa el segon pis de l’edifici (la qual cosa situa el seu aprofitament al mateix moment de la construcció de l’arc), i la D.020.003 és incrustada a la façana, a poca distància de la primera. Les de les fotografies interiors són al perxe del carrer del Mig (tot i que l’edifici és el número 3 de la plaça de Longí Navàs), i fan de suport a una llinda de fusta d’una portalada cega. Els seus extrems estan trencats, però la forma original d’aquestes peces era idèntica a les D.020.002 i D.020.003, com prova la corva que encara es conserva a l’extrem inferior del relleu de la mènsula de l’esquerra de la portalada.

Totes presenten decoració per relleu o baix relleu, i un element es repeteix a totes elles: unes rosetes de vuit pètals. També trobem present a dues d’elles, una lletra Tau (anomenada també creu de Tau). És molt difícil aventurar l’ús d’aquestes peces, si bé és evident que sostenien alguna cosa. El què ja ho deixem a la imaginació del lector. El que no sembla difícil és atribuir aquestes peces a l’oratori i no al monestir; entre les restes del monestir, identificables per les marques de picapedrer, no n’hem vist cap amb decoració de cap tipus, ja que l’edifici devia ser d’allò més auster. En canvi, ja trobem precedents decoratius a les impostes atribuides a l’oratori, quatre de les quals presenten relleus. És més raonable, doncs, atribuir aquestes mènsules a la fàbrica de l’oratori que no pas a la del monestir, ja que els pocs indicis disponibles apunten més aviat aquesta possibilitat.

Sí, però, que podem trobar una explicació lògica a la presència de la Tau: ens hem de remuntar al 2 de gener de 1159, quan Ramon Berenguer IV confirma la donació que Frederic, prior de Santa Maria de Vallclara, fa del monestir i del lloc al bisbe de Tortosa. Entre els signants de la carta hi ha l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, qui fa constar que accepta la donació “salvo iure Terrachone ecclesie” (Virgili, doc. 96), és a dir, salvant el dret de l’església de Tarragona sobre el lloc. Quin dret hauria de tenir-hi l’arquebisbe de Tarragona, si no fos que Vallclara havia estat incorporat a la seva arxidiòcesi des del moment de la conquesta? Això explicaria la presència de les Tau als relleus decoratius de les mènsules, i també la curiosa nota de l’arquebisbe de Tarragona a la carta de confirmació de la donació al bisbe de Tortosa. En ser el lloc donat al bisbe tortosí, aquest s’acabaria incorporant a la seva diòcesi (tot i la reserva de dret feta per l’arquebisbe de Tarragona). De fet, el Cabassers actual és al límit septentrional de la diòcesi de Tortosa, i fa frontera amb les parròquies de la Viella Alta i la Morera de Montsant, que ja pertanyen a l’arquebisbat de Tarragona.

Les creus votives

Un tipus de gravats que abunden als murs exteriors de moltes esglésies són unes creus del Calvari, votives, incises pels fidels com a mostra de fervor i devoció. A la casa número 19 del carrer Major hi veiem uns carreus, que ara formen part de la llinda d’una portalada, amb aquest tipus de gravats a punxó (D.0190.002):

També a una portalada de la casa número 33 del carrer Major hi trobem el gravat d’una altra creu del Calvari:

Número de l’inventari D.033.001A

Si bé és difícil atribuir un origen concret a aquest tipus de gravats, no podem obviar la seva abundància als llocs de culte. Posarem com a exemple un temple llunyà: Santa Maria de Quintanilla de las Viñas, a Burgos. Als murs exteriors de l’absis d’aquesta església, d’origen visigòtic, s’hi troba aquest tipus de gravats. Evidentment, no es pot assegurar res sobre quan van ser realitzats, ni els de Cabassers ni els de cap altre lloc, i solen ser incisions fetes a qualsevol època posterior a la construcció del temple:

Creus del Calvari votives, gravades a l’exterior del temple de Santa María de Quintanilla de las Viñas (Burgos)

Tanmateix, si acceptéssim que les creus cabasseroles haurien pogut ser gravades sobre els murs de l’oratori, això ens crea una contradicció: abans hem apuntat la possibilitat que l’obra de l’oratori ni tan sols fos acabada. Si els carreus que mostren aquests gravats n’haguessin format part, seria difícil creure que l’edifici estava incomplet i abandonat quan es van realitzar: no tindria sentit presentar exvots a un lloc on no s’hi realitzés cap tipus de culte.

El moment i el motiu de la destrucció de l’oratori

L’oratori té un emplaçament gens habitual: les cases del carrer Major són a tocar del que fou la seva façana principal, i ara façana de l’església. Ben just quatre metres les separen de l’església, acabada el 1603 segons la data que consta al campanar. Cal suposar que quan es va començar a construir l’oratori aquelles cases no hi eren, però en canvi sí que ja existien quan el 1603 es va bastir l’església (totes les cases del davant presenten arcs gòtics als seus baixos). Una cosa sembla clara: si quan es van aixecar aquestes cases amb estructures gòtiques, entre els segles XIII i XIV, l’oratori hagués estat en ús, no s’haurien fet al davant de la seva porta d’entrada, enlletgint l’entorn. Ben al contrari, no només es van construir edificis particulars al seu davant, sinó que, com hem vist fins ara, es van desmuntar les seves pedres per a utilitzar-les en aquestes noves construccions. Per tant ara cal aclarir per què. I podem trobar pistes en el què hi ha (o més aviat què no hi ha) a l’arxiu parroquial.

La documentació més antiga conservada a l’arxiu parroquial no passa, actualment, de l’any 1450, amb una sola excepció: un pergamí que registra un acte notarial del segle XIII. Un sol document dels milers que s’hi conserven és anterior al 1450. Gràcies a José Ruy Fernández i a la visita que feu a Cabassers el 25 d’octubre de 1917, sabem que com a mínim fins a aquell any es conservava documentació que arribava al 1401. En paraules de Ruy, “en el archivo de la rectoría, también se encuentran libros de actas de los años 1401 al 1450, y del 1490 al 1535” (Biete, 1984, 41). Es refereix, sense cap mena de dubte, als Llibres de Cort de la Batllia General de la Baronia de Cabassers, conservats actualment a partir del volum del 1450. Això, però, ens pot donar una pista: l’absència de documentació anterior al 1401 podria marcar un episodi de destrucció previ a aquesta data. Això ens aproximaria a una datació més acurada del bastiment dels arcs gòtics que hem vist abans, i explicaria per què es van construir tots simultàniament, com indiquen els ganxos metàl·lics tan abundants a molts d’ells i l’aspecte i estil idèntics de tots els arcs. I també ens indicaria, evidentment, el moment de desmuntatge de l’oratori per a utilitzar la seva pedra per a altres finalitats, com defensem que va passar veient la disseminació de les seves restes.

Fos quin fos el motiu de la destrucció, els indicis apunten que va ser-hi. Falta aclarir, però, per què l’oratori hauria estat utilitzat com a cantera. De totes maneres, la lògica pot ajudar a suplir la manca d’evidències: si considerem que Cabassers era la capital d’una baronia eclesiàstica, de la qual el bisbe de Tortosa n’obtenia rendes, és lògic pensar que, després d’aquell episodi de destrucció, autoritzés l’ús de la pedra de l’oratori per a la reconstrucció dels edificis destruïts per a evitar la despoblació del territori i, per tant, la minva de les rendes o la seva desaparició.

Potser les investigacions que estem duent a terme amb la documentació de l’Arxiu Capitular de Tortosa d’entre els segles XIV i XVIII puguin aclarir els motius d’aquests daltabaixos. Hi ajudaria molt, també, l’excavació de l’interior de l’actual església de Cabassers: trobar o no la fonamentació completa de l’antic oratori romànic ens aclariria si la seva planta es va arribar a construir completament o si l’abandó va produir-se abans d’acabar-la, tot i que això no ens oferiria cap informació sobre la compleció dels murs en alçat o no, i molt menys sobre el tipus de coberta que tingués l’edifici, si és que en va arribar a tenir. Per a entendre això ens podem ajudar dels permòdols de què parlàvem anteriorment: sembla que si haguessin sigut a l’absis, aquest hauria estat completat, com a mínim fins a la part més alta dels seus murs, ja que haurien format part de la barbacana que suportaria la teulada. I si haguessin estat suports de cavallets de fusta per a sostenir la coberta de la nau, com a mínim alguns murs laterals, o part d’alls, sí que haurien hagut de ser completats, ja que els permòdols, en aquest segon (i més probable) cas, també s’han d’ubicar a les parts superiors de les parets.

Com acabem de veure, sabem poc de com era aquest oratori, a part de la façana principal, i no sabem res sobre les seves dimensions totals, forma i estructura, més enllà de les conjectures que la lògica permet fer. Amb aquest article hem obert més qüestions que no pas n’hem resolt. Només investigacions exhaustives posteriors, que incloguin, a més de l’anàlisi de la documentació de l’Arxiu Capitular de Tortosa, l’excavació de l’interior de l’actual església de Cabassers, podran aportar més llum a aquestes incògnites. I veient l’escassetat del patrimoni romànic que ens queda, hauria de ser una prioritat investigar-lo.

BIBLIOGRAFIA

Biete, V. (1984). Cabacés, documents i escrits, Ajuntament de Cabassers

Virgili, A. (1997). Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193), Fundació Noguera, Barcelona