La ubicació del monestir de Biclaro. Santa Maria de Vallclara: la restauració d’un monestir visigot del segle VI

Josep Ramon Miró i Carles Prats

Per a entendre els motius de la fundació de Santa Maria de Vallclara ens hem de remuntar al segle VI i ens hem de fixar en la figura de Iohannes, bisbe de Girona, també conegut com Iohannes Biclarensis.

1. Iohannes, Gerundensis ecclesiae episcopus.

Sant Isidor de Sevilla ofereix la nota biogràfica de Iohannes al seu De viris illustribus:

XXXI. Iohannes, Gernundensis ecclesiae episcopus, natione Gothus, prouinciae Lusitaniae Scallabi natus. Hic, cum esset adolescens, Constantinopolim perrexit, ibique graeca et latina eruditione nutritus, septimo demum anno in Hispanias reuersus est, eodem tempore, quo incitante Leouigildo rege, arriana feruebat insania. Hunc supradictum rex, cum ad nefandae haeresis credulitatem compelleret, et hic omnio resisteret, exilio trusus, Barcinona relegatus, per decem annos multas insidias et persecutiones ab arrianis perpessus est.

Qui postea condidit monsaterium quod nunc Biclaro dicitur, ubi congregata monachorum societate, scripsit regulam ipsi monasterio profuturam, sed et cunctis Deum timentibus satis necessariam. Addidit et in libro Chronicorum ab anno primo Iustini iunioris principatus usque in annus octauum Mauricii principis Romanorum, et quartum Recharedi regis annum, historico compositoque sermone ualde utilem historiam. Et multa alia scribere dicitur, quae ad nostram notitiam non peruenerunt. (Codoñer, 1964, 151-152).

Sant Isidor de Sevilla va comprondre el De viris illustribus entre els anys 615-618 (Codoñer, 1964, 19), és a dir, quan Iohannes encara vivia, ja que aquest hauria mort el 621, essent nomenat bisbe de Girona entre 590 i 591. Tot i que la historiografia l’anomena Iohannes Biclarensis i Iohannes Scalabitani (pel seu lloc de naixement), el cert és que l’únic autor contemporani que el cita li diu “Iohannes, Gerundensis ecclesiae episcopus”, i ell mateix no s’autoanomena mai Biclarensis a les actes dels concilis als quals va assistir i que va signar: Iohannes in Christi nomine Episcopus (Concili II de Saragossa i decret de Fisco Barcinonensi); Iohannes peccator de Gerunda (concili provincial de Barcelona del 599); Ego Iohannes Gerundensis Ecclesiae Episcopus (Decretum Gundemari); i com a última notícia seva, Iohannes subscripsi, a les actes del concili egarenc del 13 de gener del 614 (Campos, 1960, 25-28). De les obres que Iohannes va escriure, només ha sobreviscut una Chronicon, redactada el 589 i que comença el 565 (Campos, 1960, 61).

L’epítet Biclarensis és, doncs, posterior a la seva mort, i fa referència al nom del monestir que fundà, Biclaro. Tornant a la nota biogràfica de Iohannes escrita per Sant Isidor de Sevilla, el monestir nunc Biclaro dicitur. Hi ha, encara, una altra variable que ens demostraria el fet que Biclaro podria ser un topònim: el metge jueu Iusuf b. Ishaq Ibn Biklaris, mort el 1110. Segons diversos autors, el seu apelatiu (o kunya), Ibn Biklaris, deriva del municipi de Biclaro. Mieli escriu que el mot no té res d’hebreu ni de semític (Mieli, 1966, 127). De Ibn Biklaris se’n coneixen pocs detalls biogràfics, però se sap que va néixer a Saragossa en el sí d’una família provinent del nord est peninsular (Martínez, 1954, 38). Sigui com sigui, si el seu nom familiar, Ibn Biklaris correspon a un topònim. Biclaro no seria només el nom del monestir, sinó el del lloc on es fundà, i aquest “nunc” a la frase isidoriana obre un nou interrogant, ja que suggereix que el monestir, o potser el lloc, “abans” es deien d’una altra manera.

La data de la fundació del monestir a Biclaro és incerta, ja que Sant Isidor no l’especifica, i Iohannes no en diu res a la seva Chronicon. Tanmateix, i com apunta Campos, aquesta fundació no pot ser anterior a la mort de Leovigild (abril de 586), ja que el rei arrià havia desterrat Iohannes a Barcelona a causa de no voler renunciar al seu catolicisme (Campos, 1960, 21-22). El Chronicon, però, ofereix una dada que pot donar pistes sobre el moment de la fundació del monestir a Biclaro:

Reccaredus rex aliena a praedecessoribus direpta et flaco asociata placabiliter restituit. Ecclesiarum et monasteriorum conditor et ditator efficitur. (Campos, 1960, 96). Aquesta informació apareix sota l’epígraf “Anno V Mavricii principis romanorvm qvi est Recarredi regis primvs feliciter annvs”, i que correspon a l’any 587.

És evident que fundar un monestir implicava un cost, que un represaliat i desterrat Iohannes difícilment hauria pogut assumir, i si Recared en fundà i en dotà, no fóra estrany pensar que s’hauria pogut establir aquest monestir a Biclaro a partir de l’any 587. Iohannes va escriure una regla per a aquest monestir que fundà, segons informa Sant Isidor (scripsit regulam ipsi monasterio), que s’ha perdut, i hauria estat al cenobi fins al seu nomenament com a bibse de Girona entre el 590 i el 591. Un cop bisbe, ocuparia la seu catedralícia i, per això, hauria d’abandonar el seu monestir, on hi haura estat només cinc o sis anys, tot i que la fundació hauria continuat fins a la invasió sarraïna.

2. Propostes d’ubicació del monestir

La menció historiogràfica més antiga que trobem fou la de Vaseo el 1552, i malgrat no fer cap hipòtesi de la seva ubicació es parla per primera vegada de la identificació del vocable Biclaro amb «Vallclara», referint que Biclaro s’anomena en llengua vulgar “Valclaram” i “Valclara”(Vaseo, 1552, 8r i 99r). Gairebé cohetàniament Ocampo (o do Campo) el 1553, fa el mateix que Vaseo l’any anterior: parla de “Iohan abbad de Valclara” i afegeix que era “un monesterio bien antiguo, aquien los passados llamauan Viclarense” (Ocampo, 1553, IV).

El 1574, Ambrosio de Morales apunta que el monestir de Biclaro es troba a Catalunya, sense especificar res més (Morales, 1574, V, 561), se suposa que basant-se en l’exili a Barcelona del seu fundador. El 1592 Mariana el situa als Pirineus (Mariana, 1592, 228),. Aquest fet posteriorment fou raonat i contradit per Mabillon el 1703. En la mateixa línia, l’any 1600 Noviomagi fa una edició del Chronicon de Iohannes i també afirma que es troba al Pirineu (Noviomagi, 1600, 53).

Un altre autor que s’aventura a identificar Biclaro és Francisco Diago, el 1603 que hi afegeix un element nou. El vol situar al paratge de la Font Clara, a Guissona (Diago, 1603, 80r), a prop d’un rierol d’aigua. Fou però Pujades el 1609, qui proposant la localització del monestir a l’actual Vallclara de la Conca de Barberà plantejà la hipòtesi més versemblant: «fins que lo Doctor Iaume Font, Abat meritíssim del Monastir de nostra Senyora de Laix; del Orde de S. Bernat, me informà trobarse en Cathalunya una Vila de algunes 150 casas poch més o menys, anomenada Vallclara, al peu de la Montanya de Pradas, deues la part, y à dos lleguas de la insigne vila de Montblanch, ben prop del Real Monestir de nostra Senyora de Poblet, del Orde de S. Bernat. Y après, per persones vehines y naturals de allí, tinch entès que junt al castell, que està un poch més alt que la vila, se troba vuy encara la Isglésia del que altre temps era Monastir.” (Pujades, 1609, 306r). Al mateix temps que Pujades, el 1609, Yepes afirmava que el monestir es trobava a Catalunya, però no concretava on (Yepes, 1609, 414v).

El 1655 ja era clar que no hi havia acord entre els autors per a establir la ubicació del monestir de Biclaro, i així ho reflectia Tamayo: “Quo loco Monasterium fuerit Viclarense? Monasterium biclarense. Circa situm huius famigerati Coenobii anceps inter Scriptores dissensio est. Apud omnes conuenit illud fuisse constructum in agro Barchinonensi, sed quo loco nullus ex Scriptoribus diuniat. (Tamayo, 1655, 86)

Entre 1673 i 1675 Joan Gaspar Roig i Jalpí compon l’obra Feyts d’armes de Catalunya, que és una falsificació atribuÏda a Bernat Boades, clergue que visqué entre els anys 1370 i 1444. Gaspar es presentava com el descobridor del suposat manuscrit de Boades, presumtament datat el 9 de novembre de 1420, però Joaquim Coll i Alentorn acabaria provant el 1948 que aquest text era obra de Gaspar i no de Boades (Pagès, 2016). A l’edició que en féu Marian Aguiló el 1873, s’hi llegeix, referent a Iohannes, que “va edificar un monestir de monjos negres de mossenyer sanct Benet en aquelles partides, prop dun loch apellat Valclara, en un loch solitari hon encara vuy en dia sen hi troben senyals” (Aguiló, 1873, 71). Aquesta notícia sembla manllevada de Pujades pel que fa a l’emplaçament del monestir, i l’atribució de l’ordre a Sant Benet seria treta de Mariana.

El 1703 Mabillon rebutja la tesi de Mariana i afirma que el monestir no pot ser al Pirineu, citant una carta (en cursiva) que li envià el bisbe de Barcelona, Benet de Sala i de Caramany el 1702, que argumenta a favor de la ubicació a Vallclara de la Conca de Barberà (Mabillon, 1703, 73). En aquesta carta es posa de relleu la confusió que podria haver sorgit en confondre les Muntanyes de Prades amb els Pirineus.

Feliu de la Peña, el 1709, recull la versió de Pujades del 1608 i la reprodueix als seus Anales de Cataluña (Feliu de la Peña, 1709, I, 180). El 1716, Ferreras no entra en polèmiques i es limita a afirmar que Iohannes va fundar el monestir a Catalunya (Ferreras, 1716, 258). El 1719 Berganza simplement indica que Iohannes va fundar el monestir al peu de la muntanya de Prades (Berganza, 1719, 60) sense entrar en més detall, recollint breument la versió de Pujades.

El 1721 Fontana escriu que el monestir era als Pirineus: “les religieux du Monastere de Biclaro, dans les Pyrenées, dont ils parlent aussi, ont pù être appellés dans le VI siécle, Girondins, peut ètre à cause que Jean surnommé de Biclaro leur Fondateur, fut élu Evêque de Gironde, ou, comme on l’appelle presentment, Gironne, et qu’il leur écrivit une Regle, comme dit S. Isidore de Seville” (Fontana, 1721, VIII). Aquest mateix paràgraf va ser plagiat el 1860 a l’obra de l’abat Migne, Première encyclopédie théologique (Migne, 1860, T. 20, 36), on el copia literalment sense citar-ne l’autor.

El 1736 apareix l’obra de Charles Hugo, Sacri et canonici ordinis Praemonstratensis annales in duas partes divisi. En aquesta extensa obra sobre la història de l’ordre de Premontre dóna una nova hipòtesi sobre la ubicació del monestir de Biclarum. En una nota a peu de pàgina sobre la fundació premonstratenca de Santa Maria de Vallclara a l’actual Cabassers diu:

Ibidem, & sub eodem antiquitus extiterat Monasterium ex quo prodiit celeberrimus ille Abbas Vallis Clara, postea Gerundensis Episcopus, cuius opera edita leguntur in collectione Scriptorium Hispaniae. tom. I. pag. I. tom. 4. p. 153 & seqq.

Illud Monasterium a Mauris vastatum est, & in sua strage dudum jacens primitivam amiserat denominationem, & novam d’Amicabescir acceperat à novis loci occupatoribus Mauris. Anno 1149, ob Reverentiam Sanctorum quos Barbaries Saracena Martyres in Valle Clara fecerat olim, illic Abbatiam, ex ruinis excitavit Raymundus Barcinonae Comes & Stephano Abbati Flabonis-montis tradidit, tunc in Hispania Agenti cum Galtero Laudinensi Abbatepro Redemptione Ulisponae de manibus Maurorum. (Hugo, 1736, DCXXXIII-DCXXXIV).

És a dir, que el comte Ramon Berenguer IV va donar el lloc d’Avincabacer als premonstratesos perquè sobre les ruïnes del celebre monestir de Biclar, que fou destruït durant la conquesta àrab, hi construïssin un nou monestir.

El 1751, Florez es limitava a citar les opinions contraposades de Pujades (Vallclara) i Diago (Fontclara, Guissona), manifestant preferència per la primera perquè “esto parece muy probable, y autorizado por personas de aquella tierra, contra quienes no tenemos fundamento para oponernos” (Florez, 1751, 360-361). Schoell, el 1815, reprodueix l’opinió de Mariana sobre la ubicació pirinenca (Schoell, 1815, 179), i Bähr hi torna el 1836 (Bähr, 1836, 109). L’any 1839 Romey situa, un altre cop, el monestir al peu del Pirineu (Romey, 1839, 149),

El 1873, de la Fuente, citant a Pujades a peu de pàgina, afirmava que “créese que el monasterio estuvo en el paraje que hoy se llama Vallclara, á dos leguas de Montblanch” (de la Fuente, 1873, 193). El mateix any Kahnis fa un repàs a totes les hipòtesis d’ubicació del monestir, es posiciona a favor de considerar-lo al nord de Catalunya, assumint implícitament la tesi que es trobaria al Pirineu, seguint a Mariana, i formula una proposta etimològica per a explicar la transformació de Biclaro a Vallclara: “Der Name ‘Biclaro’ is wahrscheinlich aus ‘vicus clarus’ corrumpirt; im Neuspanischen lautet der Name jenes Klosters ‘Vallclara’ = vallis clara” (Kahnis, 1873, 91).

L’any següent, el 1874, Gams diu que “Johannes konnte frühestens im J. 589 das Kloster Biclaro (Valclara) gründen” (Gams, 1874, 61) i no entra a la polèmica de si és al peu del Pirineu o al peu de les muntanyes de Prades, com fa Kahnis, tot i afegir entre parèntesi el que ell creu que és la traducció del nom llatí.

La hipòtesi d’ubicació de Pujades a Vallclara de la Conca de Barberà, del 1608, va ser refutada per Bofarull el 1876. Es pregunta com pot ser que es vulgui atribuir només una església a un antic monestir desaparegut, dubta de l’etimologia del nom i no veu clara la transformació de “Biclar”, segons ell nom del fundador, en Vallclara, i objecta que les obres que s’han referit al monestir no l’han anomenat mai “Vallisclarensis” sino “Biclarensis”. Tot i refutar la ubicació a Vallclara, l’accepta a Catalunya (Bofarull, 1876, 223-224). És evident que Bofarull no va interpretar bé a Sant Isidor de Sevilla, ja que el “Biclar” que assegura que és el nom del fundador del monestir, és un topònim i no un patronímic, ja que segons De viris illustribus el monestir es deia així, no el seu fundador.

El 1894 Mommsen rebutja les hipòtesis de Vaseo i Pujades que ubicava el monestir a Vallclara, i també la de Diago que el situava a Fontclara, Guissona (Mommsen, 1894, 208). Si bé rebutja totes les hipòtesis d’ubicació, no en presenta cap d’alternativa.

Emili Morera també posa en dubte la localització de Biclaro a la Vallclara de la Conca de Barberà. El 1897 escriu: “La tradición, más que otra fuente de conocimiento histórico, ha fijado el lugar del célebre cenobio en una pequeña localidad de esta provincia y diócesis, conocida por Vallclara”, i més endavant refuta la hipòtesi de Pujades, replicada per Feliu de la Peña, dient que “ni las noticias de Pujades ni las de Feliu merecen gran crédito en este punto, mientras no aparezcan otros datos que induzcan à confirmar la existencia de un monasterio en el siglo VI, en aquel rincón de la diócesis Tarraconense” (Morera, 1897, I, 70-71).

Un cop entrat el segle XX, els articles i monografies que es fan ressò de l’emplaçament del monestir de Biclaro són diversos, i la majoria d’obres o no posen en dubte la versió de Pujades, o esquiven l’assumpte de la ubicació. El 1922, Rovira i Virgili dóna credibilitat al pseudo-Boades, que encara no s’havia demostrat fals. En realitat, però, Rovira i Virgili només està transmetent la hipòtesi de Pujades del 1608, que és d’on la manlleva el pseudo-Boades (Rovira i Virgili, 1922, II, 294). El 1936 José Morera fa un repàs a totes les ubicacions proposades amb anterioritat, i a les objeccions de Bofarull i d’Emili Morera, però conclou que “con todo, se admite comúnmente el sentir del cronista Pujades, por no ofrecerse sitio que presente mejores títulos, ni más idóneo emplazamiento, en pintoresco y retirado lugar, no muy distante de las antiguas vías romanas Aurelia y Máxima” per a donar per bona la ubicació de Biclaro a la Vallclara de la Conca de Barberà (Morera, 1936, 74).

Només Menéndez Pidal proposa un nou emplaçament i afirma, sense cap prova, que Biclaro era a Béjar, a la província de Lleó, pretenent la transformació de Biclaro a Béjar mitjançant una forma arcaica hipotètica del nom “Béjaro” (Menéndez Pidal, 1940, III, XXIV). Aguado li donava la raó a la sisena edició del seu manual d’història d’Espanya (Aguado, 1947, 318), i Díazla considerava “fonéticamente irreprochable” (Díaz, 1962, 65, nota 26). L’entrada Bíclarum de la Gran Enciclopèdia Catalana també accepta aquesta localització, i encara n’afegeix una altra, la de Beja, a l’Alentejo portuguès, probablement per la similitud amb el nom de Béjar de Lleó. Tanmateix, qui escriu l’entrada comet un error gravíssim, ja que confon l’Avincabescer rebatejat com a Vallclara amb la Vallclara de la Conca de Barberà: “La falsa forma Biclara, no testificada, feu que hom el localitzés a Vallclara (Conca de Barberà), nom que, tanmateix, fou posat a aquest indret per Ramon Berenguer IV en donar el lloc als premonstratencs. Hom ha considerat com a més probable la identificació amb Beja (Alentejo) o amb Béjar (Lleó)” (Mundó, 1971). Finalment, tot i reconèixer que la hipòtesi de Menéndez Pidal és “lanzada … un poco al vuelo”, Majada, el 1993, dóna notícia d’un suposat capitell visigòtic que hi ha empotrat al castell de Béjar (Majada, 1993, 112).

Álvarez Rubiano, el 1943, també considera poc verosimil l’emplaçament de Biclaro a Vallclara, i al mateix temps rebutja l’emplaçament proposat per Diago el 1603 a Fontclara, Guissona, i es fa ressò de l’opinió de Menéndez Pidal de situar-lo a Béjar, sense arribar a refutar-la, per la qual cosa, per a Álvarez, deu resultar ser la més creíble (Álvarez Rubiano, 1943, 9).

El 1952 Ferran Soldevila va avalar la tesi de la ubicació de Biclaro a la Vallclara de la Cornca de Barberà, citant els treballs filològics de Joan Coromines (Soldevila, 1952). Backmund, el 1956, tot i que escriu sobre Santa Maria de Vallclara i cita a Hugo entre les seves fonts, no diu res del propòsit de la fundació que manifesta l’autor francès el 1736. L’únic autor que coneix Hugo en 220 anys no diu res de Biclaro (Backmund, 1956, 201-203).

El 1960 Campos fa un nou repàs a les hipòtesis d’ubicació de Diago, Bofarull, Pujades i Menéndez Pidal, i es posiciona dient que “mientras no puedan presentarse pruebas valorables que justifiquen otra cosa, seguiremos la opinión general iniciada por Pujades”. Arguments a favor seu serien el desterrament a Barcelona, i que la designació com a bisbe de Girona indicaria que el monestir no seria lluny de Girona. Tot i que mantindria la hipòtesi de Menéndez Pidal com a probable, per “el hecho de que la copia más antigua del Chronicón, el Alcobacense, sea de la Lusitania” (Campos, 1960, 24-25). Aquest últim argument de Campos és relatiu: és cosa provada que durant aquest període els llibres es copiaven i s’enviaven on feia falta. En donen testimoni dues cartes de Sant Isidor: una al bisbe Brauli i una altra al rei Sisebut (S. Isidor, 2009, 264).

Campos, es refereix a la hipòtesi pirinenca que defensa Romey (Campos, 1960, 23) i aquest fet va portar a l’equívoc a Bofarull de pensar que la hipòtesi pirinenca havia estat formulada pel francès, quan aquesta ja havia estat formulada per Mariana molts anys abans i refutada per Mabillon. Bofarull fa referència a la possible confusió que el francès havia tingut a l’hora de considerar el Prades tarragoní amb el Prades del Conflent. (Bofarull, 1876, 223).

El 1968, Vidal i Llecha publica un text obscurantista i ple de falsetats al dors d’uns goigs a la Mare de Déu de la Foia, on afirma sense citar fonts ni aportar cap classe de prova, que Biclaro era a l’actual Cabassers: “A l’any 589 el rei Recared, Il·lisio, bisbe de Girona; Artemi, bisbe de Tarragona i el portuguès frare agustí del Convent de Tarragona, Joan de Wiclar, començaren la construcció d’un monestir, que unia el castell amb la Recòpolis, per a guardar les relíquies de sant Ermenegild, i prosseguir la lluita contra l’arrianisme i demés heretges. La fàbrica del monestir s’acabà l’any 591, essent el primer abat en Joan de Wiclar. El monacat era de l’orde de sant Benet, d’hàbit negre, i guardava les regles de Joan de Wiclar, perquè les del patriarca del silenci encara no havien aparegut.” (Vidal, 1968, §2 i 3). Treu la notícia referent a l’orde de Sant Benet i a l’hàbit negre dels monjos del pseudo-Boades. Tot i que aquest text de Vidal és ple de fantasia (Miró, Prats, 2019), cal tenir en compte la seva afirmació sobre la ubicació de Biclaro a Cabassers, perquè és el primer autor que afirma aquest extrem des que Hugo ho fes el 1736, per molt que no citi fonts i que el seu text no tingui cap rigor.

EL CAS DE CABASSERS

Malgrat l’extravagància del text de Vidal i Llecha, Vicenç Biete el 1991 hi fa referència, i advertint que no es podia donar credibilitat a la història que s’hi explica, no descarta la hipòtesi que el monestir de Biclaro fos bastit al actual Cabassers: el nom de Vallclara donat per Ramon Berenguer IV i les restes d’uns relleus esculpits que apareixen en algunes façanes podrien corroborar-ho (Biete, 1991, 103-104).

El 1995, inspirats pel paràgraf que acabem de citar de Biete, Ferré i Prats van bastir una hipòtesi que intentava establir la ubicació de Biclaro a Cabassers (Ferré, Prats, 1995). L’article es basa en iconografia trobada al poble de Cabassers per tal d’establir la presència d’unes restes pre-musulmanes, que podrien correspondre a un edifici religiós visigot, més concretament al monestir de Biclaro. Una posterior anàlisi ha demostrat que algunes peces atribuïdes a la època visigoda serien romàniques (Prats, 2006).

FONAMENTS TOPONÍMICS I ETIMOLÒGICS

La carta de donació que Ramon Berenguer IV signà el 25 d’abril de 1149 a favor de l’abat Esteve de Flabemont, especifica: “dono et offero Domino Deo et Sancte Religioni et ordini de Premost et ipsi cenobio Sancte Marie Flaboni Montis atque ipsius abatii venerabili Stephano fratribusque ibidem Deo serventibus presentibus et futuris, locum ipsum qui antea dicebatur Avicabescer quem modo iussu et consensu domini Raimundi Berengarii, comiti Barchinone regnique principis Aragone et gloriosissimi victoris Ispanie Valem Claram vocamus” (Virgili, 1997, 60). Així doncs, veiem que per mandat explícit de Ramon Berenguer IV, es canvia el nom del lloc d’Avicabescer pel de Vallclara. Però no va ser un nom que agafés prou solidesa: el 2 de gener de 1159, Ramon Berenguer IV confirma la donació que l’abat Frederic va fer al bisbe de Tortosa, i a la seva carta el nom de Vallclara desapareix, i es torna a referir al lloc com Avincabacer (Virgili, 1997, 149). A partir d’aquest moment la documentació només torna a utilitzar el nom de Vallclara el 1164 i el 1168, quan Albert de Castellvell dóna a l’església de Vallclara les muntanyes de “Mont Alt” i “Gibolhoder” i l’honor de “Chavaloca” (Virgili, 1997, 191, 240 i 241). A partir d’aquest moment, el topònim Vallclara desapareix per sempre més de la documentació. Fins i tot a la carta de població, de 9 de maig de 1185, el lloc s’anomena “Cabacer”, i no es fa cap menció a l’antiga denominació de Vallclara, per aquelles dates ja oblidada (Virgili, 1997, 471).

És significatiu que Ramon Berenguer IV, a l’acceptació que fa de la donació de Santa Maria de Vallclara al bisbe de Tortosa, no utilitzi el topònim que ell va ordenar fer servir el 1149, quan donà el lloc a l’abat Esteve i a l’orde de Prémontré, i s’hi refereixi amb el que va fer canviar llavors, “Avincabacer”. Sembla que la denominació de Vallclara només tingui sentit si al lloc hi ha un monestir, i quan aquest deixa de ser-hi, Vallclara es torna a canviar per Avincabacer. Aquest fet es veuria reforçat amb el text que Hugo va publicar a la seva història de l’ordre premonstratès:

Allí mateix, i sota el mateix punt, hi va existir un antic monestir que va alçar aquell cèlebre abat Vallclara, més tard bisbe de Girona, l’obra elevada del qual llegim a la col·lecció Scriptorum Hispaniae, tom. I, pàg,. I. tom. 4. p. 153 i següents.

Aquell monestir va ser destruït pels moros, i la seva denominació primitiva es va perdre temps enrera entre les seves ruïnes, i la nova d’Amicabescir s’acceptà després de l’ocupació del lloc pels moros. L’any 1149, a causa del respecte pels sants que els bàrbars sarraïns en altres temps van fer màrtirs a Vallclara, per raó de les ruïnes, Ramon, compte de Barcelona, va construir allí l’abadia, i la donà a Esteve, abat de Montflabó, en aquell moment agent amb Gualter de Lió, com a abat per a l’alliberament de Lisboa de les mans dels moros. (Hugo, 1736, DCXXXIII-DCXXXIV)

Hugo afegeix aquesta nota al peu de la transcripció de la carta de donació per part de Ramon Berenguer IV a l’abat Esteve. Al primer volum, quan inclou Santa Maria de Vallclara al seu catàleg de fundacions premonstrateses, explica que desconeixia aquest monestir, i que el 1733, quan ja tenia el primer volum de l’obra lliurat a la impremta, va rebre notícia de Santa Maria de Vallclara mitjançant Esteban Noriega, monjo premonstratès al monestir de La Vid (Burgos), Reformador General de la Congregació Hispànica, que en una visita a Bellpuig de les Avellanes va obtenir una transcripció de Daniel Finestres, arxiver de Bellpuig, de la carta de donació que el 1149 signà Ramon Berenguer IV a favor de l’orde de Prémontré i de l’abat Esteve, fent-los donació d’Avincabescer. Sobre la veracitat de les paraules d’Hugo, cal dir que aquest desconeixia l’existència de Santa Maria de Vallclara fins que Noriega li féu arribar la informació de Finestres, i per tant en té notícia per la documentació de Bellpuig de les Avellanes, avui perduda. Hem de considerar, doncs, la seva nota a peu de pàgina com a extreta d’una font documental primària, potser procedent d’aquell monestir de Prémontré fundat a Cabassers el 1149 i abandonat el 1158, d’on en va sortir el primer abat de Bellpuig de les Avellanes: Joan d’Organyà (Backmund, 1956, 202).

La cronologia dels fets també aixeca sospites: Biete argumenta amb molt encert que molt probablement l’ajut dels premonstratesos ja estaria pactat d’antuvi i que la cessió de Vallclara era la condició. De fet, la donació fou signada pel comte a la fortalesa de Gardeny el 25 d’abril de 1149, a penes conquistada Tortosa i sis mesos abans d’entrar a Lleida. No és fàcil d’imaginar que en aquells moments distragués forces, acuitades a guanyar la ciutat, per escampar-les pel Priorat. La conquesta de Cabacés, doncs, no deuria ser abans de finals de 1149, força mesos després de la firma del document de cessió” (Biete, 1995). Sembla, doncs, que la donació d’Avincabacer era un assumpte completament planificat i tractat abans d’ocupar el lloc. Hom diria que fins i tot era un objectiu, més que una circumstància de retribució a Prémontré.

Per a comprendre l’excepcionalitat del canvi toponímic d’aquell “Avicabescer” el 1149 per “Vallem Clara”, per a tornar a canviar a “Avincabacer” el 1158, i d’aquí evolucionar al “Cabacer” de la carta de població de 1184 i no sentir parlar mai més de “Vallclara” per a referir-se al lloc, ens haurem de fixar en les poblacions veïnes. L’actual Figuera després de la reconquesta se la segueix anomenant pel nom que rebia en temps dels àrabs: Gibolhoder, que significaria muntanya verda, i així apareix a la donació a la Seu de Tortosa i a Santa Maria de Vallclara el 1168 (Virgili, 1997, 240). Aquest nom és mantingué durant molt temps i catorze anys després, quan se’n fa una altra donació, encara porta el nom àrab (Virgili, 1997, 435). I encara, el 1191, la donació d’una peça de terra en aquell terme l’anomena “Iubalfodor” (Virgili, 1997, 575). No serà fins la següent menció documental del lloc, el 1205, que el trobarem ja referit com a “Ficulnea” (Virgili, 2001, 307), i a l’any següent ja li diuen “Figuera” (Virgili, 2001, 315). Altres topònims de poblacions veïnes, com Vinebre, tampoc varen canviar després de la reconquesta. Al nostre entendre, la substitució d’Avicabescer per Vallclara mentre durà la fundació de Prémontré, i el retorn a Avincabacer quan aquesta desaparegué, no fa més que donar credibilitat a la voluntat restauradora del cenobi de Biclaro que expressa Hugo a l’obra referida.

Suposant que el nom previ de Cabassers hagués estat el de Biclaro, tal com hauria de ser si la hipòtesi de la presència del monestir fos certa, cal dir que no hi ha absolutament cap relació entre els noms d’Avicabescer i Vallclara. Avicabescer és un topònim derivat d’un antropònim àrab (ibn + alguna cosa més, transliterada com a “cabescer”). Segons P. Balañà i J. Garcia, aquest “-cabescer” s’hauria pogut originar, en llengua aràbica, d’un nom (propi o d’ofici) més el sufix romànic -er, una combinació de noms propis, o un nom de persona o d’ofici determinat per un segon mot indicant una característica de la persona (Balañà, Garcia, dins de Biete, 1984, 97). Vallclara, doncs, no és la traducció d’aquest topònim.

Segons Joan Coromines, el nom de Vallclara com a substitut d’Avicabescer el 1149 s’explicaria com un reemplaçament “per un nom de regust més netament cristià” i que el canvi “era la intenció i obra dels premonstratesos, que volien rebatejar-lo [Avicabescer] amb la traducció del nom francès de la famosa abadia de Clairvaux” (Coromines, Casacuberta, 1995, Vol. III, 158), hipòtesi força dèbil pel fet que Clairvaux era més propi d’un monestir benedictí que no pas premonstratenc i la documentació demostra que és Ramon Berenguer IV qui ordena el canvi de nom d’Avicabescer per Vallclara. Encara afegeix que el poble veí de Vallclara tenia el nom primitiu de Beclara, provinent del pre-romà Biclara i que des de la reconquesta s’anomenà Vallclara. Afirmació força agosarada i amb falta de rigor (Altisent, 1989, 1-2). Hem de dir que no hi ha cap constància documental que aquell Vallclara substitueixi cap topònim anterior, i el primer cop que s’anomena aquesta poblaició és el 1152, quan Ramon Berenguer IV confirmà als homes de Tàrrega la donació de Vinaixa, i el document esmenta Vallem Claram (Font Rius, 1969, 138). De fet, els indicis documentals no permeten ni tan sols pensar que aquesta Vallclara de la Conca de Barberà existís abans de la conquesta del segle XII, i al municipi no s’hi ha localitzat cap vestigi arqueològic que permeti suposar que l’habitatge del lloc sigui anterior a les referències documentals. Tenim notícia d’un text inèdit de Josep Vives i Miret, titulat Índices arqueológicos de Vallclara (Tarragona), que aporta com a evidències per a establir la localització de Biclaro a Vallclara un suposat arc i una inscripció en creu, sense fotografies que ho avalin (Muñoz, Macias, Menchon, 1995, 296, nota 4). Tot i això, la filòloga Carmen Cardelle, la qual contradint la hipòtesi bejariana de Menéndez Pidal es decanta per l’opinió de Coromines i l’avala: “La última -y en mi opinión- definitiva palabra corresponde al gran estudioso de la toponimia catalana, J. Corominas, que ha averiguado que Vallcla es llamado en documentos medievales, e incluso hoy en día en otros lugares vecinos, Beg(g)lara. Vallclara es una forma tardía y pseudo-etimológica. La forma original del nombre puede pues haber sido Biclara, bien semejante al Biclaro (o Biclarum, variante en parte de la transmisión) de Isidoro” (Cardelle, 2001, 126; i també Cardelle 2002, 38).

No podem passar per alt, tampoc, la proposta d’etimologia de Kahnis, que ja hem citat més amunt: suggereix que Biclaro deriva de la corrupció de “vicus clarus” i que en romanç derivaria fins a “Vallclara”, “vallis clara” en llatí (Kahnis, 1873, 91).

Cabassers, per contra, sabem que ja existia durant la dominació musulmana, puix que els documents l’anomenen per un nom àrab o, si més no, arabitzat. I aquí sí que hi trobem restes arqueològiques que es poden adscriure al període visigòtic, com veurem a l’apartat següent.

ICONOGRAFIA CABASSEROLA

Els indicis arqueològics que permeten avalar la presència a Cabassers del monestir que Iohannes fundà a Biclaro, i per tant, la identificació de Biclaro amb el modern Cabassers, són quatre carreus amb relleus que representen figures geomètriques.

Els carreus amb relleus es troben a la façana de la casa número 3 del carrer del Penedès, reutilitzats en la construcció d’uns arcs gòtics que es poden datar cap al segle XIV. El perxe que forma és tradicionalment conegut com “la Plaça” (Biete, 1991, 219), i son nombroses les referències als llibres de la Cort del Batlle General de la Baronia de Cabassers a aquesta “Plaça”. Per exemple, llegim al Quart Llibre de Cort, conservat a l’Arxiu Parroquial de Cabassers, fol 8r:

“Vui, als 27 del mes de abril de 1671, (h)a conparegut lo Doctor Grabiel Sans, rector de la present villa de Cabaçés, davant de la presènsia del Magnífic Mateu Nabàs, lloctinent de balle &, <i dit> en la plasa de Cabaçés, ab lo lloc acostumat de ont se aministre la justísia de la present villa &, i diu: Senyor balle, vella si dinés per als pròmens que menester se ajen per declarà una desipsió que té posada Franchest del Ostal dic Masip &. Lo qual és present i respon dient: Senyor balle, jo no vull pròmens per quant dins los deu dies que tinc posada la desipsió no la (he) declarada &.”.

I més endavant, al fol 19v: “Avui, als 22 de juriol de 1674, en la present villa de Cabaçés &, se (h)a venut tota aquella roba davall escrita i una rabaçada de Pere Joan Arbonès, en presènsia del magnífic Pere Amorós &, per Diego Climent &, a veu alta en la Plasa de Cabaçés i en lo lloc acostumat a ont se fan senblans coses &, istànsia los senyors de jurats &, per orde del Consell.”

Per tant, la Plaça era un edifici administratiu, seu de la Cort del Batlle i del Consell de la Universitat.

Hem de tenir en compte que el perxe es basteix amb carreus que es reutilitzen d’un edifici anterior, molt probablement un oratori del segle XII (Prats, 2006, fitxa J.002.000). Crida l’atenció que tots aquest carreus es trobin al mateix edifici, a una alçada de mig metre sobre el nivell del carrer actual, i a la cantonada entre els carrers Penedès i Major. Pot ser indicatiu que aquests carreus decorats s’aprofitessin per a bastir un edifici públic, i no un de privat. Vegem-los:

A) Hexapètala circumscrita en una hexapètala major, de fulles més amples. El relleu té un diàmetre de 16 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.

El carreu on es troba aquest relleu amida 40 cm de longitud per 23 d’alçada. Des del seu extrem esquerre hi ha un espai de 6 cm fins al relleu, 2 cm des de l’extrem superior i 3 cm des de l’inferior.

Fig. 1

B) Molt deteriorat, amb la mateixa representació que al relleu anterior. El relleu té un diàmetre de 16 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.

El carreu on es troba aquest relleu amida 50 cm de longitud per 26 d’alçada a la cara que dóna al carrer Penedès (on s’aprecia el relleu), i 56 cm de longitud per 26 d’alçada en la cara que dóna al carrer Major. Des del seu extrem dret hi ha un espai de 4 cm fins al relleu, 3 cm des de l’extrem superior i 7 cm des de l’inferior.

Fig. 2

C) Relleu sobre un carreu que mostra una tetrasquela del tipus lau buru, amb una rotació en direcció a les agulles del rellotge. El relleu té un diàmetre de 16 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.

El carreu on es troba aquest relleu amida 42 cm de longitud per 26 d’alçada en la seva cara que dóna al carrer Major (on s’aprecia el relleu), i 21 cm de longitud per 24 d’alçada en la cara que dóna al carrer Penedès. Des des de l’extrem dret de la cara que conté el relleu hi ha un espai de 10 cm fins al mateix, 3 cm des de l’extrem superior i 7 cm des de l’inferior.

Fig. 3

D) Relleu sobre un carreu que mostra una estrella de sis puntes amb una rotació igual a la de les agulles del rellotge. El relleu té un diàmetre de 20 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.

El carreu on es troba aquest relleu amida 32 cm de longitud per 40, i està integrat com a dovella a un dels dos arcs de l’edifici. Des des de l’extrem dret de la cara que conté el relleu hi ha un espai de 6 cm fins al mateix, 2 cm des de l’extrem superior i 7 cm des de l’inferior.

Fig. 4

A, B i C són de les mateixes mides (16cm de diàmetre, i ribet de 2 cm), mentre que D és una mica més gran (20 cm de diàmetre, i ribet de 2 cm). Pel que fa al programa iconogràfic, els relleus són simples representacions solars, que han estat àmpliament utilitzades al llarg de la història, i que per sí soles és difícil adscriure-les a una època concreta. Però mitjançant analogies amb els programes iconogràfics de les esglésies d’època visigoda conservada i les restes disperses que es coneixen d’altres edificis, podrem establir una relació que justifiqui atribuir aquests relleus a finals del segle VI.

5.1 Hexapètales.

El primer fet destacable és la circumscripció dels símbols solars a l’interior de circumferències rematades amb un ribet. Aquesta mateixa característica la podem observar als murs exteriors de l’àbsis de l’església de Santa María de Quintanilla de las Viñas (Barroso i Morín, 2001, 114, figs. 55 i 56), amb hexapètales més riques, amb un cordat a les fulles i al ribet, però amb evidents similituds amb els relleus cabasserols.

Al mur sud de l’església de San Pedro de la Nave també s’hi pot veure una peça reutilitzada que mostra tres hexapètales dintre de medallons amb ribet (Barroso i Morín, 2002, 48, fig. 14). Encara a la mateixa església, podem trobar més hexapètales als capitells de l’arc triomfal (Barroso i Morín, 2002, 92, fig. 43), a les plaques i frisos de la capçalera (Barroso i Morín, 2002, 99, fig. 49).

Durant l’excavació arqueològica del poblat del Bovalar, a Seròs, aparegué un baptisteri del segle VI, a la basílica d’aquest jaciment, avui en dia conservat al Museu de Lleida. Algunes de les impostes d’aquest baptisteri presenten una decoració amb hexapètales dintre de medallons, similar també al que representen les figs. 1 i 2. A l’església romànica de Sant Pau del Camp de Barcelona, a la portalada, hi ha dos capitells i dues impostes que són d’origen visigot, reutilitzades a la construcció romànica (Achón, Lages, 2010, 14). Les hexapètales circumscrites en un cercle són presents a les dues impostes. A la de la part dreta també s’hi aprecia un ribet al contorn.

Pel que fa a peces descontextualitzades, les hexapètales també són presents a una pilastra visigoda conservada al museu arqueològic de Mérida amb el número d’inventari 447 (Barroso i Morín, 1993, 63, fig. 69) i, amb un format gairebé idèntic a l’anterior, a una altra pilastra de procedència desconeguda, al Museo de los Concilios de Toledo y de la Cultura Visigoda, amb número d’inventari MSCTO IG 692 (Barroso i Morín, 2007, 484, fig. 258). Un cancell aparegut a l’Albufereta (Múrcia) també presenta un medalló amb una hexapètala i ribet cordat (Gutiérrez i Sarabia, 2006, 315, fig. 9-4).

La utilització de les hexapètales a l’art prerromàtic asturià, continuació de l’art visigot interromput per la infestació de pagans, també és abundant. Les trobem a la decoració de l’arc de mig punt d ela tribuna de San Miguel de Liño, consagrada l’any 848. (Arias, 1999, 163, 179). També procedent de San Miguel de Liño, es conserva al Museo Arqueológico de Asturias una placa de cancell que acompanyant el relleu principal d’un griu mostra una hexapètala (Arias, 1999, 184). Finalment, el cancell de Santa Cristina de Lena, que és una peça visigoda de segona meitat del segle VII reaprofitada, presenta entra la seva decoració dos medallons complerts amb hexapètala i ribet, i dos més conservats parcialment. (Arias, 1999, 202).

Si bé les hexapètales ja s’havien utiltizat com a motiu decoratiu de nombrosíssims relleus molt anteriors a l’època visigoda, com acabem de veure el seu ús durant aquest període va ser característic. Pràcticament totes les peces que hem anomenat i amb les quals hem comparat els relleus cabasserols de les figs. 1 i 2, presenten un ribet que envolta el medalló que conté les hexapètales, característica que, a criteri nostre, no fa altra cosa que ajudar a assignar els medallons cabasserols al període estudiat.

Les hexapètales cabasseroles presenten una similitud més propera amb les del cancell de l’església de Santa Cristina de Lena, ja que comparteixen duplicitat de disseny: en amdbós casos, els relleus mostrex hexapètales circumscrites dintre d’altres hexapètales de braços més gruixuts. En el cas de Cabassers, la primera hexapèta del relleu queda inscrita en una circumferència que acaba on comencen a emergir les fulles de la segona hexapètala, essent la primera de mides molt més petites que la segona. En el cas de Santa Cristina de Lena, les fulles de les dues hexapètales són de longitud idèntica, i només varia el gruix, i totes les seves puntes, de la de fulles primes i la de fulles gruxides, toquen la parti interior del ribet dels medallons que les contenen. Les de Santa Cristina de Lena, a més, estan sobreposades de manera que l’hexapètales de fulles primes dóna sortida als seus braços entre els espais lliures de les fulles de l’hexapètala de fulles gruxiudes.

5.2 Tetrasquela.

En el cas de Cabassers, el relleu representa una tetrasquela lobulada amb rotació cap a la dreta (fig. 3). No trobem analogies directes al programa iconogràfic de cap de les esglésies visigodes conservades, ni a cap peça recuperada dels nombrosos jaciments. Tanmateix, les svàstiques flamígeres, que no són més que una variant d’aquest símbol, són ben abundants. Quintanilla de las Viñas és una excepció en aquest cas, però a l’església visigoda de San Pedro de la Nave les svàstiques flamígeres són abundants: les podem contemplar a la imposta esquerra del pòrtic sud, als frisos de l’interior, als capitells de l’arc triomfal, i a una placa i als frisos de la capçalera (Barroso i Morín, 2002, 45, fig. 13; 55, fig. 17; 80, fig. 41; 92, fig. 43; 97, fig. 48; 99, fig. 49). Totes les de l’església samorana són svàstiques de sis braços, amb rotació cap a la dreta. A la basílica de San Juan de Baños tornem a trobar svàstiques flamígeres anàlogues a les de San Pedro de la Nave, tot i que de diàmetre més reduït, als suports de la làpida de la inscripció fundacional del temple (Barroso i Morín, 2007, 228, fig. 2).

Tornem a veure’n a una placa de cancell de Segóbriga (Barroso i Morín, 2007, 28, fig. 14).

Al fris del Cristo de la Vega Baja, a Toledo, hi contemplem quatre flamígeres de 8 i 9 braços (Barroso i Morín, 2007, 358, fig. 162), i a la placa de Las Tamujas (Toledo) una flamígera de 8 braços corona l’escena (Barroso i Morín, 2007, 508, fig. 7).

Entrant ja al prerromànic asturià, algunes clipeus de l’interior del palau de Santa María de Naranco mostren unes senefes amb svàstiques de cinc braços (Arias, 1999, 148, 149). Veiem flamígeres a l’arc de mig punt de la tribuna de San Miguel de Liño (Arias, 1999, 179), a una placa del cancell de la mateixa església (Arias, 1999, 184), ambdues peces ja mencionades abans, ja que també contenen relleus amb hexapètales.

5.3 Estrella de sis puntes.

El medalló que conté aquesta estralla és de mides lleugerament majors que els altres tres, amb representacions d’hexapètales i amb una tetrasquela. És també la peça que presenta més dificultat per a trobar correspondències entre les peces visigodes conservades. Podem veure certa coincidència morfològica amb el medalló cordat que decora el cimaci del capitell dret de l’arc triomfal de l’església de San Pedro de la Nave (Barroso i Morín, 2002, 89, fig. 42), tot i que aquella estrella és de 12 puntes, també present al fris de l’estança anterior al presbiteri (Barroso i Morín, 2002, 55, fig. 17). Trobem més semblança amb la peça cabasserola també a San Pedro de la Nave, entre els medallons que decoren les plaques i frisos de la capçalera del santuari (vegeu les figures citades corresponents a aquest temple samorà en parlar de la tetrasquela); tot i ser esvàstiques, la característica de tenir sis braços les aproximen a la morfologia de l’estrella cabasserola.

Tornem a trobar estrelles, d’onze i dotze puntes, a una imposta de l’església de San Andrés de Toledo (Barroso i Morín, 2007, 700, fig. 404).

6. Interpretació de la iconografia dels carreus decorats amb roels.

Els relleus cabasserols representen figures geomètriques utilitzades al llarg de tota la història. La senzilesa de la seva execució les converteix en motius populars pràcticament atemporals. Per als usos tradicionals i fins i tot moderns recomanem veure Álvarez Peña, 2002. Tanmateix, tota la sèrie iconogràfica cabasserola té un element en comú: els roels que contenen els relleus es troben decorats amb un ribet que els contorneja. Aquesta característica és compartida amb la major part de les peces que hem citat per a establir una analogia que permeti un enquadrament cronològic de les peces de Cabassers al regne visigot. Citarem com a exemples més destacats els frisos exteriors de Santa María de Quintanilla de las Viñas, els frisos interiors i cimacis de San Pedro de la Nave, la peça reutilitzada al mur sud de la mateixa església, el cancell de l’Albufereta, el cancell de Santa Cristina de Lena, i les impostes de Sant Pau del Camp. Totes aquestes peces han estat referenciades al moment corresponent, i per tant i no repetim aquí les citacions. Els exemples de roels amb ribet són molts més, i aquí ens limitem a citar els que contenen representacions similars a les cabasseroles. Per a molts altres exemples d’aquest tipus de decoració es pot veure Barroso i Morín, 2007.

El significat de la iconografia s’ha d’anar a cercar a la tradició ancestral, adaptada més tard pel cristianisme per tal d’assimilar representacions i tradicions paganes. Els celtes ja representaven el sol amb figures geomètriques amb forma d’estrella (hexapètales, tetrasqueles i estrelles de diverses puntes) i els romans van adoptar aquesta representació, i fins i tot la divinització del sol. Sant Isidor de Sevilla associa Crist amb el sol i l’Església amb la lluna perquè, de la mateixa manera que la lluna reflecteix una llum que no és seva, l’Església fa el mateix amb el missatge de Crist (Cruz i Vicario, 1988, 74-75). Aquesta assimilació de deïtats paganes al cirstianisme queda explícitament representada pels capitells cimaci de Santa María de Quintanilla de las Viñas. A dreta i esquerra de l’arc triomfal, dos relleus representen el sol i la lluna, i ambdós estan inscrits per a què no hi hagi dubte: “SOL” el de l’esquerra i “LVNA” el de la dreta (Barroso i Morín, 2001, 177-179, figs. 82 i 83). La placa de Las Tamujas és una de les poques peces que permet contextualitzar la interpretació d’un dels símbols també presents a la iconografica cabasserola: la svàstica o tetrasquela. Aquesta placa representa el baptisme de Crist, i tota l’escena la corona una svàstica situada al centre d’una venera, que cal interpretar com el sol a la cúpula celestial. L’art cristià dels primers temps associa el sol a Déu, sobretot com a nou Sol Invictus, i la svàstica com a símbol cristià de Déu es troba àmpliament representada a l’art visigot (Morín, Barroso, 1994, 45-46).

Tenint en compte aquest context, no ens ha de fer estrany que els relleus cabasserols trascendeixin la simple decoració geomètrica tradicional i que plasmin, en realitat, representacions de Déu mitjançant símbols solars.

La presència d’aquests carreus decorats ens indica fortament l’existència al lloc d’un edifici religiós d’època visigoda, i si com defensem hagués format part del monestir de Biclaro, en sabríem fins i tot la cronologia pràcticament exacta, ja que la fundació es produí el 586. La cronologia explicaria la tosquetat de l’art cabasserol; mentre que les peces que hem utilitzat per a establir les analogies pertanyen totes al moment de maduresa de l’art visigt previ a la invasió dels infidels, els relleus que presentem aquí serien uns 100 anys anteriors a aquells exemples, cosa que en part en podria explicar la senzillesa, com ara la manca de cordats als ribets o a les pròpies representacions solars.

7. Consideracions finals.

Només l’arqueologia podrà confirmar o descartar la presència d’un edifici religiós d’època visigoda a Cabassers. Un dels emplaçaments adequats per a començar la recerca és l’edifici de l’actual església. L’estratigrafia vertical de la façana romànica conservada de l’oratori establert pels monjos de Prémontré mostra tres moments constructius ben diferenciats, dos dels quals previs a la construcció de l’espadanya (Prats, 2019-2). La sobreposició de temples és una circumstància habitual al llarg de la història, i sens dubte una excavació a l’interior de l’església seria clarificadora per a identificar els diversos moments constructius de l’edifici i determinar el moment de la primera construcció. Charles Hugo, el 1736, dóna raó d’unes ruïnes encara visibles el 1149, que haurien motivat la fundació de Santa Maria de Vallclara com a restauració de Biclaro, i de les quals creiem que procedeixen els carreus amb representacions solars que hem estudiat anteriorment. A banda, la recent identificació d’una tègula romana apareguda durant l’enderroc de parets de tàpia d’un edifici el 2007, apunta al fet que l’actual Cabassers ja estaria habitat amb anterioritat al domini visigot (Prats, 2019-3). Aquesta circumstància, sense cap classe de dubte, hauria pogut facilitar l’establiment del monestir de Biclaro a aquest lloc.

8. Bibliografia i fonts consultades

Achón i Casas, Oriol, i Lages Tonet, Andrea. Memòria de la intervenció arqueològica al C/ Sant Pau 99, horts de Sant Pau del Camp. Chroma. Rehabilitacions Integrals SL.

Aguado Bieye, Pedro. 1947. Manual de historia de España: Prehistoria, edades antigua y media. 6 ed, Tom. I. Espasa Calpe. Madrid.

Aguiló y Fuster, Marian. 1873. Libre dels feyts d’armes de Catalunya, compost per Bernat Boades, rector de Santa Maria de la vila de Blanes del bisbat de Geronae del vescomptat de Cabrera, ara per primera volta estampades baix la direcció d’en Marián Aguiló y Fuster. Barcelona.

Altinsent, Agustí. 1989. “Vallclara: no Biclara”. dintre de Societat d’Onomàstica, Butlletí Interior (BISO). núm. XXXVII. p. 1-2.

Álvarez Peña, Alberto. 2002. Simbología mágico-tradicional Picu Urriellu. Xixón.

Álvarez Rubiano, Pablo. 1943. “La Crónica de Juan Biclarense. Versión castellana y notas para su estudio”. Analecta Sacra Tarraconensia. N. 16. Tarragona.

Arias, Lorenzo. 1999. Prerrománico asturiano. E arte de la Monarquía Asturiana. Trea. 2a ed. Gijón.

Backmund, Norbert. 1956. Monasticon Praemonstratense. Editio Prima, Tomus III.

Bähr, Joh. Christ. Felix. 1836. Gesichte der Römishen Literatur. Supplement-Band. Dies christlich-römische Literatur. I. Abtheilung. Die crhislichen Dichter und Geschlehtschrebler. Verlag der. Chr. Fr. Müller’schen Hofbuchhandlung. Carlsruhe.

Balañà i Abadia, Pere i Garcia i Fortuny, Josep. “El nom de Cabassers. Dades històrico-lingüístiques sobre la seva evolució”. Dins de Biete, Vicenç. 1985. Cabacés documents i escrits. Ajuntament de Cabassers. Pàgs. 93-98.

Barroso Cabrera, Rafael i Morín de Pablos, Jorge. 1993. El árbol de la vida. Un estudio de iconografía visigoda: San Pedro de la Nave y Quintanilla de las Viñas. Ediciones B.M.M. & P. Madrid.

Barroso Cabrera, Rafael i Morín de Pablos, Jorge. 1994. “Dos relieves de época visigoda con representación figurada: la placa de las Tamujas y la de Narbona”. Dintre de Anales Toledanos. Núm. 31. Toledo.

Barroso Cabrera, Rafael i Morín de Pablos, Jorge. 2001. La iglesia de Santa María de Quintanilla de las Viñas. Ediciones B.M.M. & P. Madrid.

Barroso Cabrera, Rafael i Morín de Pablos, Jorge. 2002. La iglesia visigoda de San Pedro de la Nave. Asociación de Estudios Altomedievales. Madrid. 2a ed.

Barroso Cabrera, Rafael i Morín de Pablos, Jorge. 2007. Regia sedes toletana. El Toledo visigodo a través de su escultura monumental. Diputación de Toledo, Real Fundación de Toledo. Toledo.

Berganza, Francisco de. 1719. Antigüedades de España, propugnadas en las noticias de sus reyes, y condes de Castilla la Vieja: en la historia apologética de Rodrigo Díaz de Bivar, dicho el Cid Campeador: y en la corónica del real monasterio de San Pedro de Cardeña. Parte Primera. Madrid.

Biete Farré, Vicenç. 1991. Cabacés un poble al peu de Montsant. Ajuntament de Cabassers.

Biete Farré, Vicenç. 1995. Comunicació personal a l’autor, de 10 de desembre.

Bofarull y Brocà, Antonio de. 1876. Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña. Vol. I. Barcelona.

Bosch Vilà, Jacinto. 1960. “El reino de taifa de Zaragoza: algunos aspectos de la cultura árabe en el valle del Ebro”, dintre de Cuadernos de historia Jerónimo Zurita. Núm. 10-11. pp. 7-67.

Campos, Julio. 1960. Juan de Bíclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Estudios Medievales. Madrid.

Cardelle de Hartman, Carmen. Collins, Roger. 2001. Victoris Tvnnvnensis chronicon cum reliquis ex Consvlaribvs caesaravgvstanis et Iohannis Biclarensis chronicon. Chorpvs christianorvm. Series Latina. CLXXIII A. Brepols Publishers. Turnhout.

Cardelle de Hartmann, Carmen. 2002. João de Santarém (Biclarense). Crónica. Edições Colibrí. Lisboa.

Codoñer, Carmen. 1964. El – De viris illvstribvs – de Isidoro de Sevilla. Estudio y edición crítica. Ediciones Universidad Salamanca.

Coromines, J., Casacuberta, J.M. 1995. Onomasticon Cataloniae. Tom III. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Cruz, Valentín de la i Vicario Moreno, Jesús. 1988. Historia y Arte de Santa María de Lara. Ed. dels autors. Burgos.

de la Fuente, Vicente. 1873. Historia eclesiástica de España. 2a Ed. Compañía de Impresores y Libreros del Reino. Madrid.

Diago, Francisco. 1603. Historia de los victoriosissimos antiguos condes de Barcelona, Barcelona.

Díaz y Díaz, Manuel. 1962. “La transmisión textual del Biclarense” a Analecta Sacra Tarraconensia. Núm. 35, pp. 57-76.

Feliu de la Peña y Farell, Narciso. 1709. Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación Catalana, de sus Santos, Reliquias, Conventos, y singulares Grandezas; y de los mas señalados, y Eminentes Varones, que en Santidad, Armas y Letras han florecido desde la primera Población de España Año del Mundo 1788, antes del Nacimiento de Christo 2174, y del Diluvio 143, hasta el presente de 1709. Barcelona.

Ferré, Josep i Prats, Carles. 1995. “El ignoto monasterio de Bíclaro”. Historia y Vida, núm. 331, 45-53.

Ferreras, Juan de. 1716. Historia de España. Parte Tercera. Contiene los successos de los syglos V. VI. VII. Justificados por la más segura Auctoridad, y Chronología, dedicada a el rey nuestro señore Phelipe V de las Españas. Impremta de Franisco de el Hierro. Madrid.

Florez, Hernique. 1751. España Sagrada, theatro geographico-historico de la iglesia de España. Origen, divisiones, y limites de todas sus Provincias. Antiguedad, traslaciones, y estado antiguo y presente de sus Sillas, en todos los Dominios de España, y Portugal. Con varias dissertaciones criticas, para ilustrar la Historia Eclesiastica de España. Tom. IV. Madrid.

Font Rius, Josep Maria. 1969. Cartas de población y franquicia de Cataluña. CSIC. Instituto de Jerónimo Zurita. Escuela de Estudios Medievales. Vol. I. Madrid.

Fontana, F.J. 1721. Histoire des ordes monastiques, religieux et militaires, e des congregations seculieres de l’un & de l’autre sexe, qui ont été établies jusqu’à present. Chez Jean-Baptiste Coignar, Imprimeur & Libraire ordinaire du Roy & de l’Académie Françoise. París.

Gams, Pius Bonifacius. 1874. Kirchengeschichte von Spanien. Zweiter Band. Vom vierten bis Ende des eilften Jahrhunderta – Jahr 305 bis 1085. Eweite Abthellung. Vom Jahre 589 bis 1085. Druck und Verlag von Georg Joseph Manz. Bergensburg.

Gutiérrez Lloret, Sonia; Sarabia Bautista, Julia (2006): “El problema de la escultura decorativa visigoda en el Sudeste a la luz del Tolmo de Minateda (Albacete): distribución, tipologías funcionales y talleres”. Luis; Mateos cruz, Pedro (eds), A Escultura decorativa tardorromana y altomedieval en lapenínsula ibérica. (Mérida, 2004). Anejos de Archivo Español de Arqueología. XLI. Mérida-Madrid, Instituto de Arqueología de Merida e Instituto de Historia (Consejo Superior de Investigaciones Científicas)

Hugo, Charles. 1734. Sacri et canonici ordinis Praemonstratensis annales in duas partes divisi. Tom. I. Nancy.

Hugo, Charles. 1736. Sacri et canonici ordinis Praemonstratensis annales in duas partes divisi. Tom. II. Nancy.

Khanis, Karl Friedrich August. 1873. Zeitschrift für die historische Theologie. Gotha.

Mabillon, Jean. 1703. Annales Ordinis S. Benedicti occidentalium monachorum patriarchae. Vol. I. París.

Majada Neila, José Luís. 1993. “La cerca del bosque: historia y actualidad”, dintre de El bosque y las villas en el renacimiento. Actas de las Jornadas. Béjar.

Mariana, Juan de. 1593. Historia de rebvs hispaniae. Libri XX. Typis Petri Roderici. Toledo.

Martínez Loscos, Carmen. 1954. “Orígenes de la medicina en Aragón: los médicos árabes y judíos”. Dintre de Cuadernos de historia Jerónimo Zurita. Núm. 6-7. pp. 7-61.

Menéndez Pidal, Ramón. 1940. Historia de España. Tom. III. Madrid.

Mieli, Aldo. 1966. La science arabe et son rôle dans l’évolution scientifique mondiale. Reimpression anastatique augmentée d’une bibliographie avec index analytique, par A. Mazahéri. E.J. Brill. Lieden.

Migne, Abbé. 1860. Première encyclopédie théologique. Tom. 20. París.

Miró, Josep R. Prats, Carles. 2019. “Anàlisi crítica de la <<Breu història de la imatge de la Mare de Déu de la Foia>>, de Miquel Vidal i Llecha”. Butlletí del Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara.

Mommsen, Theodorus. 1894. Monvmenta Germaniae historica inde ab anno Christi qvingentesimo vsqve ad annvm millesimvm et qvingentesimvm. Avctorvm antiqvissimorvm Tomvs XI. Chronicorvm minorvm saec. IV. V. VI. VII. Vol. II. Berolini.

Morales, Ambrosio de. 1574. La corónica general de España. Tom V. Alcalá de Henares.

Morera Llauradó, Emili. 1897. Tarragona Cristian. Tom. I. Tarragona.

Morera, José. 1936. “Juan Biclarense, confesor de la fe, fundador del monasterio de Vallclara, historiador y obispo de Gerona”. Analecta Sacra Tarraconensia. N. 12.Tarragona.

Mundó, 1971. Entrada Bíclarum a la Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 3. pp. 544-545.

Muñoz, A., Macias, J.M., Menchon, J. 1995. “Nuevos elementos decorados de arquitectura hispano-visigoda en la provincia de Tarragona”, dintre de Archivo español de arqueología. Vol. 68. Núm. 171-172, pp. 293-302

Ocampo, Florián (do Campo, Florián). 1553. Los cinco libros primeros de la Cronica general de España, que recopila el maestro Florian do Campo, Cronista del Rey nuestro señor, por mandato de su Magestad, en Çamora. Medina del Campo.

Pagès Jordà, Vicenç. 2016. “Joan Gaspar Roig i Jalpí, impostor brillant”. Revista de Girona, Núm. 296, pàg. 62-64.

Prats, Carles. 2004. Inventari arquitectònic i arqueològic de Cabassers. Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara. Cabassers. https://www.vallclara.com/public/Inventari_arquitectonic_de_Cabassers.pdf

Prats, Carles. 2019-1. Els vestigis arquitectònics i arqueològics del monestir de Santa Maria de Vallclara. Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara. Cabassers.

Prats, Carles. 2019-2. L’oratori de Vallclara. Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara. Cabassers.

Prats, Carles. 2019,3. “Una tègula romana identificada entre la runa d’enderroc de l’antiga casa de l’abadia de Cabassers”. Dintre de Butlletí. Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara. Cabassers.

Romey, Ch. 1839. Histoire d’Espagne depuis les premiers temps. Tom. 2. Furne et cie. libraires-editeurs. París.

Rovira i Virgili, Antoni. 1922. Història Nacional de Catalunya. Vol II. Edicions Pàtria. Barcelona.

Sant Isidor de Sevilla. 2009. Etimologías. Edició de José Oroz Reta, Manuel-A. Marcos Casquero i Manuel C. Díaz y Díaz. Madrid.

Schoell, F. 1815. Historie abrégée de la littérature romaine. Chez Gide Fils, Libraire. París.

Soldevila, Ferran. 1952. Historia de España.

Tamayo Salazar, Ioanne. 1655. Anamnesis, sive commemorationis sanctorum hispaniorum, ad ordinem, et methodum martyrologii romani, quo utitur ecclesia catholica. Lió.

Vaseo, Ioanne. 1552. Chronici rervm memorabilivm Hispaniae. Tomus Prior. Salamanca.

Vidal i Llecha, Miquel. 1968. Breu història de la imatge fe la Mare de Déu de la Foia contada per l’ermità de l’Oratori dedicat a l’arcàngel sant Miquel, del Mas Roger de Pallars; en la Comarca de l’extingida Baronia de Cabassers. Reus.

Virgili, Antoni. 1997. Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193), Fundació Noguera. Barcelona.

Virgili, Antoni. 2001. Diplomatari de la catedral de Tortosa (1193-1212). Episcopat de Gombau de Santa Oliva. Fundació Noguera. Barcelona.

Virgili, A., Escolà, J.M., Pica, M., Rovira, M., Diplomatari de la catedral de Tortosa. Episcopats de Ponç de Torrella (1212-1254) i Bernat d’Olivella (1254-1272). Vol. I. Fundació Noguera. Barcelona.

Yepes, Antonio de. 1609. Corónica general de la orden de San Benito, Patriarca de Religiosos.Tom. I. Navarra.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!