Els vestigis arquitectònics i arqueològics del monestir de Santa Maria de Vallclara

Carles Prats.

Aquest article recull l’escassíssima informació que encara ens permet comprendre com era el monestir de Santa Maria de Vallclara. El seu objectiu és descriptiu, i se centra exclusivament en l’observació i l’anàlisi dels vestigis que actualment es conserven. Queda exclòs del propòsit d’aquest text qualsevol intent d’interpretació o reconstrucció ideal de les parts que no s’han conservat, que és matèria que tracta un altre treball específic. Tampoc no aprofundirem en les descripcions que es conserven de l’edifici, i que veurem a l’apartat corresponent, perquè voler veure amb els ulls el que un text d’aquesta naturalesa descriu indueix, la majoria de vegades, a l’error. Amb tot, les citarem i reproduirem per l’innegable valor documental que aporten a l’objecte d’aquest treball.

1.Vestigis arquitectònics

Del monestir de Santa Maria de Vallclara només en queda dempeus un mur, que separa la casa número 6 del carrer Beat Joan d’Organyà, del pati de l’escola, bastida a sobre del solar que va ocupar el monestir. Aquest mur amida 12,30 mts de longitud i 4,10 mts d’alçada màxima. Presenta dos cossos diferenciats, un de més alt i més llarg (que anomenarem Sector 1) i que conté, a més, vuit mènsules i l’evidència d’un altre nivell de coberta, en forma de nínxols per a sostenir bigues, i un altre de més curt i menys alt (que anomenarem Sector 2). Vegem la imatge del conjunt:

Únic mur conservat del monestir de Santa Maria de Vallclara

1.1. Sector 1

A banda i banda del tram més alt del mur, encarat al SW, s’hi veu encara l’arrencada d’altres murs perpendiculars, en direcció NE:

Arrencades de murs perpendiculars, als extrems del cos principal del mur, el de més alçada.

Les mènsules són totes de la mateixa factura: un ribet decoratiu corona la seva part més alta i plana, i la peça descriu una corba que s’accentua fins a convergir amb la línia recta de la seva base. D’est a oest:

De totes les mènsules, només una, la número 6, té una marca de picapedrer a una part visible:

L’única mènsula amb marca de picapedrer visible.

Amb tot el que hem observat fins ara, podem afirmar que contemplem el mur que donava a la part interior d’una estança orientada d’est a oest, amb parets laterals a nord i sud, i que va patir una sèrie de remodelacions als seus pisos al llarg de la seva història. Abans de continuar, hem d’observar encara alguns altres detalls que ens donaran llum sobre aquestes remodelacions.

En primer lloc, tornem a contemplar el mur sencer, des de la perspectiva que ofereix el Sector 1 des de l’oest:

El mur de Santa Maria de Vallclara vist des de l’oest

Criden l’atenció tres nivells d’obertures: el primer, de tres forats, a poca distància del paviment actual. El segon, poc per sobre del primer, també amb un sistema de tres nínxols. I el tercer, just a sota de la línia de mènsules, amb tres forats més. Encara, però, fins fa pocs anys, s’observava un quart nivell d’obertures, just per sobre de les mènsules. Aquesta fotografia del 2006, presa abans de la restauració del mur del 2007, mostra el quart nivell del qual parlem:

Tot i que algunes vegades s’ha volgut identificar el primer nivell de tres obertures amb espitlleres, és més probable que es tracti de nínxols de suport de bigues per a fer el trebol del segon pis. D’aquesta manera, el paviment actual del pati de l’escola estaria situat un parell de metres per sobre del paviment original, i el mur continuaria fins a aquesta profunditat. A favor d’aquesta hipòtesi cal mencionar que a l’extrem NW hi ha un mur de més d’un metre d’alt abans d’arribar al nivell actual del carrer, fora del perímetre del solar del monestir, i a l’extrem SE el mur fa més de quatre metres d’alçada des del carrer. Per tant, el propi perímetre del solar del monestir ens indica que hi ha prou profunditat com per a què el mur conservat continuï alguns metres sota el sòl actual. Vegem una possible relació de nivells de trebols i coberta a partir de les evidències d’ancoratge i suport que han quedat visibles al mur:

La línia vermella inferior mostraria el nivell del trebol original del segon pis, que es correspondria amb la coberta suportada sobre les mènsules assenyalades amb la línia vermella superior. Les línies blaves mostren el que possiblement siguin els forats deixats per la bastida utilitzada per a alçar el mur. Finalment, la línia de forats marcada amb color groc podria correspondre a una modificació de la coberta. No queda cap vestigi que permeti afirmar com era la coberta de l’edifici, però en canvi, la presència dels forats fa pensar en trebols de fusta, amb tres bigues de SE a NW i cairats o taulons entre els seus espais per a fer el pis.

1.2. Sector 2

A la part secundària d’aquest mur, la més baixa, ja no s’hi observa cap tipus d’element de suport en pedra ni cap evidència d’empotrament de bigues. En canvi, sí que s’hi veu una gran obertura tapada amb carreu irregular i, com a mínim que siguin visibles, dos de treballats. Vegem els detalls:

Obertura tapada al cos secundari del mur: a la imatge de la dreta, la reparació de mur o cegament d’obertura, perfilada amb un perímetre vermell.

La prova que estem davant d’una reparació del mur o d’un cegament d’obertura ens la dóna dos carreus treballats incrustats al principi del perímetre inferior d’aquest emplenament. Es tracta dels únics carreus treballats utilitzats per a bastir el mur (a part de les mènsules de suport), la qual cosa fa evident que van ser reutilitzats com a material d’emplenament en un moment posterior, per a tapar l’àrea que hem perimetrat a la imatge anterior:

Detall d’un dels carreus reutilitzats com a material d’emplenament a la reparació del mur o cegament d’obertura.

Una fotografia realitzada abans de la restauració del mur al 2008 i on la manca de relligat amb morter permet observar amb més detall les anomalies, encara ens aporta més evidències per a afirmar que aquesta zona del mur secundari fou reparada o s’hi tapà algun tipus d’obertura. Vegem-la:

Si ens hi fixem, veurem clarament l’emplenament fet de pedres petites, utilitzant com a base els dos carreus treballats de sota (i a la vegada vorejats de pedres més petites sense cap classe de factura). Fins i tot, a l’extrem superior esquerre de l’obertura cega, s’hi veu com sobresurt un revestiment pla que ve de l’interior del mur.

L’absència de qualsevol element de suport al Sector 2 fa pensar que era un mur de tancament perimetral.

1.3 Mur de contenció:

Finalment, per a cloure la descripció dels vestigis arquitectònics de Santa Maria de Vallclara, cal mencionar que queda dempeus el mur de contenció del solar sobre el qual s’erigia el monestir. La paret que s’aixecava a continuació va ser derruïda en construir-se l’edifici de les escoles:

2. Vestigis arqueològics

L’any 2000 es va dur a terme una excavació arqueològica a l’extrem NW del perímetre del solar del monestir. Trobareu l’informe d’aquesta excavació aquí. No entrarem en detalls tècnics, i per a aquesta descripció només tindrem en compte el resultat d’aquells treballs: l’excavació va posar al descobert una fonamentació que sobresortia de la línia del perímetre del mur occidental 1,30 mts, amb una longitud total de 7,41m. Vegem-ho en imatges:

Aquesta fonamentació presentava les cantoneres fetes amb carreus treballats per les seves cares exteriors, units entre ells per una filada de pedra irregular, amb emplenament de reble i morter. Aquesta part sobresortint del mur va ser tallada transversalment la dècada de 1930 per a deixar-la anivellada amb la resta de la paret que fa de mur de contenció del solar, i aquest tall permet d’observar clarament el material utilitzat com a emplenament.

S’observa clarament la part sobresortint del perímetre, amb una finestra, i l’enderroc del mur de tancament nord, que perfila la canonada del mateix punt de forma irregular amb el que, aparentment, és fins i tot ina esquera que arriba fins a la mateixa fonamentació.

Desafortunadament l’arqueologia no ha pogut aportar més informació. Al contrari: l’excavació de l’any 2000 va ser coberta amb ciment per a pavimentar l’obertura d’un nou carrer l’any 2006. L’aspecte que presenta avui en dia el jaciment excavat és aquest:

Estat actual de la fonamentació excavada l’any 2000

3. Descripcions documentals

La primera descripció de les restes del monestir de Santa Maria de Vallclara amb què comptem la va fer Delfí Navàs el 1918, al seu opuscle “Descripció histórica, física y política de Cabacés”. A la pàgina 16 s’hi llegeix:

“Te lo monastiri dit avuy castell, 22’70 metros per la part de solixent y 23 metros llum per la part del mitjdia dividintse en dos parts: una que te 7’70 metros ample y agafe de cap á cap en la de sol ponent y’s diu que ere la iglesia y fins cap als añs de 1870 encara hi havie cuatre ó cinc arcs de pedra picada, la cual pedra junt ab la de les cantonades serví per fer la séquia de pedra del carré Maijó que’s construhí sent batlle lo señó Ramon Vendrell Arbonés. La part restant del que se ha señalat per iglesia no’s compren com estave edificada per no existi mes que les parets que tenen 5 pams de ample y la que done a sol ixent 40 pams alt, seguin les demés al nivell de aquesta fetes de pedra y argamasa y sobre de aquesta havie feta una grossa tapia.Tant en la part que dihem iglesia com en les demés, á una alsaria natural, hi ha forats com espilleres de pedra picada á modo de espillera en les cuals encara’s veu a cada una cuatre petits golfos que devien sostindre algun arma de defensa ó tanca. Ademés frente al carré de entrada hi ha unit un altre cos de 4’70 metros ample per 9’20 metros de llarg que sobre surt de la paret del occident 1’80 metros y es mes alta la paret que les altres constituint part dels baixos, un gran trull; havenhi á bastanta alsaria una finestra de pedra picada amb una columneta al mitj á estil moro. En 1887 lo señó Tomás Amorós Miró, comprà al Estat aquet castell y desde les hores ha desaparegut per a usos particulars, la gran portalada de pedra picada que mirave de cara al Nort.”

Joan Vall Masip, al seu llibre “Cabacés el meu poble” publica un plànol de com recordava les restes del monestir:

Ambdues descripcions coincideixen, ja que Joan Vall va utilitzar les mesures donades per Delfí Navàs el 1918 per a fer el croquis de com recordava ell les restes de l’edifici.

4. Registres fotogràfics

Coneixem cinc fotografies de principis del segle XX que mostren les restes del monestir. Tres d’elles són panoràmiques de Cabassers, la quarta és una fotografia de l’encreuament del carrer Major amb el carrer del Mig, i la cinquena una fotografia d’un grup de gent al carrer Major just a sota del mur de contenció del solar del monestir. Començarem per aquestes dues últimes:

Fotografia 1. S’aprecia la cantonada sudest de l’edifici, amb el que sembla ser restes d’una finestra. Les parts superiors del mur apareixen molt desgastades.

Fotografia 2. Retrat de grup al carrer Major, just a sota del mur de contenció del solar de Santa Maria de Vallclara:

Fotografia 3. Targeta postal que mostra la cara oest de la població. Just al final de la imatge, es veuen parcialment les restes del monestir. El que s’aprecia correspon a la fonamentació excavada el 2000.

Vegem una ampliació de la zona. Correspon a una segona versió de la mateixa postal que mostra un tram més de mur en direcció al SW. Lamentablement, no hem pogut trobar aquesta segona versió, però en conservàvem una ampliació de la zona d’interès:

Les llums i els contrastos fan evident que el perímetre del tram final de l’edifici sobresurt respecte al mur de la dreta. En aquest sortint de paret s’hi pot veure amb claredat una finestra romànica. Just darrera, d’un color més clar, s’aprecia el mur de la cara est de l’edificació, vist per la part de dintre en no haver-hi coberta. Si resseguim aquest mur del darrera també apreciarem un gran enderroc. Tornant al mur del davant, veiem una altra finestra romànica, més petita que la primera, just a la part oposada a l’enderroc del mur de la part est. Aparentment, aquest cos d’edifici que sobresurt de la façana oest sembla que tingui els murs d’una alçada superior a la resta, la qual cosa confirmaria la descripció que fa en aquest sentit Delfí Navàs.

Fotografia 4. Panoràmica presa des de la serra dels Solans, que mostra tot l’edifici del monestir i el cementiri annex. Entrarem en detall després de veure la imatge completa:

Zona del monestir ampliada. Aquí hi podem veure en detall tot l’edifici. Com que la imatge està presa de més alçada que la número 2, s’aprecien amb més claredat els enderrocs del mur est. On finalitza la part corresponent al fonament excavat l’any 2000, s’hi pot veure un camí que creua des del carrer cap als camps adjacents. A l’esquerra del camí s’hi veu l’antic cementiri, tancat només per un mur que el separa del carrer Major pel costat est, mentre que el costat oest resta descobert.

Vegem les restes significades sobre la imatge: en color vermell, la façana oest; en color blau, el perfil superior del mur de la façana est amb els seus enderrocs; en color groc, el mur de separació entre el cementiri i el carrer Major, i en color blanc, la superfície del cementiri:

Fotografia 5. Panoràmica presa des del Camí Nou actual (negatiu de vidre recuprat gràcies a Imma Ferré)

Haurem d’ampliar la zona que mostra el monestir:

I encara l’ampliarem més per a veure, en aquest cas, la part superior dels murs perimetrals i d’algun d’interior:

Ara perfilem les parts superiors dels murs:

Finalment, vegem una reconstrucció en 3D dels murs, tenint només en compte la perspectiva que ofereix la fotografia (podeu veure el model en 3D aquí):

Model de l’artista en 3D Albert Prats

I per a ajudar a entendre el conjunt reconstruït digitalment, la mateixa imatge des d’una perspectiva més elevada. Cal tenir en compte que la imatge que segueix NO és una reconstrucció del plànol del monestir, sinó simplement un suport per a entendre quines restes es veuen a la fotografia número 5 tenint en compte la perspectiva original de la foto.

Model de l’artista en 3D Albert Prats

5. Estructura i plànol

Amb tota la informació recollida de les fonts arquitectòniques, arqueològiques, documentals i fotogràfiques, podem concloure que la factura del monestir de Santa Maria de Vallclara fou senzilla. S’utilitzaren carreus treballats només per a les cantoneres, els elements de suport i les obertures de l’edifici, mentre que la resta de murs i parets es van bastir amb pedra sense treballar relligada amb morter. Poca cosa podem dir de la distribució interior de l’edifici, però sí que podem oferir el plànol perimetral gràcies a la informació que hem pogut recollir:

Les línies contínues corresponen a les parts del perímetre que es conserven, ja sigui en forma de mur o de mur de contenció. Les línies discontínues reconstrueixen aquelles parts del perímetre que coneixem per les fotografies o les descripcions, i que avui en dia es troben completament desaparegudes o derruïdes fins al fonament.

6. Elements dispersos per l’espoli de l’edifici

Els carreus treballats i d’altres elements de suport en pedra procedents de Santa Maria de Vallclara s’identifiquen per la presència de marques de picapedrer. Vegeu el recull de totes les marques conegudes:

Seria molt extens mencionar tots els edificis o infraestructures que van reutilitzar pedres d’aquest monestir en algun moment o altre de la història, i per tant ho resumirem en un plànol de la població que marca els edificis on s’han detectat pedres amb marques de picapedrer pròpies del monestir:

A banda, també podem destacar la séquia de la vila, des de la canal fins al Mulo i Tossal avall, feta amb carreus del monestir premonstratès buidats per a donar-los forma acanalada, i les escaletes que uneixen la plaça del Mercat amb el carrer del Mig, pel costat de la sagristia de l’església, confegides també amb carreus ben treballats de Santa Maria de Vallclara.

Sí que recollirem de forma individualitzada, però, els elements de suport deslocalitzats i reutilitzats en d’altres construccions, per la informació addicional que aporten.

Durant l’enderroc de la casa número 4 del carrer Beat Joan d’Organyà, per a bastir-hi l’edifici que hi ha avui en dia, va aparèixer una mènsula amb la marca de picapedrer núm. 2, que va ser posteriorment llençada a la fonamentació de ciment del nou edifici. Afortunadament en conservem dues fotografies:

A la part posterior de la casa núm. 7 del carrer Major, hi ha un mur sobre el que s’aixeca una terrassa, i aquest mur té una cantonera que inclou quatre mènsules reutilitzades, dues de les quals presenten les marques de picapedrer núms. 3 i 4:

7. Conclusió

El monestir de Santa Maria de Vallclara només va estar actiu durant nou anys, del 1149 al 1152. Durant aquest temps hagueren de bastir el monestir amb la seva església, que com hem vist a partir dels registres anteriors, era tot d’unes dimensions reduïdes. Després de l’abandó dels monjos, l’edifici va començar el seu declivi, fins al punt de ser completament arrasat la dècada de 1930 per a construir al seu lloc l’escola pública. No sabem en quin moment va començar l’espoli dels seus carreus més ben treballats per a dedicar-los a d’altres usos, però per la descripció de Delfí Navàs sembla ser que el moment àlgid de reutilització d’aquestes pedres va venir marcat per la compra de l’edifici a l’estat per part de Tomàs Amorós el 1887. Abans, però, les seves pedres ja s’havien utilitzat per a canalitzar la séquia de la vila en el seu tram urbà, cap a la dècada de 1870, segons especifica Delfí Navàs a la descripció citada més amunt.

Els temps més recents tampoc no han estat gens propicis per a la conservació del poc que queda d’aquest monestir. Si bé l’única paret conservada va ser sotmesa a una obra de consolidació l’any 2007, perquè els despreniments suposaven un perill per als alumnes de l’escola pública, el fonament excavat l’any 2000 va ser completament ignorat i sepultat sota una capa de ciment en obrir el nou carrer que passa pel darrera del que fou el monestir. Abans, el pati de l’escola, que era de terra, ja havia estat pavimentat amb un gruix de 20 cm de formigó, dificultant exageradament qualsevol possible intervenció arqueològica. I donant-se el cas que les restes conservades són tan escasses, l’única manera que tenim de saber com era la planta completa d’aquest monestir, amb les distribucions interiors, passa per l’arqueologia i l’excavació dels seus fonaments (incloent la reobertura del sector excavat l’any 2000 i pavimentat després). Difícil, però no impossible.