Els primers dies

Josep Ramon Miró.

Introducció

Els àrabs van entrar a la Península Ibèrica a partir del 711 i van fer una conquesta ràpida de tot el territori i la seva expansió cap al nord va ser truncada el 732 amb la desfeta de la batalla de Poitiers que els va propiciar Carles Martell.

A partir de llavors hi va haver un retrocés de la frontera àrab cap al sud i a l’inici del s. IX s’arribà fins a Barcelona i s’establí la frontera al Llobregat. Aquesta frontera es va mantenir molts anys, fins al s XII en que es va re emprendre la conquesta cap al sud.

Durant aquesta època la meitat de Catalunya estava sota el poder dels musulmans i l’altra meitat estava formada per petits comtats d’origen carolingi que es revoltaven molt sovint contra l’imperi carolingi i que per aquest motiu poc èxit varen tenir a l’hora de conquerir terreny cap al sud.

Més endavant, cap al segle XI, després de diferents vicissituds històriques i després de independitzar-se del rei carolingi, els comtats catalans s’alien per donar batalla als àrabs i conquerir territori cap al sud, aprofitant la descomposició del califat i l’aparició dels regnes de taifes. D’aquesta manera la frontera es va situar força més al sud del Llobregat a la frontera de les ciutats més riques del califat àrab de la zona de Catalunya: Balaguer, Lleida i Tortosa.

Conquesta de Tortosa i Lleida

A partir del s. XII, la conquesta dels territoris als musulmans es va fer amb més intensitat i s’hi van implicar potències europees i es va convertir en una croada cristiana contra els musulmans. Així doncs, el papa Calixte II va publicar una butlla el 1122 a favor dels combats contra els musulmans.

En aquella època es va establir la Segona Croada (1147-1149) a Terra Santa que fou convocada el 1145 pel papa Eugeni III. Dins d’aquest context el papa Eugeni III va convocar un concili a Reims, en el qual va demanar als prínceps cristians per a reconquerir la Península Ibèrica (Arteta et al, 1973). Davant d’aquesta crida, l’Abat de Premontre, Etienne (Esteve) de Flabemont ofereix els seus serveis i ajuda per a conquerir Tortosa. En agraïment a aquesta conquesta, el comte ofereix als premonstratesos la possibilitat de fundar un monestir a Avin-Cabacer el 11491, amb la condició que s’havia de dir de Vallclara (Biete, 1991). A part dels premonstratesos, en la conquesta de Tortosa també van participar els Montcada, dels templers, la qual cosa configurà el posterior domini feudal de la zona de l’Ebre.

Des de Tortosa, Ramon Berenguer va remuntar el riu Ebre i posteriorment el Segre per anar a conquerir Lleida i ho aconseguí el 24 d’octubre de 1149 amb l’ajut del comte d’Urgell i el comte de Pallars entre d’altres. A la rereguarda havien quedat diferents bastions de més difícil accés, on la població hi vivia més disseminada que es correspondria amb l’Emirat de Xibrana i on hi seria inclòs Cabacés i molts altres pobles.

Conquesta de Siurana

A partir del castell de Siurana, el seu territori s’estenia per diverses línies de torres. Una primera línia defensiva, la formaven les torres a les actuals poblacions de la Morera de Montsant, Albarca, Ulldemolins, Prades, Alforja, la Mussara i l’Albiol, i un segon cercle, major, constituït pel Vilosell, Vimbodí, la Pobla de Cérvoles, Falset, el Pradell de la Teixeta, Cabacés, el Lloar, la Palma, la Torre de l’Espanyol i Vinebre. Hi hauria torres també a Alcover, l’Arbolí, Bellmunt del Priorat, les Borges del Camp, Colldejou, la Figuera, Margalef de Montsant, la Torre de Fontaubella i Vilanova de Prades. (Balañà, 1997)

Aquests bastions situats a les muntanyes de rereguarda foren conquerits per Albert de Castellvell i Bertran de Castellet, secundats per Ponç i Ramon de Cervera (Català i Roca, 1978)

En Ramon de Cervera, va participar sobretot en la conquesta i repoblació en la zona Nord del Priorat i fou més aviat residual. Apareix com el 1150 uns terrenys d’Albarca foren donats per Ramon de Cervera i la seva muller Ponceta al capellà Pere de Pinós (Altisent, 1993).

Bertran de Castellet va dirigir la conquesta de Siurana el 1153, de la qual en va ser nomenat castlà i se n’hi encomanà la repoblació (Fort i Cogul, 1975). Una de les primeres coses que va fer a Siurana va ser la delimitació del seu territori, juntament amb Berenguer de Mulnell, per mitjà d’una enquesta entre els sarraïns, segons consta en un document. Els dominis àrabs del Castell d’Ascó, súbdit del Siurana, s’estenien per les alqueries i poblacions de La Palma d’Ebre, la Bisbal, Margalef, Cabacés, La Torre d’Albozalag (desprès de l’Espanyol), Gorrapte, Camposines, La Fatarella… Confirma aquesta delimitació el document de donació de Siurana l’any 1154, realitzat per Berenguer de Castellet i Berenguer de Mulnell per manament del comte Ramon Berenguer IV (Badia i Margarit, 2003; Toda, 1926)

Albert de Castellvell, home de confiança del comte Ramón Berenguer IV i posteriorment d’Alfons I el Cast. Fou membre del llinatge Castellvell, situats en la Marca (Alt Penedès) i a Rosanes (Baix Llobregat) que tingueren gran importància en la reconquesta (Martí, 2017). Conjuntament amb el seu germà Guillem IV, participaren en la conquesta de Tortosa i Albert fou un dels més destacats en la conquesta de Siurana (1153-1154). La confiança que li va donar el comte de Barcelona també li va donar el seu fill el rei Alfons I el Cast. Els últims anys de la seva vida (1163-1173), va centrar la seva activitat en el procés de feudalització de la regió de Siurana (Bonet, 1994), que va deixar-se d’anomenar marquesat de Siurana i que fins aleshores havia ostentat Bertran de Castellet. Així doncs, el 1163 fou nomenat castlà de Siurana i va governar la major part del Priorat conjuntament amb el rei i per tal d’afavorir el repoblament es van donar cartes de població a Vilanova de Prades (1163), Ulldemolins (1166), Falset (1168), i va fer diverses donacions: Montsant (1163), Montalt (1164), La Figuera (1167).

Baronia de Cabacés

Malgrat que els monjos es van establir a Avincabacer aquesta estança durà poc, ja que el 1158 el que era llavors abat del monestir de Vallclara va renunciar la donació feta per Ramon Berenguer vuit anys abans i va fer donació del monestir de Vallclara i tot el seu terme al Bisbe de Tortosa2 que fou aprovada pel comte el gener del 11593. Aquesta donació va suposar la dissolució del monestir, Frederic tornà a França i un dels monjos Joan d’Organyà va anar a la Noguera on va fundar el monestir de les Avellanes. Les causes de l’abandó del monestir no són clares, alguns parlen de la inseguretat de la zona provocada per restes de sarraïns amagats a les muntanyes del voltant i altres parlen de que al bisbe de Tortosa li interessava tenir el territori de Cabacés sota el seu control i que no hi florís un monestir que tingués influència sobre tota la zona de l’Ebre. Tot i la renúncia dels monjos, es possible que alguns d’ells restessin a Avincabacer durant uns quants anys més ja que en posteriors donacions apareix una comunitat de religiosos servint Déu, com a mínim fins a l’any 1168 (donacions de la Figuera i Cavaloca). Anys més, tard, en la carta de població de Cabacés, l’any 11854, ja no apareixen aquests clergues sinó que es fa directament als habitants de Cabacer i als seus successors. Curiosament a Cabacés, que havia de ser la futura capital de la Baronia es donà carta de població posteriorment a la de la Figuera, que fou el 1182.

En un document, apareix que el 1164 Albert de Castellvell donà l’honor del Montalt a Vallclara i la catedral de Tortosa5. Posteriorment, en un intercanvi amb el rei, el 1194 la Catedral de Tortosa li cedeix l’honor de Montalt (Virgili, 2001). Possiblement cap al 1203 la reina Sança va voler fer una sèrie al monestir de Scala-Dei per tal d’afiançar-lo i entre elles hi havia la donació de Montalt (Gort, 2003) , però aquesta donació no devia ser prou clara ja que sobre aquest terme hi hagué un litigi entre el bisbe de Tortosa i el monestir de Scala-Dei que es resolgué el 12036. Sembla que el Montalt queda abandonat el 1285 quan els monjos va afavorir el despoblament. També el 1168 Albert de Castellvell va fer donació a Santa Maria de Vallclara del honor veí al terme de Montalt: Cavaloca7.

La Figuera també fou donada per Albert de Castellvell al bisbe de Tortosa l’any 1168 en la persona del prelat Gilaberto, en aquell moment la Figuera es coneixia com Gibolhoder8. Tot i això, la colonització pròpiament dita dels terrenys no començà fins anys més tard, en concret 1182, quan el bisbe Ponç donà carta de població a la Figuera a favor de quatre individus i els seus successors: Raymundo de Ciurana. Petro de Sancto Genesio, Guillermo de Çaplana i Arnaldo de Çaplana9. No sabem per quin motiu però sembla que les terres del terme de la Figuera per sota del Abellar que es correspondria amb el que ara és el terme del Lloar ho va donar a altres persones. Prop de l’aiguabarreig del riu Montsant i Siurana hi havia ja una masia anomenada Mas de Alfizne, possiblement àrab, i que potser en el temps de la reconquesta no es va incautar als sarraïns fins a temps després i que es podria correspondre amb un nucli primitiu del poble del Lloar. D’una banda, el 1191 el bisbe de Tortosa fa una donació a Berenguer Prenafeta d’un tros de terra que aniria per sota de la muntanya de la Figuera entre el Riu Monsant i el que s’anomena Arasal10 de Alfizne11, aquest tros de terra es podria correspondre amb la part nord del terme del Lloar i podria incloure el terme de la Vilella ja que fa referència a l’estret de roca del riu de Cabacés. Posteriorment, el 1205 la meitat del terreny que aniria del Mas de Alfizne al aiguabarreig del Montsant-Siurana es fa donació a Raimon Cases12, que es podria correspondre ambla meitat de la part sud del terme del actual Lloar. L’altra meitat seria donada a cens el 1207, l’altra meitat d’aquest terreny a Bonet i la seva muller Emersenda13, aquesta part vora el riu i més plana seria la part més productiva i per això es devia donar cens. Se sap que el poble del Lloar era un mas agregat a La Figuera, els primera noms que apareixen en els documents és massos del Llosar (per ser un lloc pedregós), que va anar derivant als masos del Llohar, sempre depenent de la Figuera, fins que va independitzar-se a principis del s XIX.

El poble de Margalef sembla que ja havia existit en temps dels àrabs com sembla mostrar el seu topònim (Biete, 1991). Es de suposar que després de la dissolució del marquesat de Siurana, el poble de Margalef estigués sota el control de Albert de Castellvell i el rei Alfons I com va quedar la major part de l’antic terme de Siurana (Font i Rius, 1993). Aquests haurien fet donació de la terra a Ramon Zapater perquè la repoblés, però no tingué èxit i posteriorment el 17 d’abril del 1200 es feu donació de Margalef a favor del bisbe de Tortosa14. Posteriorment, apareixen unes vendes d’uns cavallers a favor del bisbe de Tortosa d’unes propietats de Margalef. En particular, el 1208 Arnaldus Çabater i Guillermus de Terri van vendre’s la seva part per trenta sous15 i el mateix feu un tal Petrus Çabater16 aquell mateix any.

De la Bisbal se’n té poca informació, el seu nom sembla indicar que podria haver estat un establiment agrícola propiciat pel bisbe de Tortosa tal com indicaria el seu topònim. Molt probablement el territori de la Bisbal fos part del terme de Cabacés, que en un moment indeterminat es va segregar i va constituir la seva pròpia universitat o administració local, integrada dintre de la Baronia de Cabacés (Prats, 2009). La Bisbal en el fogatge de 1378 tenia vuit fochs i Cabacés en tenia L, en el fogatge del 1496 apareix encara la Bisbal com a sufragània de Cabacés I tenia ja XVII focs.

La Vilella Baixa, tampoc s’en sap el seu origen però si que apareix en el fogatge del 1378 amb sis focs, per tant podem suposar per la població de la Vilella Baixa un cas semblant al de la Bisbal. Únicament se sap que el seu terme municipal fou donat conjuntament amb una part del terme del Lloar com hem dit abans.

Pel que fa al terme de Montsant, la seva denominació la introdueix a mitjans s. XII un ermità conegut precisament com Pere de Montsant. Fins aleshores es parla genèricament de les muntanyes de Prades i Siurana, considerades com un conjunt territorial, i el Montsant en formava part (Morera, 1981; Font i Rius, 1993). Després dels primers intents infructuosos de Ramon de Cervera cap al 1152 de repoblar la zona d’Albarca, Albert de Castellvell el 1163 lliura a Ramon de Vallbona i altres ermitans un lloc al Montsant perquè s’hi puguin establir (Trenchs i Odena, 1983), però tampoc va tenir molt èxit. Per aquest fet es van segregar d’aquest extens terme els termes de Ulldemolins(1166) i la Morera (1170) que precisament les parts millors i més fàcils de poblar (Serrano i Daura, 1998) . En un altre intent, l’abril de 1185 el rei Alfons I, vol que aquest extens terreny que s’estenia entre els termes de Castelldans, Cabacés, Ascó, Ulldemolins i la Morera sigui repoblat amb més èxit del que s’havia aconseguit fins al moment i en fa donació a un cavaller anomenat “Espanyol” del extensíssim terme de Montsant, amb el deure de poblar el territori. Aquest cavaller anomenat Espanyol es podria correspondre amb Espanyol de Prades, qui vers el 1182 hauria cedit els seus drets sobre l’antiga torre d’Alboçalaz a l’Orde del Temple. Aquest intent poblacional, però, tampoc tindrà èxit ja que la major part de terrenys bons per al cultiu ja s’havien repartit. Finalment, el maig de 1190 la pròpia reina Sança, pel seu compte, ho intenta de nou amb la mateixa extensió territorial excepció feta dels llocs de Cornudella i Poboleda ja poblats (el darrer per Pere de Montsant i altres ermitans). Els encarregats de dur a terme aquesta tasca són ara els germans Joan i Miquel Navarra (Serrano i Daura, 1998).

Referències

Altisent, Agustí (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet I. (960-1177). Abadia de Poblet, Barcelona.

Arteta, Antonio Ubieto, et al (1973). De captione Almerie et Tortuose. Anúbar.

Badia I Margarit, Antoni M. (2003). Ús formal del català a la Catalunya Nova els anys 1154 i 1173?: Reflexions metodològiques sobre lingüística històrica i sociolingüística. Estudis Romànics, 2003, p. 7-38

Balaña i Abadia, P. (1997). L’Islam a Catalunya,(segles VIII-XII). Rafael Dalmau.

Bonet, M. (1994). La feudalització de Tarragona (segle XII). Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, (16), 211-239.

Català i Roca, P. (1979). Els castells catalans. Rafael Dalmau.

Farré, V. B. (1991). Cabacés: un poble al peu de Montsant. Ajuntament de Cabacés.

Font i Rius, J. M. (1983). Cartas de población y franquicia de Cataluña (Vol. 1,2). Editorial CSIC-CSIC Press.

Fort i Cogul, Eufemià (1975) . Notícia de Siurana de Prades. Santes Creus: Fundació d’Història i Art Roger de Belfort, p. 38-39.

Gort i Juanpere, E. (2003). Bonrepòs i Escaladei. Els inicis de dos monestirs propers. In Prínceps i reis: promotors de l’orde cartoixà (pp. 261-272). Universitat de les Illes Balears.

Martí, R. (2017). Els Castellvell durant el segle X, artífexs i veguers de la Marca de Barcelona. Anuario de estudios medievales, 47(2), 679-705.

Morera, E. (1981). Tarragona cristiana. Excma. Diputació Provincial de Tarragona.

Prats i Ferré, Carles (2009). Les Ordinacions de la Bisbal de Falset de 1624 i 1695. Ajuntament de la Bisbal de Falset i Arxiu comarcal del Priorat.

Serrano i Daura, Josep. (1998). Espanyol de Prades, senyor del Montsant?. L’ENJUB, 12, la Torre de l’Espanyol, p. 10-11.

Toda, Eduard (1926). Història de Escornalbou. Tarragona: Reyal Societat Arqueològica, 1926. Pàgines 41-43

Trenchs Odena, J. (1983). El Montsant y sus monasterios: colección diplomática (1164-1212). Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, N. 2 (1983); pp. 207-231.

Virgili, A. (2001). Ad detrimentum Yspanie: la conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200) (Vol. 58). Universitat de València.

Virgili, A. (Ed.). (1997). Diplomatari de la catedral de Tortosa, 1062-1193 (Vol. 1). Fundació Noguera.

Virgili, A. (Ed.). (1997). Diplomatari de la catedral de Tortosa, 1062-1193 (Vol. 1). Fundació Noguera.

Notes

1 Document numero 15 del Diplomatari de la Catedral de Tortosa

2 Document 95 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

3 Document 96 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

4 Document 380 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

5 Document 139 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

6 Document 629 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

7 Document 186 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

8 Document 185 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

9 Document 349 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

10 Arasal o Arrasal: Grafía utilizada corrientemente en la documentación medieval para designar a una aldea del p.j.de Jaca denominada actualmente RASAL. Sobre las características del terreno perteneciente a esta aldea dice MADOZ (voz RASAL): «EI terreno es montuoso lleno de peñascos y barrancos». (LACASTA ESTAUN, Gartzen. El euskera en el Alto Aragón. Eusko Ikaskuntza, Hizkuntza eta literatura, 1994, vol. 12, p. 141-278.)

11 Document 465 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

12 Document 661 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

13 Document 681 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

14 Document 597 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

15 Document 699 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

16 Document 700 del Cartulari de la Catedral de Tortosa

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!