El monestir de Santa Maria de Vallclara: les tensions medievals europees i l’emergència de noves fundacions monàstiques

Cristina Masip.

L’objectiu d’aquest article és contextualitzar, mitjançant una perspectiva àmplia i dinàmica, la fundació del Monestir de Santa Maria de Vallclara l’any 1149. Es tracta de respondre la pregunta següent, en quines tensions es trobava immers el món europeu del segle XII perquè s’esdevingués una fundació monàstica de l’orde francès de Prémontré a Avincabacer?

Europa durant l’Edat Mitjana:

Abans de respondre de forma concreta la pregunta, val la pena introduir alguns dels elements que defineixen el període. En efecte, l’element principal que recorre, impregna i aglutina tot el període és el cristianisme i la concepció del món que aquesta religió oferia. En aquesta concepció del món se’n destacava el sentit escatològic de la vida i de la mort, que en aquell moment era capaç de sustentar una teocràcia. Tota veritat emanava de Déu i aquesta veritat ordenava el govern dels reis, el sentit religiós i de transcendència dels fidels i la dimensió moral de les comunitats humanes. A la pràctica, aquesta teocràcia s’articulava amb el sistema feudal que com hem vist era acceptat pels diferents estaments socials sense gaire contestació, o bé, com una ordenació natural de les relacions de vassallatge o servitud proposada per Déu.

Aquest sistema es va anar instituint de forma progressiva al llarg de l’Alta Edat Mitjana. Si un dels elements bàsics que el possibilitava era el cristianisme, cal tenir en compte que en un primer moment no tota la població estava cristianitzada. A la figura 1, per exemple, veiem un mapa que mostra les invasions dels pobles germànics del s. V dC sobre les ja desdefinides províncies romanes de la conca del mediterrani i de latituds septentrionals. Aquestes invasions inauguraren el que s’anomena mestissatge medieval el qual mesclaria substrats culturals ben diversos. En els primers segles del període assistim per tant a la ruralització del continent europeu en oposició a l’edat antiga caracteritzada per organitzar-se entorn les grans ciutats del Mediterrani. La colonització dels camps i les zones rurals interiors durant l’Alta Edat Mitjana va anar acompanyada de la cristianització. En aquest procés va ser fonamental la proliferació de les comunitats monàstiques en els entorns rurals ja que acostaven el nou credo i la nova litúrgia a les comunitats fragmentades i allunyades dels centres culturals i de poder.

Figura 01 – Mapa de les invasions germàniques del s. V i VI. Font: LE GOFF, ¿Jacques, Nació Europa en la Edad Media?, La Construcción de Europa, Crítica, 2003, pàg. 11

Mentre que cap al nord d’Europa el procés de ruralització i cristianització va desenvolupar-se integrant comunitats i latituds que no havien estat ni tan sols romanitzades, la Península Ibèrica va viure una casuística diferenciada. A partir del 711 dC va patir la invasió musulmana que resultaria amb l’eclosió d’al-Àndalus i la retirada de la població cristiana al nord peninsular a les zones de marca fronterera. Aquest fet va provocar, entorn els segles VIII i IX, l’enfortiment de la dinastia franca de Carlemany el qual va liderar la lluita contra els musulmans i en va frenar la seva expansió entorn del riu Llobregat.

Carlemany va establir l’anomenat imperi Carolingi el qual va estendre’s pels territoris de l’actual França, Alemanya i part d’Itàlia. Va ser un intent de restaurar, a nivell polític, religiós i cultural, la unitat i els límits de l’Imperi Romà d’Occident. L’organització política i territorial emanava del monarca emperador que, amb la creació de comtats i marques (aquestes últimes en les parts frontereres de l’imperi), delegava la gestió del territori als comtes. Aquests, que eren elegits pel monarca, no eren càrrecs vitalicis. La funció del comte era impartir justícia, protegir i recaptar els impostos del comtat, i evidentment rendir homenatge i vassallatge al monarca.

Malgrat que l’esquema sobre el paper era clar, els conflictes entre comtes veïns o els abusos dels comtes sobre els seus vassalls van ser quasi constants. Un cop Carlemany va morir els seus descendents van ser incapaços d’exercir el mateix lideratge i l’imperi Carolingi va debilitar-se fins a desaparèixer generant una crisi de buit de poder al llarg del s. X. En aquest període, les disputes entre els diferents comtes, els abusos, l’apropiació de la dignitat comtal per fer el càrrec hereditari i les ingerències sobre el clergat van ser encara més constants al llarg de la crisi del s. X.

Contra aquest període d’inestabilitat, l’església va reaccionar amb la reforma monàstica de Cluny que pretenia limitar el poder temporal sobre l’estament religiós. També van reaccionar amb la proposta de pactisme de les «Treves de Déu», com la impulsada per l’abat Oliba. La «Pau i Treva» va ser el resultat de les assemblees dutes a terme amb la representació de comtes, clergues i vassalls, els quals van pactar una limitació setmanal de les hostilitats i batalles entre comtes per tal de poder desenvolupar una activitat econòmica estable en el territori. La limitació del poder feudal vers unes monarquies regionals cada vegada més fortes seria una tensió recurrent al llarg d’aquest període i fins el s. XII i moltes vegades motor de reformes papals o de regles monàstiques com veurem més endavant.

Un altre conseqüència de l’expansió musulmana al llarg del nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i part de l’Àsia va ser que Europa va quedar tancada a l’extrem occidental del continent. Com veiem a la figura 2 la principal via de comerç cap a l’Àsia restaria inoperant des del s. VIII fins a finals del s. XI i principis del s. XII. Tot aquest període va ser un temps de gran creixement demogràfic i econòmic a l’Europa medieval conseqüència de la colonització dels camps. Malgrat el potencial, l’economia al llarg d’aquests anys no podia créixer més enllà d’una economia de subsistència i una poca artesania degut a la interrupció del comerç a més llarga distància. Aquests tres segles van ser un període de xoc i contacte cultural al mateix temps. Gran part de la tradició grecoromana entraria als monestirs cristians gràcies als filòsofs àrabs.

Figura 02 – Mapa d’Europa al s. XII, Font: Pinterest, Víctor Sáenz.

L’Edat Mitjana és un període, com tots els altres, que es pot explicar per l’enumeració de dates i fets històrics amb les seves causes i les seves conseqüències; i alhora, és un període de processos i canvis interns lents i progressius. El que és clar és que davant d’un lapse de temps de 1000 anys cal evitar caure en l’error d’homogeneïtzar tot el període. Mostra de la durada i dels canvis ocorreguts durant tot aquest temps és la comparativa entre la figura 1 i les figures 3 i 4.

En la figura 3 veiem les monarquies regionals europees del s. XV ja consolidades. En el període posterior, l’edat moderna, continuarien acumulant poder derivant a monarquies absolutes. Tot i això trobem una Europa que tot i tenir una unitat religiosa en cap cas conformava una unitat política, territorial o imperial. En aquest sentit, la figura 4 ens mostra un mapa mundi també del s. XV i ens ofereix un perspectiva global de les diferents cultures i civilitzacions coetànies entre les que destaquen els imperis Asteca, Inca o Ming. Contra tot pronòstic, aquesta, és la fotografia de l’instant previ a l’inici de l’expansió del cristianisme i la «civilització» europea al llarg de tot el planeta a partir de 1492.

Figura 03 – Mapa d’Europa al s. XV, Font: Google, Pedro Beltrán.
Figura 04 – Mapa del món al s. XV, Font: LE GOFF, ¿Jacques, Nació Europa en la Edad Media?, La Construcción de Europa, Crítica, 2003, pàg 12-13.

D’aquesta manera, durant deu segles d’història trobem una societat que tot i amb substrats culturals diferenciats comparteixen una unitat religiosa, un sistema d’organització polític – el sistema feudal – i un sistema socioeconòmic basat en l’explotació agrícola i ramadera que es basa en la unitat familiar. Fonamentat, tot això, en una ordenació natural d’aquest esquema per un Déu tot poderós i la fe en una vida plàcida i eterna després de la mort.

L’equilibri entre aquests tres vèrtex – la noblesa, el clergat i els camperols – no estaria exempt de tensions i contradiccions que s’anirien resolent per mitjà de solucions particulars i pròpies de la tot just emergent cultura europea, hereva de la tradició grecollatina, judeocristiana i germànica. Si la imatge que sovint es projecta d’aquesta època és aquella que es defineix amb adjectius com fosca, bruta, violenta, vexatòria, ignorant, supersticiosa, etcètera. En oposició al tòpic de la foscor, podríem enumerar el pactisme de “la pau i treva”, la concepció de l’amor cortès, l’aparició de les llengües romàniques, la divisió entre el poder temporal i l’espiritual, el germen de les futures universitats, el renaixement de les grans ciutats o l’art gòtic, trets i herències que avui són fonament de la cultura europea sobre els quals encara ens hi assentem.

L’emergència de noves fundacions monàstiques als segles XI i XII:

Retornant a la pregunta inicial, la qual pretén avaluar quines són les tensions del món europeu del segle XII per tal que s’esdevingués una fundació monàstica de l’orde francès de Prémontré a Avincabacer, cal tenir-ne en compte dos, principalment. Aquests dos processos arranquen ja durant el s. XI i són, per una banda, la culminació de la Reforma Gregoriana amb la publicació dels 27 punts que integren el Dictatus Papae el 1075 per part del Papa Gregori VII; i per altra banda, l’inici del període de les croades, amb la primera Croada del 1096 promulgada pel Papa Urbà II i la segona croada iniciada el 1147 i fins el 1149 cridada pel Papa Eugeni III.

Pel que fa a la Reforma Gregoriana, aquesta va néixer pel context de gran efervescència religiosa i, també, de gran descontentament expressat per molts monjos i abats que criticaven la relaxació de l’observança de la regla monàstica de les seves cases. En efecte, denunciaven una crisi moral generalitzada tant entre clergues com entre fidels. Aquesta crisi es podria considerar una continuació de la crisi generada al s. X i denunciada per Cluny degut al context de debilitat i buit de poder de l’esfondrament de l’imperi Carolingi. D’alguna manera, al llarg del s. X i s. XII les crisis i els intents de reforma anirien succeint-se cíclicament i es mantindria com una problemàtica prioritària a resoldre per part del poder eclesiàstic i el Papat.

En aquest context d’acumulació de descontentament dels fidels, calia reformar el clergat de manera profunda per tal que suscités respecte i credibilitat a través de l’exemple. Per tant, la reforma pretenia una major instrucció de monjos i de capellans. Sobretot d’aquests segons ja que eren els encarregats de guiar les comunitats de fidels. A més, en aquest sentit, la reforma va imposar el celibat dels sacerdots i la prohibició del nicolaisme (convivència i concubinat dels sacerdots amb dones i fins i tot esposes) així com el matrimoni cristià dins l’església i com a sagrament entre els laics. La reforma també va prohibir la simonia que era la compra-venda d’allò espiritual – càrrecs eclesiàstics, sagraments, sacramentals, relíquies i promeses d’oració – a canvi de béns materials. Des d’un punt de vista moral es pretenia eradicar la secularització del clergat. Per aconseguir-ho, a més, la reforma afirmava la independència del clergat respecte el poder temporal o el poder de la noblesa laica, això és, impedir als laics – nobles, monarques o emperadors – nomenar càrrecs eclesiàstics. Des de la crisi del s. X els nobles empoderats sovint introduïen amics o familiars afins dins la jerarquia eclesiàstica per a poder obtenir favors i teixir aliances.

La culminació d’aquest procés de reforma amb el Dictatus Papae del Papa Gregori VII, per tant, va deixar lloc a l’emergència de reformes de regles monàstiques preexistents i a l’emergència de nous ordes. A finals del s. XI i principis del s. XII es va donar una proliferació de noves fundacions monàstiques sense precedent. El seu objectiu era el de retornar als valors del cristianisme més primitiu i més pur.

El 1084, i durant el Papat de Gregori VII, va néixer l’orde dels monjos cartoixans amb Sant Bru al capdavant. Els cartoixans unien la tradició eremítica amb la vida en comunitat. La regla de Sant Bru organitzava la vida de la cartoixa sota els principis de l’austeritat, el silenci i la pregària com a principi ascètic i el punt neuràlgic va ser la Grande Chartreuse de Grenoble.

També a finals del s. XI es va fundar l’orde del Cister, concretament l’any 1098. Aquest és un orde monàstic de la família benedictina i va ser Robert de Molesme qui va proposar una reforma de la regla de Sant Benet per tal d’observar-la amb el rigor i carisma original: ofici diví, treball i estudi. Va sorgeix en oposició als monestir benedictins del moment que observen comportaments relaxats, acomodats i autocomplaents. El punt de difusió d’aquesta nova manera d’observar la vida monàstica va ser el monestir nou de Cîteaux.

Ja al s. XII i amb la mateixa vocació reformista es va fundar l’Abadia de Prémontré l’any 1120. El seu fundador va ser Sant Norbert de Xanten qui havia estat bregant per a reformar diverses col·legiates de Canonges Regulars que seguien la regla de Sant Agustí. Amb Norbert, Premontré va mantenir la característica de ser un orde de canonges regulars però va incorporar importants elements monàstics, evangelitzadors i mendicants. La particularitat dels canonges regulars era que eren preveres però vivien en comunitat. Ara bé, la comunitat no tenia un objectiu monacal d’aïllament, solitud, exercici ascètic o estudi sinó la missió d’evangelitzar, predicar i tenir cura d’una comunitat de fidels. Aquesta hibridació, molt antiga, històricament havia comportat desajustos en l’observació rigorosa de la regla segurament pel tracte pròxim amb la comunitat de fidels. Tanmateix, la reforma de Sant Norbert va resultar exitosa i al 1160 ja es comptaven més d’un centenar de fundacions premonstrateses. Al cap de cent anys de la primera fundació de Norbert de Xanten ja n’eren més de 1.300. El caràcter evangelitzador i expansiu del premonstratesos els va portar a noves i llunyanes geografies, com sabem, a la Península Ibèrica però principalment a l’est d’Europa.

Figura 05 – Mapa de les primeres fundacions a França de l’orde de la Cartoixa, del Císter i de Prémontré, Font: Google Maps i autora.

Encara que alguns bisbes en tindran reserves, aquests tres ordes van tenir un èxit ressonant sobretot entre els fidels que apreciaven el retorn als valors espirituals originals del cristianisme vers la corrupció d’alguns alts càrrecs eclesiàstics. Precisament, aquests tres ordes monàstics van tenir una presència ben primerenca a les nostres terres a partir de 1149 amb la fundació de Santa Maria de Vallclara a Cabacés (Prémontré), Santa Maria del Bonrepòs a la Morera (Cister, 1215) i Santa Maria d’Escaladei (Cartoixans, 1163 primera a Poboleda, 1203 Escaladei).

Figura 06 – Mapa del Priorat amb les fundacions del s. XII i XIII dels ordes de Prémontré, Cartoixans i Císter, Font: monestirs de catalunya i autora.

Si fins ara hem parlat de la reforma gregoriana com un intent necessari – i assolit amb èxit – de limitar les ingerències del poder temporal sobre el desenvolupament eclesiàstic, amb el Papa Urbà II, ideòleg de la primera croada, veiem una «ingerència» del poder religiós sobre el poder temporal. De fet, el Papa Urbà, tenia més present que cap altre dels monarques, prínceps o emperadors de les regions europees, la idea d’una cristiandat unificada. El Papa va treballar per a reduir les tensions entre regnes cristians veïns, sovint sumits en petites guerres, per buscar un enemic comú fora de les fronteres de la cristiandat compartida. Així és com l’any 1096 el Papa Urbà II va cridar a croada contra l’infidel tant a Terra Santa com a la Península Ibèrica. Aquesta primera campanya es va portar a terme del 1096 a 1099.

La crida a la croada contra l’infidel, a part de religiosa, va ser una solució a alguns dels conflictes seculars que no acabaven de solucionar-se. Els diferents regnes cristians continuaven barallant-se sovint, la presència desestabilitzadora dels normands a Sicília resultava incòmoda pel Papat, i després d’anys de creixement agrícola i demogràfic hi havia molts joves que en edat de servir els seus nobles i monarques no tenien l’oportunitat de fer cap guerra. L’enemic extern, a més, va servir per crear consciència comuna i sentit de pertinència al si de l’església i la cristinandat. Finalment l’arribada a Jerusalem, la porta d’Orient, i el principi de reculada dels musulmans de Terra Santa va obrir de nou la via comercial fins a l’Àsia, la qual havia estat tancada des de l’expansió musulmana del s. VIII com hem vist anteriorment.

A nivell de culte i d’imaginari col·lectiu entorn el s. XII va sorgir amb força el culte marià. La mare de Déu, misericordiosa, intercedia pels pecadors, els malalts, els cristians, davant del seu fill. Diferents historiadors han definit aquest fenomen com la feminització del cristianisme. Aquesta presència destacada del culte marià es relaciona amb la reforma gregoriana i la introducció abans esmentada del matrimoni com a sagrament. La mare de Déu esdevindria un model simbòlic per a les noves mullers dins dels nuclis familiars més definits i institucionalitzats.

En aquest període, el s. XII, també emergí la dolorització de Crist. Si fins llavors Crist ressuscitat havia superat la mort i apareixia com a Crist en Majestat, ara emergeix el Crist de la Passió, el Crist sobre el Crucifix. El llibre «Per què Déu es va fer home?» de Sant Anselm de Canterbury de finals del s. XI és l’iniciador d’aquest viratge cap a un humanisme cristià. També en aquest període va aparèixer la idea, fins llavors inexistent, del Purgatori. Aquest estadi intermig va aparèixer per trencar la dicotomia estanca entre el Bé i el Mal i el resultat fou la creació d’un espai per a l’esperança, per a la intersecció de la pregària per ajudar a les ànimes atrapades i per a salvar-se mitjançant el treball de purgar l’ànima.

Els premonstratesos van ser doncs un orde propi del seu temps. En tant que canonges que vivien en comunitat sense desatendre la seva funció de capellans i pastors, van expandir el cristianisme mitjançant l’evangelització de llocs remots. També van practicar la pobresa essent un precedent dels futurs ordes mendicants i predicaven la compassió i assistència als desvalguts. Des de la circaria de Flabemont, amb l’abat Esteve de Flabemont al capdavant, alguns dels monjos premonstratesos van respondre a la crida de la segona croada contra l’infidel, aquest cop promulgada pel Papa Eugeni III.

Aquesta va incloure una especial menció per ajudar els prínceps cristians de la Península Ibèrica. Liderats per l’abat Esteve de Flabemont entre 1147 i 1149 aquests monjos evangelitzadors van estar al costat de les tropes de Ramon Berenguer IV en la campanya contra Tortosa i Lleida. En agraïment a l’ajuda prestada, a Gardeny, Ramon Berenguer IV els feu donació d’Avincabacer amb els seus límits i dominis preexistents. La donació anà acompanyada de l’ordre de fundar un monestir que hauria de portar per nom Santa Maria de Vallclara.

Bibliografia:

  • LE GOFF, ¿Jacques, Nació Europa en la Edad Media?, La Construcción de Europa, Crítica, Barcelona, 2003.
  • GORT, Ezequiel, Escaladei, la Cartoixa de Montsant, Llibres de la Carxana, Albarca, 2008.
  • GORT, Ezequiel, Santa Maria de Bonrepòs, el Monestir cistercenc de Montsant, Llibres de la Carxana, Albarca, 2017.
  • WHITE, Lynn, Tecnología medieval y cambio social, Paidós Básica, Barcelona, 1990.
  • DE RIQUER, Borja, Història Mundial de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 2018.