El topònim del municipi on el centre d’estudis Santa Maria de Vallclara té la seu es pot trobar, amb freqüència, escrit de dues formes diferents: la normativa i lingüísticament correcta (Cabassers), i la oficial (Cabacés).

El topònim d’aquest municipi, com mostra la documentació del diplomatari de la catedral de Tortosa (Virgili, 1997), prové de la forma arabitzada Avincabescer (1149), que a partir de la conquesta cristiana, i després d’un breu període en què el poble s’anomenà Vallclara, va perdent el prefix Avin-, passant per les formes Avincabacer (1159) i Avincabezer (1164 i 1182), fins a quedar només l’arrel, -cabescer (Cabezeir, 1178; Cabacer, 1185; Cabezer, 1190; Capazairo, 1191). Com s’observa, la r apareix a totes les formes documentades.

La documentació de l’Arxiu Capitular de la Seu de Tortosa explica per què, a partir sobretot del segle XV, es va fer extensiu l’ús de la grafia Cabaces per al topònim. Al registre de la Cúria (llibre 1, foli 70v) s’hi troba la primera anotació que fa referència a la parròquia de Cabaçers, del 4 dels idus de desembre de 1349.

El text, sobre les rendes d’una capellania, aclareix per què la forma Cabaces serà comú més endavant: a la línia 4 del text el topònim hi apareix com Cabaç^s. El símbol intercalat no és un accent, sinó una senyal d’abreviatura. Aquests símbols signifiquen les abreviatures a sobre dels mots; horitzontals o corbats, depenent del tipus d’abreviatura que marquin. A la línia següent, la 5, i just a sota de la forma Cabaç^s, hi trobem el topònim completament desenvolupat i sense abreviar: Cabaçers. Vegem-ho amb una imatge del document:

La documentació posterior del mateix registre de Cúria continua utilitzant les formes Cabaçers i Cabacers, abreviades sovint com Cabaç^s i Cabac^s, fins a finals del segle XIV, quan ja comencen a derivar cap a Cabaçes i Cabaces (per exemple, anotació de 20/08/1388, llibre 37, fol. 58r). L’arxiu tortosí, a més, cobreix el període del segle XIV, del qual pràcticament no es troba documentació que anomeni el topònim a cap altre lloc, a excepció del registre 210 de la Cancelleria Reial, de 8 de juliol de 1313, amb l’abreviatura Cabac^iis per Cabaceriis (ACA, Cancelleria, fol. 65v). I aquesta documentació del segle XIV resulta fonamental per a entendre la transmissió textual del topònim entre el segle XII, quan es produeixen les primeres mencions, i el XV i posteriors, dels quals es conserva documentació abundant amb menció del topònim a diversos arxius.

Com prova la documentació de finals del segle XIV, citada abans, l’abreviatura de Cabaçers (Cabaç^s) deriva a Cabaçes i Cabaces, unes formes del topònim incompletes, a les quals manca la r que es desenvolupa al gentilici. Per tant, aquestes grafies són una deformació dels escrivans que, per economia d’escriptura, van convertir l’abreviatura en el nom d’ús comú. Només això pot explicar l’absència de la r a les formes Cabaçes i Cabaces, ja molt usades la primera meitat del segle XV, i de les quals continua derivant el gentilici, que sí la sonoritza: cabasserol (encara que hom ho volgués escriure “cabacerol“, la r és constant). La forma Cabaces apareix a la pràctica totalitat dels registres dels llibres de cort de la batllia general de la Baronia, entre el 1450 i el 1500. A partir del segle XVI, i sobretot durant el XVII, la manera d’escriure el topònim va variant, i encara que és força abundant la forma Cabaces, no és estrany trobar amb freqüència les grafies Cabases i Cabasses, si bé el problema continua essent etimològic en qualsevol cas, per l’absència de la -r a l’última síl·laba, present a les primeres formes i al gentilici, que és un nom derivat. A partir del segle XVIII predomina la forma Cabacés, amb accent tancat a la e. Aquesta grafia, amb i sense accent, té una tradició documental que va del segle XV al XX.

El 1933, i amb la normalització lingüística de Pompeu Fabra, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la “Llista dels noms dels municipis del Principat”, a petició del govern de la Generalitat (Casacuberta, Coromines, Fabra, 1933). La intenció del govern era canviar la forma oficial dels topònims dels municipis per a adaptar-la a la normativa de l’idioma, i el topònim adoptà la forma oficial de Cabassers.

Acabada la guerra civil, el 1939, el govern franquista va voler castellanitzar tota la toponímia catalana, i la forma oficial per al municipi va tornar a ser Cabacés. No es pot dir, però, que aquesta grafia segueixi la normativa de la llengua castellana, ja que és ben abundant, si bé sense accent, des del segle XV, quan la influència del castellà sobre la llengua catalana era inexistent. El 1980, amb la Generalitat restaurada, es van tornar a adoptar les formes normatives com a oficials per als topònims de Catalunya, i en el cas de Cabassers, hi hagué certa resistència, que va fer que, el 1989, el topònim tornés a fer-se oficial amb la forma Cabacés, contra el criteri de l’IEC. Aquí s’hi arribà després d’un referèndum on es va decidir la forma que havia de tenir el topònim, per vot popular, el 1981. Per tant, l’assumpte va abandonar el camp de la ciència i va passar al de la política, i encara hi és des de llavors.

Amb tot, actualment, el Servei de Consultes Lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, Optimot, recomana fer servir la forma normativa en usos no oficials (vegeu la fitxa 6625/2). Per a una explicació dels motius, podeu veure la fitxa 7591/1. Les publicacions de referència, com la Gran Enciclopèdia Catalana, també utilitzen la forma normativa i no la oficial.

Des d’un punt de vista estrictament normatiu, només es pot avalar la forma Cabassers per al topònim, per dos motius:

1- S’adapta a la normativa del català modern.
2- Conté la r etimològica que mostren tots els seus pretèrits, i que apareix al gentilici i derivat.

És responsabilitat de l’Institut d’Estudis Catalans establir la normativa del nostre idioma, i aquesta està subjecta a canvis. El que és inamovible és l’etimologia dels mots. Per això, si es volgués, sota criteris històrics i etimològics i no normatius, mantenir una grafia més propera a les formes primitives, la recomanació no podria ser altra que Cabacers: si bé no s’adapta al que diu la normativa pel que fa al so fricatiu alveolar intervocàlic, transcrit en mots d’origen llatí transmesos al català modern mitjançant l’àrab, sí que incorpora la r etimològica.

El Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara no té cap responsabilitat en les decisions polítiques que portaren a l’oficialitat una forma ni normativa ni etimològica del topònim, i es limita a constatar l’estat de la qüestió. Per tant, el centre d’estudis utilitza en la seva producció científica la forma del topònim que és oficial, tenint ben presents les seves mancances. De la mateixa manera, si aquesta forma oficial canvia, Santa Maria de Vallclara l’adoptarà com a exclusiva, i utilitzarà sempre la que aparegui al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya. Aquesta decisió es pren per tal d’evitar la confusió que podria provocar l’ús de formes diferents del topònim, per tal d’unificar criteris, i com a descàrrega de responsabilitat.

Cal aclarir, abans de finalitzar, que aquesta situació anòmala, on la forma oficial del topònim no es correspon amb la normativa, es reprodueix a només nou municipis més de Catalunya (entre parèntesi les formes normatives): Capmany (Campmany), Castell-Platja d’Aro (Castell i Platja d’Aro), Figaró-Montmany (el Figueró i Montmany), Lladó (Lledó), Massanes (Maçanes), Navàs (Navars), Rialp (Rialb), Torrelavit (Terrassola i Lavit) i Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada).

Bibliografia:

Casacuberta J.M., Coromines J., Fabra P. (1933) Llista dels noms dels Municipis de Catalunya dreçada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Ponència de Divisió Territorial. IEC. Barcelona.

Virgili, A. (1997) Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Fundació Noguera. Barcelona.