D’Avincabescer a Cabacés: una abreviatura

Per Carles Prats.

Cabassers té dues maneres d’escriure el seu topònim: la normativa i lingüísticament correcta (Cabassers), i l’oficial (Cabacés). El Servei de Consultes Lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, Optimot, recomana fer servir la forma normativa en usos no oficials (vegeu la fitxa 6625/2). Per a una explicació dels motius, també podeu veure la fitxa 7591/1.

El topònim Cabassers, com mostra la documentació del Diplomatari de la catedral de Tortosa (Virgili, 1997), prové de la forma arabitzada Avincabescer (1149), que a partir de la Conquesta cristiana, i després d’un breu període en què el poble s’anomenà Vallclara, va perdent el prefix Avin-, passant per les formes Avincabacer (1159) i Avincabezer (1164 i 1182), fins a quedar només l’arrel, -cabescer (Cabezeir, 1178; Cabacer, 1185; Cabezer, 1190; Capazairo, 1191). Com s’observa, la r apareix a totes les formes documentades.

A partir del segle XV, la forma que és més comú a la documentació escrita és Cabacés. Així apareix a la pràctica totalitat dels registres dels llibres de corts de la batllia general de la Baronia entre el 1450 i 1500. A partir del segle XVI, i sobretot durant el XVII, la forma del topònim va variant, i si bé continua predominant Cabacés, no és estrany trobar als documents amb certa freqüència les grafies Cabasés i Cabassés. A partir del segle XVIII predomina, gairebé en exclusiva, la forma Cabacés un altre cop.

El 1933, i amb la normalització lingüística de Pompeu Fabra, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la “Llista dels noms dels municipis del Principat”, a petició del govern de la Generalitat (Casacuberta, Coromines, Fabra, 1933). La ponència que l’elaborà fou constituïda pel mateix Pompeu Fabra, Joan Coromines i Josep Maria de Casacuberta. La intenció del govern era canviar la forma oficial dels topònims dels municipis per a adaptar-la a la normativa de l’idioma.

Atenent a les raons de la norma, la grafia del nostre topònim s’establí com a Cabassers, pels motius que explica aquest document de l’Institut d’Estudis Catalans:

Acabada la guerra civil, el 1939, el govern franquista va voler castellanitzar tota la toponímia catalana, i la forma oficial va tornar a ser Cabacés. No es pot dir, però, que aquesta grafia segueixi la normativa de la llengua castellana, ja que és ben abundant des del segle XV, quan la influència del castellà sobre la llengua catalana era inexistent. El 1980, amb la Generalitat restaurada, es van tornar a adoptar les formes normatives com a oficials per als topònims de Catalunya, i en el cas de Cabassers, hi hagué certa resistència, que va fer que, el 1989, el topònim tornés a fer-se oficial amb la forma Cabacés, contra el criteri de l’IEC.

Documentació recentment localitzada a l’Arxiu Capitular de la Seu de Tortosa pel Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara podria explicar per què a partir sobretot del segle XV es va fer extensiu l’ús de la grafia Cabacés per al topònim. Als llibres del registre de la Cúria (llibre 1, foli 70v) s’hi troba la primera anotació que fa referència a la parròquia de Cabassers, del 4 dels idus de desembre de 1350:

El text, sobre les rendes d’una capellania, aclareix per què la forma Cabacés es popularitzaria més endavant: a la línia 4 del text el topònim hi apareix com Cabaç’s. El símbol intercalat no és un accent, sinó una senyal d’abreviatura. Com es pot comprovar a la imatge, moltes paraules estan escrites de forma abreviada, i això se significa amb un símbol a sobre del mot; de vegades horitzontal si l’abreviatura és extensa, i més corbat si és més reduïda. A la línia següent, la 5, i just a sota de la forma Cabaç’s, hi trobem el topònim sense abreujar: Cabaçers. Vegem-ho ampliat:

Així doncs, i a la vista de les evidències, es pot explicar per què la documentació, sobretot a partir del segle XV, recull una forma del topònim incompleta, a la qual li manca la r que es desenvolupa al gentilici, que n’és un derivat, cabasserol (encara que hom ho volgués escriure “cabacerol“, la r és constant):

La forma sense abreviar del topònim, al document que presentem, és Cabaçers.
Representa el so fricatiu alveolar intervocàlic amb una ç.
Manté la r a la tercera síl·laba, heretada de la forma arabitzada Avincabescer, que apareix als primers documents de la conquesta, i que es reprodueix al gentilici, cabasserol.
La forma abreujada és Cabaç’s. El que transcrivim com a accent no és res més que la indicació de l’abreviatura per a les lletres er, com mostra la forma del topònim a la línia següent del text, just a sota de l’abreviada.

No és difícil intuir, doncs, que l’abreviatura de Cabaçers (Cabaç’s) derivés a Cabacés. Per tant, aquesta forma és una deformació dels escrivans que, per economia d’escriptura primer, i per costum després, van convertir l’abreviatura en el nom d’ús comú.

El fet que la forma oficial sigui Cabacés i no Cabassers és una decisió política i no lingüística. Ara podem afirmar amb seguretat, a més, que és una abreviatura. Només això pot explicar l’absència de la r a l’arrel Cabacés, ja molt usada al segle XV i de la qual deriva el gentilici, que sí la sonoritza: cabasserol.

Des d’un punt de vista estrictament científic, només es pot recomanar la forma Cabassers per al topònim, per dos motius:

1- S’adapta a la normativa del català modern.
2- Conté la r que mostren tots els seus pretèrits, i que apareix al gentilici i derivat, cabasserol.

De totes maneres, si es volgués, sota criteris històrics i etimològics i no lingüístics, mantenir una grafia més propera a les formes primitives, la recomanació no podria ser altra que Cabacers: si bé no s’adapta al que diu la normativa pel que fa al so fricatiu alveolar intervocàlic transcrit en mots d’origen llatí transmesos al català modern mitjançant l’àrab, sí que respecta l’acabament -rs, que apareix a tots els pretèrits i que desenvolupa el gentilici.

La forma Cabacés s’hauria de descartar, doncs, en tractar-se, simplement, d’una abreviatura i, per tant, sense cap fonament etimològic més enllà de l’economització d’escriptura dels escrivans medievals.

Bibliografia:

Casacuberta J.M., Coromines J., Fabra P. (1933) Llista dels noms dels Municipis de Catalunya dreçada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Ponència de Divisió Territorial. IEC. Barcelona.

Virgili, A. (1997) Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Fundació Noguera. Barcelona.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!