Anàlisi crítica de la “Breu història de la imatge de la Mare de Déu de la Foia”, de Miquel Vidal i Llecha (1968)

Per Josep Ramon Miró i Carles Prats.

El 1968 Torrell de Reus feia la reedició d’uns goigs dedicats a la Mare de Déu de la Foia de Cabassers. Els publicava amb el número 442 de la col·lecció de goigs, i amb Dipòsit Legal 3658(1968), impresos per Altés SL de Barcelona. Era la cinquena edició d’aquests goigs, i la primera musicada. La primera edició era del 1886, la segona del 1917, la tercera del 1941, la quarta del 1954, i a aquesta cinquena no l’ha seguit, de moment, cap altra.

Aquests goigs incorporen, al dors, un text de 54 paràgrafs titulat Breu història de la imatge fe la Mare de Déu de la Foia contada per l’ermità de l’Oratori dedicat a l’arcàngel sant Miquel, del Mas Roger de Pallars; en la Comarca de l’extingida Baronia de Cabassers. L’autoria d’aquest text és de Miquel Vidal i Llecha, propietari del Mas Roger de Cabassers fins a la seva mort el 1968, pocs dies després d’haver publicat el seu text. Vidal i Llecha era farmacèutic de professió, fill del procurador de Reus Joan Vidal Felip († 02/03/1944) i germà de l’advocat i jutge del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció republicà Josep Vidal i Llecha († 09/04/1983), exiliat a Mèxic primer i als Estats Units finalment, acabada la guerra. Va estar casat amb Carmen del Pino García († 09/05/1953). Miquel Vidal, falangista, es refugià al Mas Roger el setembre de 1936, i ja no se’n va moure fins a la fi dels seus dies († 25/02/1968). La propietat del Mas Roger li procedia de la seva mare, cabasserola, Pilar Llecha i Llecha († 10/06/1931).

Al Mas Roger hi va acumular una biblioteca notable, que anys després de la seva mort va ser venuda pels seus hereus. També hi va tenir tot l’arxiu parroquial i baronial de Cabassers sota el pretext de classificar-lo, però el cert és que el va espoliar, i va quedar-se per al seu ús els documents d’aquests arxius que li van semblar més interessants. No són pocs els lligalls de documents de l’arxiu parroquial que encara mostren, a les cobertes, el segell tampó de Vidal i Llecha, prova del seu pas pel Mas Roger.

Miquel Vidal i Llecha (dreta) amb Josep Iglésies, 1965
L’estudi de Miquel Vidal i Llecha al Mas Roger, el 21 d’agost de 1994. L’armari que s’observa al fons allotjava la documentació espoliada dels arxius parroquial i baronial de Cabassers, que utilitzà, en part, per a redactar la seva Breu història

Quan el mas va ser adquirit pel Parc Natural de la Serra de Montsant el 2007, els llibres i la documentació que hi quedava van ser traslladats a l’Arxiu Comarcal del Priorat, a Falset, i els documents espoliats dels arxius parroquial i baronial de Cabassers són en aquest arxiu per aquesta raó (vegeu-ne el catàleg i la digitalització a la secció Arxiu d’aquesta web). A banda, anys abans, part d’aquesta documentació, relativa a l’administració de justícia de la baronia de Cabassers, fou recuperada i reintegrada a l’arxiu parroquial cabasserol, i en la mateixa operació també es van recuperar els apunts i els originals de la Breu història publicada per Miquel Vidal i Llecha al dors d’aquests goigs.

El text de la Breu Història és, si més no, sorprenent. Conté una sèrie d’extravagàncies, afirmacions gratuïtes sense cap classe de prova, invents descarats, falses etimologies i disbarats de tota classe que configuren un garbuix presentat com si fos una veritat històrica, de vegades pretenent recollir llegendes i tradicions antigues que, per descomptat, són inexistents. Amb tot, algunes de les afirmacions que s’hi fan són certes i d’altres, tot i que no es proven, tenen cert fonament.

No són pocs els autors solvents que han citat aquesta Breu Història com si es tractés d’un treball científic o admetent-lo com a prova d’una tradició que no ha existit mai. Per aquest motiu, hem cregut necessari publicar l’anàlisi crítica del text que llegireu tot seguit. Pretenem que aquesta anàlisi sigui un dic de contenció de la mescla de fantasia i realitat que va escriure Miquel Vidal i Llecha, per a evitar la seva propagació i per a corregir la difusió que diversos autors n’han fet, alguns cautelosos amb les afirmacions de Vidal, i d’altres acceptant-les sense comprovar res. Fins i tot hi ha una cooperativa del Priorat que, com a nom comercial del seu oli, ha adoptat un dels topònims manipulats per Vidal, creient-ne la falsa etimologia. Heus ací la magnitud de la tragèdia.

L’univers que descriu Vidal gira al voltant d’una talla de fusta de la Mare de Déu, que li serveix de pretext per a explicar la història fantàstica de les terres dels Lusià, suposats senyors d’un territori antic de la suposada província romana de Lusiània, que inclouria ubicacions localitzables dintre de la baronia de Cabassers. Per ordre d’aparició al seu relat, els edificis i nuclis de població que inclou Vidal a la seva història són el següents:

El castell d’Al·lusio (patriarca celtiber).
La Recòpolis i el monestir de Joan de Bíclarum (edificacions visigodes sobre les que afirma que s’alça l’actual municipi de Cabassers).
Mont-Sacer (la Bisbal de Falset).
La Cova de Santa Llúcia (també a la Bisbal).
El baptisteri de Sant Joan de la Canal (actual ermita de Sant Joan de Cabassers, que ens presenta com el baptisteri del monestir de Bíclarum).
Un call jueu erigit a 100 metres del monestir de Bíclarum (que en algunes versions descartades de la seva Breu història identifica amb el barri de Sant Miquel de Cabassers).
El monestir de Senus-Deo (del que no dóna cap pista sobre el seu emplaçament, però que un autor modern s’esforça a voler localitzar -vegeu la Nota 3 del §5- ignorant que aquest monestir perdut només ha existit a la imaginació de Vidal).
El monestir de Santa Maria de Vallclara (fundat, efectivament, el 1149 a Cabassers).
Marca-Galef (que identifica amb l’actual Margalef, jugant amb el sufix Marca del seu topònim inventat per a veure-hi la frontera del fantàstic comtat dels encara més fantàstics Kabessirs).
L’antiquíssim poblat ibèric de Fontes, (que situa on avui hi ha l’ermita de la Foia de Cabassers, i que diu que deriva del primitiu Fons i evolucionà en Fontes Clares, per a acabar destruït per un aiguat i els habitants traslladats a Cabassers).
Caba-Loca (Cavaloca) i Montalt (partides del terme de Cabassers que presenta com a poblats d’aquesta raça fantàstica dels “cabassers” o “kabessirs”, habitants de la zona on basa la seva història).
El Castell de Cabassers (que diu que acabà tancat el 1515).
El territori de Vall-Clara (l’actual Cabassers, que afirma que es confonia amb el poblat de Fontes però que eren nuclis diferents).
La Cova del Dolmen (de la que diu que era l’antic cementiri del poblat de Fontes, i que deixa entendre que és la balma que hi ha al costat de l’ermita de Sant Roc de Cabassers).
La Cavallera (que el text publicat no arriba a aclarir què és, però que les versions descartades fan pensar que era un aquarterament militar, tancat també el 1515, juntament amb el Castell).
El santuari de la Mare de Déu de la Mola de la Figa (que ens aclareix, entre parèntesi, que era a la Figuera, i que per tant és l’ermita de Sant Pau).

Dels pobladors de l’àrea que descriu en diu Kabassers, Avin-Kabessirs o Cabassers, i de les terres que poblaven, Avin-Kabessir, Distingeix els Unikapsieris, dels qui diu que són mestissos de Kabassers amb moros captius (a qui anomena Kapsieris). Tot això només és un joc amb les formes del topònim Avicabescer que apareixen als documents de la Conquesta, al cartulari de la catedral de Tortosa, i a la carta de població de la Morera de Montsant, únic document que es refereix al terme de Cabassers com Unicapcerii (vegeu la Nota 4 al §13), i que ell presenta com el nom d’una raça mestissa.

Els herois i vilans també són diversos. D’entre els primers, destaca Miquel de Lusià (anomenat de tant en tant Miquel dels Cabassers), que sembla immortal, ja que apareix a diversos segles, tot i que s’afirma d’ell que morí a la batalla de Muret i que un fill seu, d’idèntic nom, el succeí, per la qual cosa cal pensar que representa un llinatge hereditari. Un d’aquests Miquels de Lusià fou delegat de la reialesa i senyor del Castell de Cabassers, comandant també dels Al-mo-kabes (altrament anomenats Miquels i Miquelets), tropes d’elit dels Kabassers que trobem fent rendir la Saragossa musulmana el 1118, participant a les conquestes de Mallorca i València, i fent de guàrdia pretoriana de Jaume I. D’entre els vilans, un dels més malvats és el rei jueu Chitano Afrun (segurament inspirat en un cabdill musulmà rebel de la serra de Ronda, Omar ben Hafs), que serveix a Vidal per a deixar anar afirmacions antisemites i antifranques a les seves versions preliminars (vegeu els apèndixs), suprimides de la versió definitiva publicada. Chitano Afrun és el mal personificat, responsable de l’incendi i destrucció de la Recòpolis i del monestir de Bíclarum, i de la pèrdua dels manuscrits dels historiadors visigots. Els bisbes de Tortosa tampoc no surten gaire ben parats a la història de Vidal, als qui atribueix una ignorància indolent dels costums i tradicions dels Kabassers, i als qui acusa d’haver fet perdre “aquell fervor religiós al poble més cristià i més devot que es pugui desitjar”.

A partir del §36 el relat va deixant enrere els elements fantàstics i mitològics, i es transforma en una cosa més propera a una crònica basada en documentació. I certament, hem pogut comprovar la veracitat de molts dels passatges que cita, extrets de la documentació dels arxius parroquial i baronial de Cabassers, per la qual cosa cal donar el benefici del dubte als paràgrafs que, a partir del 36, ofereixen exactitud de dates, posant sempre en quarantena, això sí, els detalls. No s’està, però, de recollir tradicions transmeses pel pare de la historiografia cabasserola, Delfí Navàs, que el 1918 publicava un opuscle fent un recull d’allò més destacat que coneixia que havia succeït a Cabassers (vegeu la bibliografia), i que han resultat ser fets inexistents incorporats a l’imaginari popular (vegeu, per exemple, el §52).

I tot això per a fer cloure el relat el 1936, amb la crema de la imatge miraculosa de la Mare de Déu de la Foia, una talla de fusta mítica que havia estat enviada de Roma pel papa Gregori el Magne a les acaballes del segle VI, per a ser venerada al monestir de Bíclarum, i que ni el pèrfid Chitano Afrun no pogué destruir. Una imatge que fou portada per la processó que rebé els invasors musulmans el als Quatre Camins dels Peirons (passatge que ha fet molta fortuna en obres publicades per historiadors, i que ha motivat l’anàlisi que llegireu més avall), que anà amunt i avall després que l’exèrcit de jueus i francs de Chitano Afrun ataqués el monestir de Bíclarum, que s’amagà al Montalt i va ser traslladada del santuari de Fontes a l’església de Cabassers, per a ser retornada de nou a l’ermita de la Foia on, el 1936, uns fanàtics la cremaren. La talla, en realitat, era feta el 1865, i és ben cert que la cremaren el 1936. Se’n conserva, fins i tot, una fotografia, que trobareu tot just abans dels apèndixs.

Miquel Vidal, fins i tot, va plasmar aquest relat fantàstic a les parets de la seva residència, el Mas Roger. La porta d’entrada és presidida per una rajola amb l’antic escut de Cabassers, mostrant un gos i un cabàs (motius que es troben al retaule gòtic de Santa Maria de l’església), amb la llegenda “Llechà”. És el seu segon cognom, però l’accent obert sobre la A recorda sospitosament al Miquel de Leixà o Lucià que tants cops anomena.

L’escut que presideix la portalada principal del Mas Roger

Una altra composició en rajoles, també a la façana del mas, és més explicita encara: de nou acompanyant un símbol heràldic que representa un gos, hi ha una llegenda on s’hi llegeix “Armas de Llechio”. Una evocació directa a la fantàstica nissaga dels Lucià:

Una altra heràldica apòcrifa amb les “Armas de Llechio”

L’escut de la inexistent Fuentes Clares també és present a la façana del mas, utilitzant com a base l’escut de Cabassers creat a mitjans segle XIX:

L’escut de la inexistent Fuentes Clares, prenent com a base l’escut de Cabassers

I finalment, decorant una piscina propera a la casa, no s’oblidà d’un altre personatge recurrent a la seva Breu història: l’arcàngel Sant Miquel. Una altra composició en rajola mostra a Sant Miquel llancejant l’Àngel Caigut i, com si fos un monument o una ofrena, hi feu escriure “Font-Clara a Sant Miquel”:

Font-Clara i Sant Miquel

Va portar el seu relat fora del paper i el va fer plasmar a les parets de casa seva. O potser va ser a l’inrevés, i traslladà unes primeres idees plasmades a les rajoles, concebudes durant anys, al text que pubicaria un o dos mesos abans de morir.

Per a cloure aquesta introducció, i abans de començar l’anàlisi de la versió definitiva del text publicat per Vidal, però, un breu exemple de la gènesi d’una falsa tradició a càrrec seu, que ens donarà una idea resumida de la seva forma d’actuar a la Breu història: el desembre de 1967, enviava una felicitació de Nadal a amics, parents i coneguts, que reproduïa a la portada la mateixa imatge de la Mare de Déu de la Foia que il·lustra els goigs, i hi afegia una “corranda popular” (que no cal dir que no és tal cosa, com veurem tot seguit):

Serva el monenc maurol
del Monestir de Wiclara
a la Verge Lusiana
i al fidel sant Ermengol
(Corranda popular)

La felicitació nadalenca de Miquel Vidal i Llecha, 1967

Entre els apunts de Miquel Vidal utilitzats per a escriure el seu text hi hem trobat la prova de la invenció d’aquesta suposada “corranda popular” i l’evolució dels versos fins a la seva versió definitiva:

Primera versió, de dues estrofes, de la suposada corrada. La primera estrofa desapareix a les versions següents i a la definitiva. Imatge 119 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)
Segona versió, amb canvis al tercer vers. Imatge 88 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)
Tercera versió de la confecció, molt retocada i bastant diferent de la versió definitiva publicada el 1967. Imatge 32 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)
Quarta versió, que encara no agradà prou al seu autor. Imatge 67 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)
Cinquena versió, amb comentaris, de la “corranda popular”. Imatge 71 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)
Sisena versió, amb comentaris reduïts, incorporada a un text preliminar de la Breu història i suprimit de la publicació posterior amb els goigs. Imatge 110 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)
Setena versió, gairebé definitiva (només canvia la paraula “guarda” per “serva” a la publicada a la felicitació de Nadal). Inclosa en un redactat preliminar dels primers paràgrafs de la Breu història titulat Breu ressenya histórica de la imatje, el seu orijen, la fundació del petit santuari i perqué sé la nomena Mare de Deu de la Foya. Imatge 103 dels Apunts (vegeu la secció Arxiu d’aquesta web)

No cal dir que ningú a Cabassers no ha conegut mai aquesta “corranda popular”. Aquesta mostra ha de servir per a posar-nos sobre avís del que veurem a l’anàlisi del seu text pseudohistoriogràfic de la Breu història. L’hem dividit en paràgrafs per a mirar de localitzar les fonts del que escriu i poder destriar així els fets de les invencions.

Incorporem, en apèndixs, versions de la Breu història descartades per Vidal, que poden ajudar a veure l’evolució del relat fins a la seva versió definitiva. El lector notarà en aquest apartat que el domini de l’ortografia catalana que tenia Vidal i Llecha era lamentable, la qual cosa fa obvi que el text finalment publicat fou corregit per l’editor.

Tot i que manquen alguns paràgrafs per a analitzar, hem decidit publicar l’anàlisi parcial alarmats per la quantitat d’autors que citen el text de Vidal i Llecha i fins i tot li donen credibilitat. Esperem que la publicació d’aquesta anàlisi, que completarem a mesura com anem dilucidant les fonts que va utilitzar l’autor per a significar allò que és verídic d’allò que és inventat al text, extremi la cautela dels autors actuals a l’hora de basar-se en les informacions de la Breu història de Vidal i Llecha. Com es veurà tot seguit, el text, tot i que conté certes bases de veritat i parts comprovables en major o menor grau, és una gran aberració historiogràfica que mescla realitat i ficció fins a fer-les, en molts punts, indistingibles.

ANÀLISI CRÍTICA

Títol

Tot i que Miquel Vidal i Llecha no va signar la Breu història, sino que utilitzà el pseudònim “ermità de l’Oratori dedicat a l’arcàngel sant Miquel, del Mas Roger de Pallars”, és sabut que l’autoria del text és seva (Biete, 1991, 101), i el manuscrit del text va ser trobat entre els papers del seu arxiu particular. A banda, la felicitació de nadal del mateix any que escrivia el seu text, el 1967 (la portada de la qual hem reproduït més amunt), apareix signada com “MIQUEL VIDAL LLECHA / Ermita de Sant Miquel”, i la coberta reprodueix la mateixa xil·lografia d’E. Prats Auqué que il·lustra els goigs als quals acompanya la Breu història, coses que encara reforcen més l’autoria de Vidal i Llecha d’aquest text.

§1

NOTA 1: El 13 d’abril del 585 Hermenegild va ser decapitat a Tarragona i que les seves restes van ser trasalladades pel seu germà Recared a la Recòpolis (García Moreno, 1989, 129).

NOTA 2: La Recòpolis és del segle VI i es troba a El cerro de la Oliva, Zorita de los Canes, Guadalajara (García Moreno, 1989, 133). Estava possiblement destinada a ser residència oficial de Recared, que fou consors regni a partir del 573. Dotada de privilegis, la Recòpolis estava destinada a ser la capital administrativa i el centre de dominació visigoda a Carpetània i Celtibèria, en posició de reraguarda del limes amb la província bizantina de Spania (García Moreno, 1989, 120-121).

NOTA 3: La Recòpolis es trobava a la regió de Celtibèria, no a la Lusitània (Blázquez et al, 1988, 81).

NOTA 4: Aquest text podria estar inspirat en el següent fragment de la Historia de los victoriosíssimos Condes de Barcelona:

“Y supuefta efta razon de tanto momento, es tambien negocio de grande importancia advertir lo que es cecrtísimo que las reliquias del Santo Príncipe eftan por acá en eftas tierras en la íglefia Cathredal de Taragona.y no en Andaluzia, Asturais,o Castilla,sino qual o qual, llevadas de esta tierra. Que la cabeza del invicto martyr que hoy está muy reverenciada en el Real monasterio de San Laurencio del Escorial, ya se sabe que la tenianl as Religiosas del real monafterio de nueftra Señora de Xixena, de la Orden militar de San Juan de Hierufalem, dentro de Aragó, a dos folas leguas de la raya de Cathaluña, halsta que en nueftros dìas la pidió con eftraño afecto y devocion el Rey nueftro Señor don Phelipe el fegundo de buena memoria, eftando celebrando Cortes en Monzon el ano de mil y quinientos y ochenta y cinco, y se la prefentaron ellas, fuplicádole entrañablemente les hiziese merced de algo dé la Santa reliquia para su devocion y confuelo. Y el Catholico Monarcha condescendió con tan juftos y pios ruegos, como lo cuenta largamente Alonso Morgado en la Historia de Sevilla en el libro quarto en el capitulo nono.” (Diago, 1603, 39v-40r)

NOTA 5:

En les seves descripcions sobre la costa mediterrània, em arribar a Catalunya, Aviè fa la següent descripció:

Juxta superbus mons Sacer caput exerit
Oleumque flumen proxima agrorum secans
Geminos jugorum vertices inter fluit.
Mons quippe Sellus (nomen hoc monti est vetus)
Ad usque celsa nubium subducitur.
RUF FEST AVIÈ.—Orae maritima

Alguns han volgut veure en aquesta descripció com que el mons Sacer a què es refereix Aviè és el Montsant
(Blázquez, 1894, p. 392).

La menció que fa vidal al “Mont-Syllo” (que de vegades escriu Sillo) en algunes versions descartades del seu text (vegeu els apèndix 1 i 8) confirma que va inspirar-se en aquest passatge de l’Ora maritima.

Més modernament:

Altres autors han fet incidència, però, en altres aspectes del relat, argumentant que Aviè de fet tan sols diu que la muntanya Sacer o Acer es troba al costat o a prop de Tyrichae, i que el riu Oleum flueix entre dues zones elevades (Mangas, Plácido 1994, 146). M. J. Pena, en línia amb les seves hipòtesis sobre Tyrichae, considera que allò que està descrivint Aviè en aquest punt és l’Ebre justament més al nord de Tortosa, al voltant de l’actual Benifallet, quan passa encaixonat entre la serra de Cardó al nord i la Serra de l’Espina al sud, i que el nom de mons Sacer (o Acer), cal cercar-lo avui en dia en el contrafort septentrional dels Ports de Beseit, en el límit dels actuals municipis d’Horta de Sant Joan, Prat de Compte i Pauls, el qual porta el nom de Montsagre (Garcia, 2008, 79-108).

Més endavant també s’afirma com que l’Oleum flumen es correspondria al riu Montsant i també quedaria descartat seguint els arguments del l’anterior treball.

El mateix Carreras Candi també és partidari d’aquesta última interpretació (Carreras, 1924a, 368)

NOTA 6:

La identificació falsa que va fer Vidal de Mon-Sacer amb la Bisbal de Falset ha donat lloc a què la cooperativa agrícola d’aquest poble comercialitzi el seu oli sota la marca comercial Montsacer, i que fins i tot la seva pàgina web utilitzi el domini montsacer.com. A banda, Xavier Llopart, ha publicat una novel·la titulada L’oreneta de Mont-Sacer (2015, Tartaruga Edicions), un poble fictici inspirat en la Bisbal de Falset.

§2

NOTA 1:

Il·lisio fa referència a Alici, que fou bisbe de Girona abans que ho fos en Joan de Bíclarum. Aquest últim va ser nomenat bisbe l’any 593. La resta de dades són correctes, Recared era rei i Artemi bisbe de Tarragona. Pel que fa a la pertinença de Joan de Bíclarum a l’ordre dels agustins, hi ha alguns autors que defensen aquesta tesi, entre ells en Joseph Massot, que el 1699 va escriure una obra Compendio historial de los hermitaños de Nuestro Padre San Agustín… on, entre d’altres, hi inclou el de Bíclarum (Massot, 1699).

§3

NOTA 1:

El 591 fou l’any en que alguns autors consideren que Joan de Vallclara fou nomenat bisbe de Girona, que curiosament es fa coincidir amb l’acabament de la fàbrica del monestir (García Moreno, 1989, 113).

NOTA 2:

Alguns autors discrepen de que la regla seguida el monestir de Bíclarum fos la de Sant Benet, perquè la seva entrada a la península Ibèrica va ser posterior (Campos, 1956).

Per contra, Narciso Feliu de la Peña y Farell (1709) diu que al monestir de Bíclarum s’hi seguia la regla de Sant Benet. També ho afirma el pseudo-Boades, i sembla que Vidal hagi tret d’aquí l’afirmació que seguien la regla de Sant Benet i els monjos vestien de negre: “va edificar un monestir de monjos negres de mossenyer sanct Benet” (Aguiló, 1873, 71)

NOTA 3:

Sobre la devoció de Recared a Sant Fèlix, Luis A. Garcia, Moreno (2008, 88) en fa una clara referència:

“Respeto del reino visigodo hispano se sabe que Recaredo había donado a la iglesia gerundense de San Félix una corona, que en 679 utilizó para coronarse el usurpador Paulo, por lo que parece lógico que originalmente ya hubiera servido para el mismo fin.”

En una nota l’autor parla que aquesta devoció per Sant Fèlix de Recared podria venir del fet d’haver guanyat alguna batalla i l’atribuís a la intersecció divina de Sant Fèlix.

Pensem que Sant Fèlix és el patró de Girona, d’on Joan de Bíclarum fou bisbe. I alguns autors com Justo Pérez de Urbel atribueixen a Joan de Bíclarum l’himne a Sant Fèlix.

NOTA 4:

És probable que el monestir que fundà Joan de Bíclarum estigués ubicat a Cabassers. El fet que Joan de Bíclarum, quan va fundar el monestir, fos perseguit pels arrians, i el fet de ser un lloc tant amagat i difícil d’arribar-hi, podrien fer-lo un lloc ideal per amagar-se. Alguns autors l’han situat a Vallclara de la Conca de Barberà.

A la Crónica general de España del 1577 de Morales s’afirma sobre el monestir de Bíclarum:

“Este moneterio de Valclara dura hafta agora con este nombre, fegun dizen en Cataluña.”

El De Rebus Hispaniae de Marianae del 1592 fa aquesta referència al monestir de Bíclarum:

“communi eccleſiae tempeſtate iacìatus Barcinonem exilii caussa missus,ad Pyrenaei montis radices, ubi hodieq; eodem nomine visitur, Biclarense monaſterium consituit optimis legibus atq; inſtitutis ad D.Benedcti regulam conformatum.vnde Reccaredo quidem Rege , ad Gerundenſis ecclesiae procurationem: Suinthilae aute aetate ad caelum morte migrauit, meritis debitum praemium Nonito successore” (Marianae, 1592, 228).

Situa el monestir als peus del Pirineus.

Francisco Diago fa aquesta hipòtesi sobre el monestir de Biclarum:

“La del Caftillo Lordan se llamava de San Saturnino, y la ciudad de Isauna, que aora se dize Guisona (jo crec que és Isona) y es villa, tenia nombre de Santa Maria. Y también se haze mención en el inftrumento de otra Iglesía de S. Vincente que fue monaftcrio en el campo de la dicha ciudad de lsauna, cerca de la fuente que se llama clara. Y tengo sospecha no fuesse este monafterio el de Biclaro o Valclara q fundo en Cathaluña el celebre Abad Juan de Valclara que despues fue Obifpo de Girona, segun ya se vio arriba largamente.” (Diago, 1603, 80r).

En aquest cas se situa el monestir de Bíclarum a la zona de Guissona o Isona.

A la Crónica general de la orden de San Benito, de Fray Antonio de Yepes publicat el 1609, hi apareix aquest text:

“Valclara, de quien vamos hablando, no ay quien se acuerde,y aunque es cierto huvo muchas perfònas ilustres en el, yo folo puedo dar relacion deste Santo, que la fundó, y fue su Abad, y depués Obispo de Girona, y de San Nonito dicípulo suyo, que le sucedió en la Abadia, y en el Obispado, de quien tratare adelante. En este destierro (que avemos dícho) padeció Juan Viclarenfe grandes travajos : porque los Arrianos contra quienes predicava , le molestavan, y perfeguian por todas las vias possibles, hasta poner afechanças para mararle : pero fue el Señor feruido (como le ténia para enseñar à su pueblo) de librarle de todos sus enemigos.Muerto el Rey Leouigildo,se mejoraron los tiempos , y vinieron los dichosos del Rey Recaredo que levantò el destierro à todos los Catolicos. Pero ya el Santo Abad Viclarense avia cobrado cariño con Cataluña , y ténia echadas rayzes en la tierra, edificando monasterio, y teniendo hijos,a quien dio el ábito,y assi perfeveró siempre en aquella Provincia.” (Yepes, 1609, 140).

El qual deixa clar que no es coneix la posició del monestir de Vallclara.

A la Crònica Universal de Catalunya de Jeroni Pujades del 1609 es fa aquesta referència sobre el monestir de Bíclarum:

“Que com nol designe algun escriptor antich , me ha causàt molts dies de pensàment. Y lo ser cosa tant senyalada, causa de inquirir la veritat de ella. Y si be men entrèmeti als principis ab moltes perfones velles y curioses, may fonch possible trobar qui men posàs en rastre, fins que lo Doctor Jaume Font, Abat meritíssim del Monastir de nostra Senyora de Lauix, del Orde de S. Bernat, me informa trobar se en Cathalunya unaVila de algunes 150 casa poch mes o menys poch mes,o menys, anomenada Vallclara, al peu de la Montanya de Pradas, ….. Y apres per perfones vehines y naturals de allí , tinch entès que junt al Castell que està un poc més alt que la vila, se troba vuy encara la Isglesia del que altre temps era monestir”. (Pujades, 1609, 306r).

Malgrat que Pujades fa referència a la Vallclara de la Conca de Barberà, sembla que hi hagi una mena de confusió amb Cabassers, perquè aquesta església sembla que sigui la que hi havia hagut fins al segle XV al monestir de Cabassers. En aquest mateix text, Jeroni Pujades desmenteix la idea de Francisco Diago de situar-lo a prop de Guissona. Sembla que passa dels peus dels Pirineus als peus de les muntanyes de Prades.

Posteriorment, aquesta mateixa obra diu sobre el monestir de Bíclarum:

“Lo que tinch dit, es relacio de persones pratiques, nom senser, y no alterat com lo de Font Clara, per Vallclara. Y de la manera que jo ho dich, se conforma ab lo que escriu Morales, dient. Que quan ell escrivia, durava encara lo nom de aquest Monastir de Vallclara. Y axi no es de creurer, que ab tant poch temps, com son 50 anys, que van desde  Morales al P.M. Diago, se fos feta gran alteració del nom de Vall Clara en Font Clara”. (Pujades, 1609, 306r).

Curiosament apareix Font Clara, el suposat nom primitiu amb què Delfí Navàs (1918, 3) es refereix a Cabassers (Fuentes Clares).

A l’obra de Cenni del 174 De Antiquitate ecclesiae hispanae dissertationes hi apareix un raonament sobre el per què el monestir de Bíclarum no es situaria al peu del Pirineu (com diu Marianae el 1592) sino que se situaria a un lloc de muntanyes amb pedra calcària. Aquest raonament el còpia d’una obra anterior de Jean Mabillon Annales Ordinis S. Benedicti occidentalium monachorum patriarchae, escrita el 1702:

“Ad Biclarenfe quod attinét, conditorem habuit Johannem, qui Barcinonem a Leuvigildo relegatus, coenobium construxit. Illud ad Pyrenæi montis radices positum fuisse , ibique hodie quoque videri ait Johannes Mariana. Verum ex litteris illuftriffimi é noftris Benedicti epifcopi Barcinonenfis, quem hac de re nuperrime consului , rem aliter omnino sé habere intellexi. Ita énim ad me scribit vir illustrissimus. Circa situm & statum monasterii Biclarensis, nostro idiomate de Vallclara, a Johanne abbate fundati, regnante in Hispania Reccaredo,  equivocatiomem absque dubio passus est Mariana, cum scripsit, illud ad radicem Pyrenai montis constitutum , ibique eodem nomime etiam nunc exstare. Perstat quidem adhuc juxta opidulum ejusdem nominis de Vallclara ecclefia , circa quam plura vestigia hodie cernuntur solo aquata ad calcem montis , non Pyrenei, sed alterius longe dissisi, vulgo de Prades, in archidiocesi Tarraconensi, prope illusttre coenobium Sancta Marie de Populeto, ubi Biclarense monasterium exstitisse , eique paefuise Johannem abbatem, antea quam Gerundensem ecclesiam gubernáret, testantur scriptores nostri , constans est  in Gotholaunia persuasio. Quod, cum aliud mom exstet im toto principatu nostro pradicti monasterii vel leve vestigium, nullum videtur relinquere dubitandi locum, quin iste fuerit situs monasterii Biclarensis.” (Mabillon, 1702 ,73)

Sembla que la hipòtesi de Pujades va agafant pes.

El 1736 l’abat del monestir premonstratenc d’Etival Charles-Hyacinthe Hugo escriu una història de l’ordre premonstratenc en dos volums, titulada Sacris et canonici ordinis praemonstratensis Annales. En aquest llibre fa un recull de la història de tots els monestir de l’ordre premonstratenc a partir de la informació que va recollint dels diferents països. La informació d’Espanya li va donar el monjo premonstratenc del monestir de La Vid José Esteban Noriega, que més endavant fou bisbe de Solsona.

Al primer volum hi apareix la carta de donació de Amicabescir per part de Ramon Berenguer IV als monjos del Prémontré que van ajudar a conquerir Tortosa. Per motius que desconeixem, Ramon Berenguer volgué que el monestir es digués Vallem Claram. Però apareix una nota al peu que  diu el següent:

“Ibidem, & sub eodem nomine antiquitus existerat Monasterium ex quo prodiit celeberrimus ille Abbas Vallis Clara, postea Gerundensis Episcopus, cujus opera edita leguntur in collectione Scriptorum Hispaniæ, tom. I, pag. I, tom. 4, p. 153 & seqq.
Illud Monsaterium a Mauris vastatum est, & in sua strage dudum jacens primitivam amiserat denominationem & novam d’Amicabescir, acceperat a novis loci occupatoribus Mauris. Anno 1149 ob Reverentiam Sanctorum quos Barbaries Sarracena Martyres in Valle Clara fecerat olim, illic Abbatiam, ex ruinis excitavit Raymundus Barcinonæ Comes & Stephano Abbati Flabonis-montis tradidit, tunc in Hispania Agenti cum Galtero Laudunensi Abbate pro Redemptione Ulisiponæ de manibus Maurorum.” (Hugo, 1734-1736, col. 1015-1016 nota a)

Sorprenent revelació! Tot i que a l’època hi havia una tendència a inventar històries per fer més gran l’ordre premostratenc (veure Angulo, 2015), l’afirmació que fa no té per què ser descabellada, perquè hi ha molts indicis de que el monestir de Biclarum hagués estat ubicat a Cabassers (Prats, 2006, 6-16).

Al seu segon volum explica com la informació sobre el monestir de Vallclara li arriba per part de Esteban Noriega, que la va aconseguir en una visita a Bellpuig de les Avellanes de mà de l’arxiver Daniel de Finestres, quil li va deixar copiar la carta de donació per part de Ramon Berenguer IV del lloc per fer un monestir, al qual li van posar Vallclara en honor d’un monestir primtiu.

Cal dir sobre aquesta última informació que hi ha material a estudiar de Noriega al monasterio de La Vid, i de Charles Hugo a la biblioteca de Nancy. Sobre el material de Daniel Finestres cal dir que no ens ha arribat als nostres dies perquè l’autor va morir malalt, i per tal d’evitar el contagi de la seva malaltia es va destruir tot el que havia tocat.

§4

NOTA 1:

Altres autors parlen de Sant Nonet com a successor de Joan de Bíclarum (Yepes, 1609, 140). Vegeu també la Nota 4 al §3.

NOTA 2:

En aquesta època és té noticia d’un flagell de la  pesta que afectà tota la mediterrània, fou l’anomenada Pesta de Justinià.  Aquest començà a l’imperi romà d’orient cap al segles VI i VII i posteriorment s’escampà per tota la mediterrània arribant a l’Hispania visigoda (Ruiz, 2009).

El principi del final de l’arrianisme seria la conversió de Recared al catolicisme l’any 587. La qual cosa suposà la desaparició de l’arrianisme en les classes dominants i una posterior debilitació que en propiciaria la desaparició.

La conversió de Recared, que va comportar la hegemonia catòlica a Hispania, també propicià un creixent antisemitisme que va cristal·litzar amb el regnat de Sisebut. Tret de la Wikipedia:

“Pocos años después de la promulgación de estas dos leyes Sisebuto endureció aún más su política antijudía e inició una campaña de conversiones forzosas de los judíos al cristianismo, que había comenzado con los que fueran hijos de los ilícitos matrimonios mixtos, y que culminó con el decreto de la primera conversión general al catolicismo de todos los judíos. El texto original de la ley no se ha conservado, pero a ella se refiere Isidoro de Sevilla en su Historia rerum gothorum suevorum et vandalorum:

Sisebuto, al comienzo de su reinado, llevó por la fuerza a los judíos a la fe católica, mostrando en ello gran celo, pero no según la sabiduría; pues obligó por el poder a los que debió atraer por la razón de la fe y como está escrito: ya por la ocasión, ya por la verdad, con tal de que Cristo sea anunciado

Como consecuencia de este decreto muchos judíos abandonaron Hispania, pero su número exacto se desconoce. E.A. Thompson afirma que «lo más probable es que solo un pequeño porcentaje de judíos españoles abandonara el país».​ Joseph Pérez afirma que «la cifra de los que entonces fueron expulsados se ha calculado en muchos miles y la de los bautizados en 90 000, pero serían probablemente muchos menos»”

NOTA 3:

La successió de Sant Nonet com a abad del monestir de Bíclarum es relaciona a la Crónica general de la orden de San Benito, de Fra Antonio de Yepes, publicada el 1609. Hi apareix aquest text:

“Valclara, de quien vamos hablando, no ay quien se acuerde,y aunque es cierto huvo muchas perfònas ilustres en el, yo folo puedo dar relacion deste Santo, que la fundó, y fue su Abad, y depués Obispo de Girona, y de San Nonito dicípulo suyo, que le sucedió en la Abadia, y en el Obispado, de quien tratare adelante.” (Pérez, 1959, 140)

Mariana també ho sosté.

Altres autors com Jeroni Pujades, a la seva Cronica Universal del Principado de Cataluña, primera part, tom IV, afirma que San Nonet fou monjo de Sant Benet, però que no se sap en quin monestir va estar.  

§5

NOTA1:

El pas d’Ascó és un topònim de Cabassers que es correspon a un gual del riu Montsant al camí que va cap a Ascó. Els Quatre Camins és també un topònim existent a Cabassers (Biete, 1979, 46, 69).

NOTA 2:

El camí de les Aumedines està documentat com el camí que va del Pas de l’Ase a la Torre de l’Espanyol. De fet, el camí passaria per una finca anomenada les Aumedines (Veà, 2017, 100).

NOTA 3:

Obres que es fan ressò d’aquest passatge espuri, que és el més difós de tot el text de Vidal:

C. Biarnès i Biarnès: Moros i moriscos a la Ribera de l’Ebre (710-1615). Rafael Dalmau Editor. Barcelona: 1972. Col.lecció episodis de la Història, número 163, p. 9-10.

V. Biete Farré: Cabacés, un poble al peu de Montsant, Ajuntament de Cabassers, 1991, p. 105.

Gort, E. De quan Siurana era Xibràna. In La Carxana (4). Albarca, 1998. A la Nota 3, Gort diu que segueix la versió publicada per Biarnès a Moros i morisccos a la Ribera de l’Ebre.

R. M. Rodon: “Poblet, Senus Dei i Scala Dei”, Revista Poblet núm. 8, juliol 2004, p. 43 i 44.

Gort, E: Santa Maria de Bonrepòs, el monestir cistercenc del Montsant, Llibres de la Carxana, Albarca 2017, p. 12. L’autor es fa ressò aquest passatge anomenant-lo llegenda i contalla, sense citar el text de Vidal, i atribueix erròniament l’origen d’aquest relat als monjos del monestir d’Escaladei.

§6

NOTA 1:

Hi ha alguns treballs que parlen que els àrabs en general no van viure a la zona de Prades i Montsant que va quedar com a terra de ningú habitada molt per cristians (Pita, 1954)

De fet, les muntanyes van ser llocs en general de refugi cristià, i els àrabs es van establir a zones més fèrtils i productives (de Eplaza, 1991, 49-79).

Quan es va produir la reconquesta molts musulmans es van refugiar a les zones de muntanya (Capdevila, 1964, 29-63).

NOTA 2:

La referència als ausetes de sobre el riu, deu ser pel que es coneix com els Ausetans de l’Ebre (Mozota, 2001-2002, 159-187).

La paraula àrab “gorab” es tradueix per “corb”.

NOTA 3:

Sobre Mons-Sacer, vegeu el que ja s’ha dit més amunt, a la Nota 5 del §1.

§7

NOTA 1:

En algunes publicacions hem vist que als fenicis s’els anomenava també “phenos”. De fet, l’etimologia de “fenicis” vindria de lm mot grec “phenos” (vermell), ja que els fenicis comerciaven amb porpra. Per a la paraula Gueta no en tenim cap referència, tot i que possiblement podria fer referència al poeta fenici Gueta.

Aquest text es pura inventiva imaginativa a partir de jocs de paraules, que és el que solia fer en Vidal i Llecha quan desconeixia l’origen de qualsevol cosa.

§8

NOTA 1:

La referència al Rei Chitano Afrún es basa en el rebel Hafsun, un cabdill originari de la serrania de Ronda (vegeu Apèndix 8, 1v).

Al 1820 apareixia una obra titulada Historia de la dominación de los árabes en España, de José Antonio Conde. En aquest llibre es presenta Omar ben Hafs, conegut posteriorment com a Aben Hafsun, com un personatge de llinatge fosc i pagà, la qual cosa podria fer pensar que es tracta d’un gitano o d’un jueu (Conde, 1820, 291). Diu també que, expulsat d’Andalusia, es va refugiar al Pirineu, des d’on va conquerir terreny fins a arribar a Fraga i Alcanyís, fent aixecar els pobles contra els seus valís. També s’hi diu que va pactar amb l’alcaide de Lleida, i que va arribar a conquerir fortaleses fins a la ribera de l’Ebre (Conde, 1820, 147). El fet que, en una versió descartada (Apèndix 8) Vidal es refereixi a aquest personatge com a “rey Hafsun del castell de Rotalyehud”, confirma que va llegir l’obra de Conde, que parla de “los montes y tierra de Rotalyehud, que era el nido del pérfido Obar ben Hafsun”.

Posteriorment, al 1839, Carlos Romey, a la seva Historia de España explica la figura d’Hafsun de manera semblant a Conde, i fa referència a l’origen jueu dels qui formaven part de la seva banda, i fins i tot del mateix Hafsun. En aquesta època es confonia de manera deliberada els gitanos i els jueu; se suposa que hi havia certa càrrega antisemita en aquest fet (Romey, 1839, 79-114)

En una publicació de Luis Viardot del 1844, titulada Historia de los Árabes y los Moros de España es parla d’Hafsun. Aquesta obra fa referència a què ell va refugiar-se durant un temps a la frontera amb Aragó, i diu que la seva banda estava formada bàsicament de moriscos i jueus. En aquest mateix text hi apareix el fet que Hafsun s’autoanomenava rei (Viardot, 1844, 36-42).

§9

NOTA 1:

El Racó del Cacarro és al Montalt, i desaigüa al barranc de Cavaloca, enfront del Mas de Baix (Biete, 1979, 33).

NOTA 2:

La referència a una comunitat eremítica situada a la zona on acaba la Llena, a prop d’Ulldemolins, podria estar relacionada amb la comunitat eremítica que hi va haver al Coll de Mònecs (Lladonosa, 1964, 61-62).

Un altre treball molt interessant que parla sobre l’eremitisme al Montsant en el seu conjunt:

Ermitans i monjos al Montsant. Un treball fet per Samuel Guitierrez sota la supervisió de David Abadías de la Facultat de Teologia.

§10

NOTA 1:

A l’obra de Andrés Blas y Melendo, publicada el 1847 i titulada Derecho Civil aragonés ilustrado con la doctrina de los autores forales, con el derecho comun y con la jurisprudencia aragonesa del Tribunal Supremo de Justicia, hi apareix un apartat on s’explica que García Jiménez fou el primer rei de Sobrarbe a la segona meitat del segle VIII. El succeí Garcia-Iñiguez I, que morí en una batalla, i es quedà el regne sense successor. Per tal de posar-hi remei s’estableix un senat o junta de 12 senyors, i a aquests se’ls donà el títol de Ricos-Hombres, format per les families més influents d’Aragó. Però aquest sistema polític resultà decadent amb el temps, i es constituí de nou la monraquia, proclamant-se rei de Sobrarbe el rei de Navarra Iñigo Arista l’any 867. El seu fill Garcia-Iñiguez II fou proclamat rei d’Aragó en virtut del matrimoni amb Donya Urraca (Blas, 1847, 14-18). Aquest seria al que faria referència el text de Miquel Vidal i Llecha. i se situaria cap a finals del s. IX i principis del X.

Pel que fa a la referència a San Juan de la Peña cal dir que els Garcia-Iñiguez es feren sepultar allí.             

Sobre el que explica el paràgraf, sembla no lligar gaire amb el que la història diu en realitat, i més aviat sembla que és un poti poti de fets històrics barrejats, que semblen versemblants però que no tenen cap sentit.

NOTA 2:

L’ obra de Juan Martinez Briz, publicada el 1620 sota el títol Historia de la fundacion, y antiguedades de San Juan de la Peña, y de los Reyes de Sobrarve, Aragon, y Navarra que dieron principio a su real casa, y procuraron sus acrecentamientos hasta que se uniô el principado de Cataluña, con el Reyno de Aragon, parla, en un capítol sobre regnat de García-Iñiguez VI, rei de Sobrarbe, de la seva devoció a Sant Joan de la Peña. En aquest capítol hi ha un fragment que parla sobre una derrota que va sofrir el rei García-Iñiguez per part dels mahometans El rei va participar a una peregrinació des de Pamplona a San Juan de la Peña, però en cap cas no hi apareix res sobre aquesta reunió de què parla el paràgraf ni res que s’hi assembli (Martínez, 1620, 185-189).

Sembla que podria ser fals.

§11

NOTA 1:

És cert i surt referit nombroses vegades a l’obra de Josep Maria Font i Rius, o bé a l’article: “Catalunya Nova i Catalunya Vella a l’Edat mitjana: dues Catalunyes?” on es mostren les diferències que hi havia entre elles i la major llibertat de què es gaudia a la Catalunya Nova. Això va fer que molta gent de la Catalunya Vella anés cap al sud, mesclant-se amb els musulmans que hi havia.

NOTA 2:

En aquest punt podem veure la manera de raonar que tenia en Vidal i Llecha. A partir de fets històrics buscava peces que li encaixessin per tal de produir un relat que a ell li interessava. És curiosa la seva manera de raonar, però s’entèn sota una prespectiva d’un pensament esotèric on a tot arreu hi volia veure la mà del misteri i la predestinació.

Comença partint d’en Miquel de Lusià, possiblement perquè té un cognom de noble que s’assembla més a Llecha i del qual ell creu que en prové. Apareix en altres variants: Miquel de Llusià, o bé Miquel/Miguel de Luesia o Luecia, que fou un cavaller de la cort d’Alfons II. Apareix al llibre De los trobadores en España de Manel Milà i Fontanals. Pel que sembla, aquest Miquel de Luesia o Llucià havia estat emparentat amb Berenguer d’Entença, i d’aquí la possible relació amb els almogàvers.

Les terres vora l’Ebre eren terres d’almogàvers (Carreras, 1904, 217-257). Aquest fet li fa pensar de poder enllaçar els almogàvers amb Cabassers, i inventa una etimologia: afirma que almogàvers prové d’Al-mo-kabes, i la seva imaginació li fa pensar que “kabes” vol dir exericit, contràriament a l’acceptat que és que: “Aquestes bandes de mercenaris bandits dedicats a l’assalt eren anomenades pels àrabs al-mogauar, que significa ‘els que provoquen algarades” (Wikipedia, Ferran Soldevila: Els almogàvers). Així doncs, si “kabes” significa exercit, és natural pensar, en la lògica de Miquel Vidal, que els “kabassers” són els seus integrants, i ja tenim l’etimologia del nom del poble resolta. Evidentment l’etimologia és falsa.

Seguidament, fa una altra suposoció: la figura dels almogàvers es va recuperar al s. XVII a la guerra dels segadors, i oficialment s’anomenava “Companyia d’Almogàvers”, popularment coneguda com a Miquelets. Miquel Vidal va pensar que l’origen l’origen del nom podria estar relacionat amb el Miquel de Llusià (o Luesia).

Cal dir que tot apareix mogut en el temps, ja que els almogàvers serien una mica posteriors a l’època de què està parlant en Vidal i Llecha, ja que el Miquel de Luesia se situaria al S. XIII.

NOTA 3:

El fet que els almogàvers van ajudar al rei Alfons Sánchez durant el setge de Saragossa molt probablement l’hagi extret de l’obra Historia de la Corona de Aragon (la más antigua de que se tiene noticia) conocida generalmente con el nombre de Crónica de San Juan de la Peña, impresa ahora por primera vez y publicada por la Excelentísima Diputacion Provincial de Zaragoza, de Perdo Marfilo, de l’any 1876:

“Muerto el rey Pedro sin hijos, le sucedió Alfonso su hermano en Aragon y Navarra, y fué llamado el Batallador, porque en España no hubo otro tan esforzado guerrero que venciera en treinta y nueve batallas. Contrajo matrimonio con Urraca hija del rey Alfonso, el que tomó á Toledo; fué rey de Aragon y Navarra por derecho hereditario, y de Castilla por su mujer. Pobló el Burgo nuevo de Pamplona en el campo de Iruña y concedió a sus pobladores grandes privilegios. Pobló tambien á Soria, Almazan, Berlanga y Belorado, y fué llamado Emperador de España. En el año del Señor MCX arrebató á Ejea de los paganos y concedió grandes privilegios á sus pobladores, y entónces tomó el título de Emperador: y porque de Gascuña y de ultrapuertos de habían allí reunido muchos nobles y caballeros avezados á las armas, construyeron iglesias á beneficio del monasterio de la Selvamayor,   -66-   las cuales el Emperador, como á quien esto competía en virtud del privilegio concedido á su hermano, las donó al dicho monasterio, en el que al presente se hallan monges negros, que todavía las poseen. Pocos dias despues se apoderó de Tauste, y su iglesia la agregó al monasterio de San Juan. En seguida pobló el Castellar de ciertos hombres que vulgarmente dicen Almogávares; cuyo lugar, habia sido ya poblado por su padre. El mismo año puso sitio á Zaragoza con sus aragoneses y navarros, y con Centulo de Bearne y sus gascones que hicieron maravillas, y con el conde de Alperche que había venido de Francia á su servicio y al de Dios; pues extendida la fama de su nombre por todo el mundo, habia atraido junto á sí á los nombrados entre los más valientes guerreros que se conocían. Hallándose en el sitio de Zaragoza, los moros de Tudela insultaban á los sitiadores y traían vituallas á los sitiados por el Ebro, y de la parte de Castilla: y no pudiendo sufrirlo el Emperador envió contra Tudela al conde de Alperche con seiscientos   caballos.” (Marfilo, 1876, 65)

§12

NOTA 1:

Pedro de Librana fou el primer bisbe de Saragossa després de la victòria contra els mahometans, però no hi ha constància que reclamés cap reliquia de Sant Hermenegild, que en aquell moment se suposa que seria a Sixena, com s’ha esmentat abans. El que sí que se sap és que va reconstruir la capella dedicada a la verge del Pilar, que havia quedat destruïda.

§13

NOTA 1:

Dades extretes de l’acta de donació de Avincabacer als premostratesos de Flabemont per tal de construir-hi allí un monestir. En aquest text s’invoca una petició de reconstrucció de reconstruir l’antic monestir de Wiclar, fet que coincidiria amb l’explicació feta sobre aquest hipòtesi anteriorment anomenada. Està també documentat que Frederic, també originiari de Flabemont, fou qui el succeí. També està documentat que Joan d’Organyà va ser monjo d’aquest monestir i que posteriorment fundà Bellpuig de les Avellanes.

La donació de terres de Lusià al Beat Joan d’Organyà no consten enlloc, i això fa aspecte de ser pura invenció. Aquest data de 1154 seria el punt mig entre la donació 1149 i l’abandó 1159. A més, coincideix amb el dia en què es va fer la donació del monestir, el 25 d’abril. Tot plegat sembla sospitós de ser fals, i així ho podem considerar. Tampoc consta que Joan d’Organyà fos prior del monestir, tot i que no es descarta que un cert nombre de monjos hi restessin durant un temps. Hi ha una referència als anys 1164 i 1168 dels “clergues que allí serveixen Déu” (Virgili, 1997, 191-192, 241-242 ).

Vidal hauria pogut conèixer el document que cita per les edicions de Villanueva (1806 ps. 265-266) i Corredera (1963, d. 5), i més improbablement, per Hugo (1734-1736, col. 1015-1016).

NOTA 2:

Respecte a la presència de Bernat de Claravall, és poc probable, ja que no apareix al document de donació.

Pel que fa a Pere Pinós, sabem que va existir a l’època, però no forma part dels signants de l’acte de donació del monestir. Apareix al treball d’ Agustí Altisent (1966, 131-216) un tal Pere de Pinós:

Consta que se li féu concessió de les capellanies dels llocs de l’Espluga, Tallat, Passanant i Albarca. Suposem que Vidal i Llecha va treure el nom d’alguna carta de població. Fou considerat també un ermità i company de Ramon de Vallbona, i alguns l’han volgut relacionar amb Pere de Montsant. Vegeu Trenchs i Odena, J. & Repós, B. (1983, desembre), “El Montsant y sus monasterios: colección diplomática (1164-1212)” a Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval (No. 2, pp. 207-231).

La referència a aquest Pinós com a croat es podria deure al fet que alguns documents relacionen la familia de Pinós, tots amb caràcter força llegendari. Un fragment d’un article de la Wikipedia diu fa referència al fet de que alguns “de Pinós” participessin a les croades:

  1. Una primera hipòtesi parteix de l’obra de  Esteve Corbera, escriu un redactat al comte de Guimerà amb el títol «Declaració de la inscripció grega de la creu de Sant Esteve de Bagà, cap de les baronies de Pinós, guió de l’armada que va prendre Terra Santa, any de 1110. Hug de Bagà, primer Mestre del Temple», un manuscrit de 1662 trobat a la Biblioteca Nacional de Madrid. Teoria que queda descartada pel fet que: Galceran Mir, Galceran I Baró de Pinós (1067-1117) i la seva dona Adelaida varen tenir tres fills: Galceran Galceran, Futur Galceran II (Baró de Pinós entre 1117 i 1143); Raimon Galceran i Hug Galceran. Tenint en compte que el matrimoni de Galceran Mir i Adelaida va tenir lloc l’any 1092, i que Hug Galceran va ser el tercer fill del matrimoni, és impossible que aquest fos a la Primera Croada i que es convertís en Primer Mestre del Temple donada la seva curta edat en 1096 – 1099, data en la qual té lloc la Primera Croada. Sí que és possible que Galceran II i el seu germà Hug anessin a Terra Santa en una data posterior a la Primera Croada, malgrat que aquest fet no ha quedat recollit enlloc.
  2. L’altra hipòtesi es refereix a una llegenda recollida per fra Bernat Mallol, del monestir de Santes Creus, escrita cap al 1428, que explica la intercessió de Sant Esteve a l’ajuda a la conquesta d’Almeria per part de Galceran de Pinós. Història amb força imprecisions i dubtes d’autenticitat. En aquest text apareix un Pere Galceran de Pinós com a pare de Galceran de Pinós, però que no correspondria amb la realitat.

Papell i Tardiu, J. (2003) “El relat de la llegenda de Galceran de Pinós”, Santes Creus: Boletín del Archivo Bibliográfico de Santes Creus, 20, 43-5. Al mateix text hi apareix un Pere (de Pínós), suposat germà de Galceran III i suposat fill de Galceran II. També hi apareix un altre Pere (de Pinós), com a fill de Galceran III de Pinós i de Berenguera (de Montcada?). Vegeu la Gran Enciclopèdia Calaluna, Armand de Fluvià/Maria Teresa Ferrer Mallol.

Sembla que el tal Pere Pinós podria ser fruit de la imaginació de Vidal i Llecha, mesclant dos personatges dels quals no en podem assegurar la relació, tot i que alguns apunten a què Pere de Pinós fou fill de Galceran de Pinós, com apareix a algunes obres d’heràldica. El mateix li va passar amb Roger de Pallars.

NOTA 3:

Pel que fa a l’afirmació que la fundació de Santa Maria de Vallclara corresponia al desig de restauració del monestir de Bíclarum, Hugo així ho afirma (1734-1736, col. 1015-1016 nota a; vegeu la Nota 4 a §3 per al text). Sembla, doncs, que Vidal apunta a la causa correcta de la fundació de Santa Maria de Vallclara.

NOTA 4:

La forma Unicapcerii (transcrita Unikapssieris per Vidal) per al topònim Cabassers, només apareix a la carta de població de la Morera de Montsant, de 1170 (Font, 1969, d. 139).

§14

El poble de Margalef de Torregrossa fou una població i municipi de la comarca del Pla d’Urgell (Lleida). D’aquest poble només en resta la façana de l’esglesia romànica. Es despoblà el primer terç del segle XV a causa de la pesta i, segons els “Censos Manifestants” de 1429, els beneficis, retaules i ornaments del seu temple foren traslladats a l’església de Castelldans. Curiosament en aquesta esglesia també hi havia advocació per Sant Bertomeu.

No es podria dir que Margalef de Montsant sigui posterior a Margalef de Torregrossa, ja que Margalef apareix ja en els primers documents de la reconquesta com una granja o alqueria musulmana.

Pel que fa a la relació entre ambdós llocs que explica en Vidal i Llecha, no té cap fonament històric ni onomàstic.

§15

NOTA 1:

A la carta de donació del monestir de Santa Maria de Vallclara hi figura en Frederic com a Prior, no en Joan d’Organyà, que en tot cas en seria un membre de la comunitat (Virgili, 1997, 148-149).

§16

NOTA 1:

La major part d’aquesta informació es pot trobar a la història de Poblet, escrita per Jaume Finestres:  Historia del real monasterio de Poblet. En publicà el primer volum el 1746 i una edició completa, en cinc volums, entre el 1753 i el 1765 (reeditada a Barcelona el 1948. En aquesta llibre s’explica la història de fundació del monestir i la llegenda que l’envolta. Explica la llegenda la presència d’un ermità anomenat Poblet, previ a la fundació del monestir. Aquest ermità, en temps dels àrabs hauria funadat l’oratori de Sant Salvador a la zona de Lareta.

Sobre el fet que l’any 1151 Ramon Berenguer va donar a Sancho, abat de Fontfreda, l’oratori de Sant Salvador de la Lardeta, sembla que no es del tot correcte, i seria més aviat l’any 1149. El llibre de Jaume Finestres ho recull amb detall a la pàgina 12 de la primera dissertació.

Pabulator és un mot llatí que significa pastor. Un nou intent etimològic de Vidal i Llecha.

§17

NOTA 1:

Continua considerant a Pere d’Escaladei com a religiós croat, pel fet de confondre’l amb Pere de Montsant. Sobre la fundació de Scala-Dei, hi ha diferents obres que la mencionen i l’expliquen.

NOTA 2:

L’ordre dels cartoixans no ve de la Borgonya, sino que fou un tal Basili de Borgonya, llavors cap de l’orde cartoixà, qui la va introduir a la península ibèrica. L’ordre cartoixana és originària dels la zona de Grenoble.

NOTA 3:

Ja hem explicat abans que referir-se al Riu Montsant com a Oleum Flumen és fals (Nota 5 del §1). De fet, Aviè, des de la costa, mai no hauria pogut veure el Montsant, i no s’adiu a la descripció geogràfica que en fa. Tampoc no coneixem el motiu d’anomenar Suera al riu Siurana.

NOTA 4:

Es crea força confusió en les últimes linies d’aquest paràgraf. Si Pere d’Escala Dei fa referència a Pere de Montsant sí que es tractaria del fundador de Scala-Dei. Pel que fa al monestir de Bonrepòs, va a càrrec de Pere Balb. Santa Maria de Siurana semblaria obra més aviat de Pere de Pinós, ja que li haurien donat Albarca i altres llocs de la Serra de Prades. Si per Santa Maria de Monsant es refereix a la comunitat religiosa que hi va haver a prop de la zona on actualment hi ha la Mare de Déu de Monstant, llavors també la seva fundació la devem a Pere Balb,i si en canvi fa referència al monestir de Vallclara, llavors el fundador seria l’Abat Esteve, no Joan d’Organyà. La presència d’un santuari als Montalts és desconeguda; únicament sabem que fou un poble situat a prop de la cartoixa d’Escaladei, del qual només es conserva l’esglesia en estat semiderruït.

§18

NOTA 1:

L’ermita de la Foia no es va fundar fins el 1585. Referim al document fundacional contingut en un manual notarial de l’Arxiu Parroquial de Cabassers, encara sense signatura. Trasncrivim la prova documental:

“A XXII de setembre del any 1585.
Los honorables en Juan Sollanelles, en Juan Morell i en Pere Amorós del Mas, jurats, i en Pere Gibert dit de la Plaça, i en Pere Gispert i en Juan Homdedéu, pròmens, tots de la villa de Cabaçés de grat et confesen aver rebut del venerable mossèn Gabriel Gisbert, prevere i natural del mateix loch de Cabaçés, és a saber, treze liures, dich XIII Ll, les quals dit mossèn Gabriel Gispert les ha replegades de caritats per a que de aquelles se face o comense a fer una capella a la Foya, la qual capella a de comensar a fer dins de mit any. Les quals confesaren aver rebudes a sa plena voluntat et en presènsia de mi Pere Arbonès, prevere i vicari del dit loch, i dels testimonis debay escrits, qui són los honorables Francesc Criviller de la Vilella d’Amunt i Juan Masip dit de la Plaça, i habitants en Cabaçés, et cetera.”

NOTA 2:

A la Historia de los victoriosíssimos Conde de Barcelona, de Francisco Diago de l’any 1603, hi apareix un fragment que explica l’assumpte de les relíquies de Sant Hermenegild i de Sança, muller d’Alfons I.

També d’ Alonso Morgado: “los de Seuilla,entrando en la tierra adentro , quisieron guarecer las suyas en los montes Pyreneos, y en Aragón y en Cataluña,y que se ha de creer que entonces se llevaron configo la cabeça de fu patrón San Hermenegido, y que la dexaron en Çaragoça, de donde fue trasladada al monefterio de Xixena quando lo fundó la Santa Reyna Sancha muger del Rey don Alonfo, que fue hijo del Principe de Aragón y Conde de Barcelona don Raymundo Berenguer el quarto.”

NOTA 3:

Sobre Fra Guerau la relació més semblant al text és la que apareix a l’obra de Joseph Vallès del 1663 Primer instituto de la Sagrada Religión de la Cartuxa : fundaciones de los conventos de toda España, mártires de Inglaterra y generales de toda la orden.  Trancrivim directament què diu:

“Por la mucha antigüedad , y poca curiosidad de los que en aquellos tiempos nos precedieron , no se hallan noticias individuales de estos ilustres Varones, solo de Fray Gerardo , Hermitaño de San Bartolome, una de las del dicho monte , las observó aunque sucintamente el Padre Nicolas Monsi , Valenciano de nacion, y las trae en los Anales de aquella Real Casa, que dice haberlas sacado de un manuscrito muy Real antiguo que se hallaba en aquel Archivo.

“Por los años de 116o, poco antes de la fundacion de Escala Dei , entre otros Varones floreció Fr. Gerardo , primer Hermitaño de San Bartolome , del qual tuvo muchas noticias la Reyna Doña Sancha , muger del Fundador; porque fue esta Reyna muy pia y muy devota de los Varones, que trataban con excelencia en la virtud. Y habiendo enfermado de peligro ( dicen de un sobre parto ) en la Villa de Fraga, frontera de Cataluña , último lugar de Aragon , dos leguas muy grandes de la ciudad de Lerida, deseosa de cobrar salud , y mucho mas de conocer este insigne Varon , mandó a dos de sus Caballeros , que con toda diligencia , discurriendo el monte sin perder rincon de él , le buscasen a Fr. Gerardo.”

Continua explicant com Fra Guerau va anar cap a Fraga i la reina es va curar, i a canvi li va concedir les terres del lloc:

“La Reyna le concedió facultad de volverse, y le dixo pidiese algunas mercedes, que todas las reduxo Fr. Gerardo a la donacion de aquel sitio y de algunas tierras, que estaban al rededor de la Hermita, para lo qual le despacharon sus privilegios, y por su muerte lo heredó todo el Convento de Bonrepos, y despues el de Escala Dei por Bula de Union de aquel Convento con el Real de Escala Dei.”

NOTA 4:

A la tesi de Montserrat Oriol Bous El monacat en la Catalunya Medieval: Santa Maria de Valldaura es fa una repàs força complert de l’eremitisme al Monstant:

“Lladonosa, ens hi acosta i descriu alguns exemples del procés eremític seguit. L´any 1157 ja existia l´asceteri de Cèrvoles, prop de Ciurana en les muntanyes de Prades, que ja havia estat habitat abans per R. Vallbona. Volien convertir-lo en abadia benendictina, però Poblet s´hi oposà fins que aconseguí la cessió del lloc, convertint-lo en granja de Poblet. Finalment l´any 1171, Ramon de Vallbona, pactà amb l´Orde del Cister l´establiment d´un cenobi femení al lloc de Santa Maria de Vallbona, format per antigues deixebles ermitanes, a les que s´hi afegiren monges procedents del cenobi cistercenc de Tulebras. Els ermitans de Cérvoles, en canvi, es traslladaren al Montsant Altres exemples que ens exposa Lladonosa els trobem a les muntanyes del Montsant i el Coll de Mònecs. En aquest últim, l´origen del eremitori es deu al donat del Cister, fra Gerald.

“Coll de Mònecs, com indica la paraula Mònecs, suposaria un lloc per a monjos. Aquesta zona donaria origen més tard al monestir cistercenc de Bonrepós situat al municipi de la Morera del Montsant. El procés d´incorporació d´aquest monestir al Cister, s´inicia amb la fugida de Lleida cap aquestes terres muntanyoses de grups a vegades matrimonials i familiars, com és el de Pere Balb, esposa Guilleuma i la seva filla Anglèsia, que marxaren a l’eremitori de Santa Maria del Montsant. Se’ls hi uniren varies dones. L´any 1193 baixaren a les terres per la dificultat de vida en el lloc i edificaren una casa del Orde del Cister, anomenada Bonrepós. L´any 1203 el bisbe de Tarragona, Ramon de Rocabertí, no va permetre un monestir mixte. Així, una butlla del papa Innocenci III de 1202, promulgada en el IV Concili Laterà, manà separar ambdues comunitats: la de Santa Maria de Montsant i la de Bonrepós. El 2 de setembre de 1210, el prelat enviava una autorització a l´Orde del Cister perquè Pere Balb restablís el primitiu cenobi de Santa Maria del Montsant, i que fidel a la butlla d´Innocenci III de 1202 es mantingués separades ambdues comunitats, una a Montsant i l´altra a Bonrepós. Bonrepós es convertí llavors, l´any 1210, en un monestir cistercenc femení, on la primera abadessa seria Guilleuma esposa de Pere Balb, i la segona, la seva filla Anglesia180. Creiem que aquest cas explica molt clarament el procés de sortida de l’eremitisme, sobretot per a les dones.”

§19
§20

NOTA 1:

Tot el paràgraf és una invenció sense fonament. A l’afirmació que es feien enterraments darrera del santuari s’hi veuen reminiscències d’una notícia de Delfí Navàs, que es comenta a la Nota 1 del §49.

§21

NOTA 1:

És espúria l’afirmació que Ponç de Monells presentés cap reclamació sobre la propietat del santuari de la Foia el 1185, ja que aquest encara no existí fins el 1585 (vegeu la Nota 1 al §18).

NOTA 2:

Qui feu donatiu de Santa Maria de Vallclara a la Seu de Tortosa fou el prior Frederic (Virgili, 1997, 148-149) i no Joan d’Organyà.

NOTA 3:

És cert que Alfons I i Sança confirmaren les donacions fetes a la Seu de Tortosa per Ramon Berenguer IV i establiren els antics límits del bisbat mitjançant carta de 28 de novembre de 1178 (Virgili, 1997, 373-378), la qual cosa justifica l’afirmació de Vidal que el bisbe Ponç de Munells obtingués “el domini eclesiàstic de la seva diòcesi”. El document va ser publicat per Flórez Risco (1859, 310-316), O’Callaghan (1886, 295 i ss) i Ramon (1935, XVI), per tant Vidal s’hauria pogut servir de qualsevol d’aquestes fonts per a conèixer-lo.

NOTA 4:

Ponç de Monells atorgà carta de població a Cabassers el 9 de maig de 1185 (Virgili, 1997, 471-472). La carta utilitza la forma “Cabacer” per al topònim, i no Kabasses, com pretén Vidal que, a més comet evidents errors de transcripció a la citació llatina. La carta de població no fou publicada fins el 1969 (Font, 1969 d. 177), un any després de la mort de Vidal i Llecha, per la qual cosa és impossible que Vidal conegués aquest document per aquesta publicació. Cal suposar que devia llegir-ne algun trasllat manuscrit, potser a la documentació de l’arxiu parroquial de Cabassers. Vegeu també la Nota 1 al §24.

NOTA 5:

La resta del paràgraf ha de ser tingut com a invenció de Vidal. L’esment al beneplàcit de l’Arquebisbat de Tarragona per a l’elecció del sacerdot sembla ser una confusió d’un passatge del document d’acceptació de la donació de Santa Maria de Vallclara a la Seu de Tortosa per part de Ramon Berenguer IV, a Osca, el 2 de gener de 1149. L’arquebisbe de Tarragona signa, amb altres, la carta, expressant “salvo iure Terrachone ecclesie” (Virgili, 1997, 149-150). Vidal hauria pogut conèixer el document per les edicions de Villanueva (1806 ps 267-268) i Corredera (1963, d. 61).

§22

NOTA 1:

El el llibre dels feyts apareix com el cavaller aragonès, anomenat Miquel de Luzià hi particià en la batalla de Muret on va perdre-hi la vida.

E’N Simon de Montfort era en Murel be ab .DCCC. homens a caval tro en .M., e nostre pare vench sobr’ell prop d’aquel loch on el estava. E foren ab el d’Aragó don Miquel de Luzia, e don Blascho d’Alagó, e don Roderich de Liçana, e don Ladro, e don Gomes de Luna, e don Miquel de Roda, e don G. de Puyo, e don Azmar Pardo, et d’altres de sa maynade molts qui a nos no poden membrar : mas tant nos membre que’ns dixeren aquels que’y avien estat, e sabien lo feyt, que levat don Gomes, e don Miquel de Roda, e Azmar Pardo, e alguns de sa meynade que’y moriren, qu’els altres lo desempararen en la batalla, e se’n fugiren : hí de Catalunya En Dalmau de Crexel, e N’Uch de Mataplana, e En G. d’Orta, e En Bernat dez Castel bisbal, e aquels fugiren ab los altres. Mas be sabem per cert que don Nuno Sanxes, e En G. de Montcada que fiyl d’En G. R. e de Na G. de Castelviy, no foren en la batayla, ans enviaren missatge al Rey que’ls esperas, e’l Rey no’ls volch esperar : e feu la batayla ab aquels qui eren ab el

Font: Wikipedia (Batalla Muret)


La seva mort apareix documentada a: “Historia de la Corona de Aragon (la más antigua de que se tiene noticia) conocida generalmente con el nombre de Crónica de San Juan de la Peña, impresa ahora por primera vez y publicada por la Excelentísima Diputacion Provincial de Zaragoza”  

NOTA 2:

Masdéu no era una comendador del Roselló sinó que era una comanda del temple que tenia el seu quarter a la zona del Roselló i que no hi ha constància que tinguessin cap relació amb el sud de Catalunya ni amb Tortosa ni amb Scala-Dei, després de consultar els V diplomataris de la comanda de Masdéu publicats per la Fundació Noguera, de la mà de Rodrigue Treton.

Les escriptures de Scala-Dei anomenen el lloc com Mas Déu, refereint-se a un mas de nom Déu.

La història de que Masdéu era el marit d’una tal Sibila de Lusià, no té cap fonament malgrat que va existir una tal Sibil·la de Lluçà ( relacionada amb el castell de Lluçà). La resta és pura invenció.

§23

NOTA 1:

Cal tenir aquest paràgraf sencer com una invenció.

§24

NOTA 1:

És sabut que després de la batalla de Muret i la gestió pèssima del rei Pere, pare de Jaume I, la situacó econòmica fou força desastrosa i fou Jaume I que va sanejar la economia i desempenyorar molt bens. Pel que fa al cavaller Miquel de Luesia poques notícies es troben.La única que trobem ens apareix al treball de A. HUICI-M.D. CABANES, Documentos de Jaime I, num 451, MTF: Lop Ximenis de Luèsia obtingué bens en el repartiment de Mallorca, que canvià amb el rei Jaume I el 1247 per la propietat i la jurisdicció del castell i lloc de Luèsia, per tant fóra el contrari del que es diu al text.

Tot i això val a dir que a l’obra de Alberto Montaner Frutos: La história de Luesia y las nuevas armas de la villa, afirma que el rei Jaume I  ho va recuperar posteriorment a través del notari de Lleida Sa Sala, per 1500 morabatins a l’any 1260.

NOTA 2:

La carta de població de Cabassers no va ser atorgada per Jaume I, sino pel bisbe de Tortosa Ponç de Munells, el 9 de maig del 1185 (Virgili, 1997, 471-472). Els anacronismes són omnipresents: Jaume I, que visqué entre els anys 1208 i 1276, ni havia nascut encara quan el 1185 s’atorgà la carta de població, i ja havia mort quan el 1310 es redactaren les Usances i Costums de la baronia de Cabassers.

NOTA 3:

El 1310 Bernat des Jardí, amb consentiment del bisbe Pere de Batet, atorgà les Usances i Costums (Carreras Candi, 1924b)

§25

NOTA 1:

En efecte Teresa Jiménez de Urrea fou priora de Sixena y mantingué una bona relació amb Jaume II que com sabem es va educar a Scala Dei i tenim noticia de que estigué a Cabassers en la signatura d’un document on s’establien els drets de la Cartoixa sobre la mineria del Priorat. També queda patent aquesta bona relació entre el rei i la priora en el que s’escriu en el llibre sobre el monestir escrit per Agustin Ubieto Arteta: “El Real Monsaterio de Sigena (1188-1300)”. També la filla del rei, Blanca d’Aragó fou priora del monestir després de Teresa Jiménez de Urrea.

NOTA 2:

Per documents que hi ha a l’arxiu de la Corona d’Aragó, es pot deduir del delicat estat de salud de Blanca d’Aragó i es té coneixença de la preferència d’aquesta última a establir-se a València en cas de malaltia. Curiosa és la carta de Jaume II escrita a Teresa Jiménez de Urrea escrita el 8 de novembre del 1317 en la qual li diu que una vegada Blanca està millorada, la dugui a descansar a Fuentes (ACA, Cancelleria, reg 244, fol 94v). En el document original posa Fontes, però en cap cas podem dir que aquest Fontes es pugui referir a Cabacés. Tot i que és un topònim desconegut, Julio P. Arribas Salaberri en la seva biografia de Blanca d’Aragó: “Doña Blanca de Aragón y de Anjou: XVI priora del Real Monasterio de Sijena (1973)” apunta que es podria tractar de Fuentes de Ebro, pel fet que posteriorment a aquesta estança faria un descens pel riu Ebre fins a Tortosa.De fet Fuentes de Ebro es deia Fontibus o Fontes.

§26

NOTA 1:

Efecticament el 1348 hi hagué una forta epidèmia de pesta que assolà Catalunya i efectivament hi quedaven pocs sacerdots. López de Ayerbe fou arquebisbe de Tarragona en aquell moment. Però no es gens probable que hagués vingut a Cabassers en cap peregrinació.

NOTA 2:

Segons les escriptures de Scala-Dei es permeté a uns pobladors establir-se al Montalt el 1286, i no fou fins el 1354 que es donà permís per construir una capella a Sant Antoni, en cap cas es parla de convertir una capella ja convertida. La presència d’aquest santuari de Santa Maria de Montalt és menys que probable.

NOTA 3:

No ha existit el monestir de Puig-Roig. El Puig-Roig és una antic poblat Iber localitzat a prop de l’ermita de les Pinyeres, a el Masroig i se suposa que l’autor juga amb aquest parell de conceptes. Val a dir que va ser cap a l’any 1964 quan es va començar a excavar el Puig-Roig (Vilaseca, Prunera, 1966), moment en què l’autor escrivia aquesta historia de Cabassers i possiblement va imaginar que les runes que s’excavaven eren d’un antic monestir.  

En aquest cas, fent el joc que continuament fa Vidal Llecha en tot el seu escrit barreja realitat amb ficció, relacionant qualsevol topònim proper amb un altre topònim lligat amb un fet èpic i d’aquesta manera construir una història èpica i mitològica del poble. En aquest cas, fa la relació amb el Puig Roig de Torrent d’Empordà. En aquest poble hi ha un topònim anomenat Dolmen del Puigroig i Cementiri dels Moros, descobert per Salvador Raurich el 1932. Aquest dolmen fa com una coveta i s’hi han trobat moltes restes òsees, i per això la menció al cementiri dels moros. Clarament, Vidal i Llecha usa aquesta història per lligar-ho amb el Puig-Roig del Masroig.

§27

NOTA 1:

Vegeu la NOTA 1 del paràgraf 18 sobre la fundació de l’ermita de la Foia el 1585. L’ermita encara no existia quan Vidal diu que hi va anar Maria, esposa del rei Martí, el 1398.

NOTA 2:

L’obra de l’església de Cabassers fou acabada el 1603, segons consta a la inscripció de la torre del campanar, per tant, havia de ser començada a les darreries del segle XVI. Va ser bastida aprofitant les restes de l’oratori romànic construït al segle XII per ordre de Ramon Berenguer IV (Virgili, 1997, 59-60), i la façana d’aquest edifici romànic va ser engolida per la façana de l’església actual (Prats, 2006, fitxa D.047.000).

NOTA 3:

Cabassers ja s’havia incorporat a la diòcesi de Tortosa abans del 28 de novembre del 1178, data en què els reis Alfons i Sança estableixen els antics límits del bisbat (Virgili, 1997, 373-378).

§28

NOTA 1:

Hug Roger de Pallars fou l’últim comte de Pallars que va entrar en rebelia contra Joan II, posant-se de costat de la Generalitat a la guerra civil catalana (1462-1472). En comte de Pallars fou derrotat, i segons la Wikipedia:

“Hug Roger III es refugià als seus dominis pallaresos, on va poder resistir fins que, el 1484, Ferran el Catòlic va encarregar al comte de Cardona Joan Ramon Folc III de Cardona la conquesta del Pallars. Entre la tardor i l’hivern de 1486, Hug Roger marxà a França, abans que les neus tanquessin els passos de muntanya. El comte mirà debades d’obtenir l’auxili dels francesos, mentre la seva muller defensava el castell de València d’Àneu. No fou fins al 30 de juny de 1487 que la comtessa inicià converses per la rendició d’aquella fortalesa. València fou lliurada a Joan Ramon Folc IV de Cardona (el seu pare Joan Ramon Folc III havia mort durant la conquesta del comtat) el 10 de juliol. Tot seguit, Caterina marxà a França per reunir-se amb el seu espòs.”. Fruit de tot això foren embargats tots els seus bens per part de la corona, els seus i els de Caterina Albert, la seva esposa.”

També cal dir que fruit del matrimoni amb Caterina Albert va tenir dues filles legítimes: Joana de Pallars i Isabel de Pallars.

La referència als Pallars que apareix en el text de Vidal i Llecha podria estar motivat per un tal Roger de Pallars a la documentació de l’arxiu parroquial de l’esglesia de Cabasers. El Roger de Pallars sembla una persona benestant i que era procurador de diferents causes i tenia terres a Cabasers, però en cap cas es pot considerar que en Roger de Pallars que apareix en aquests documents es correspongui a en Roger de Pallars comte de Pallars. De fet surt anotat que el Roger de Pallars de Cabassers tenia un fill que es deia Guillem de Pallars, i això contradiria el fet que fos el comte, ja que aquest tenia dues filles.

El que si que xoca és que en Roger de Pallars de Cabassers, desapareix del mapa en el mateix moment en què el come de Pallars s’exilia a França, fet que podria despertar la imaginació de Miquel Vidal i Llecha en el fet que aquest Roger de Pallars de Cabassers en realitat fos el comte de Pallars.

NOTA 2:

A cavall entre els segles XV i XVI hi hagué un canvi important en la població de Cabassers, no sabem si per una crisi o per efectes de la guerra, com es desprèn de la documentació de l’arxiu de la baronia. També podria ser degut al fet que l’expulsió dels moriscos va portar noves oportunitats a zones de la Ribera d’Ebre com Flix o Móra, i la gent hi emigrés. Possiblement els Pallars foren uns que hi anaren. Dels Lexa encara no n’hem trobat cap referència.

§29

NOTA 1:

Tot el que s’explica aquí es cert i hi ha abundant bibliografia que ho corrobora.

§30

NOTA 1:

Tot el paràgraf és una invenció. Alfons d’Aragó va ser bisbe de Tortosa del 1475 al 1512, i no consta cap litigi amb ningú per la jurisdicció de la baronia de Cabassers en aquesta època.

§31

NOTA 1:

Tot el paràgraf és una invenció.

§32

NOTA 1:

Tot el paràgraf és una invenció.

§33

NOTA 1:

Segons costum corrent, per la festa de la majoria dels sants, a la tarda, hom els dedicava un rosari i cantava els goigs. Després de la dominació napoleònica es produí una reacció religiosa, per efecte de la qual hom dictà nombrosos goigs en castellà, generalment d’un valor literari molt baix i tots ells molt pobres. Entre els goigs d’aquella època, se’n van dictar uns de dedicats a sant Blai, la recobla dels quals, a causa de les repeticions que imposava la tonada, donava lloc a un mot equívoc, que pot veure el lector:

Anima las almas, Blas,
animalàs, animalàs, animalàs.

Font: http://culteasantblai.blogspot.com/p/tradicions-i-costums.html

§34

NOTA 1:

Lluís Mercader fou nomenat bisbe de Tortosa i prengué possessió el 13 de gener de 1514 (Fernández, 1867, 279). Abans, el 1504, havia estat nomenat conseller i confessor del rei Ferran II. Mercader era cartoixà, però no va ser mai prior del monestir de Scala Dei. Sí que ho fou de Porta Coeli el 1488 i, el 1489, de Valldecrist, i el 1490 fou nomenat visitador de la província de Catalunya i el 1494 visitador d’Alemanya (Cantera, 2010, 54). Vidal crea una confusió com fa tantes altres vegades al llarg del seu text, prenent un fet constatat i tergiversant-lo canviant-li els detalls fonamentals.

NOTA 2:

El títol de baró de Cabassers és molt anterior al 1515, contra el que vol fer creure Vidal que es creà per a resoldre un conflicte inexistent, que s’inventa. El 2 d’abril de 1303 Jaume II ja confirmava el títol i els drets del bisbe de Tortosa com a baró de Cabassers (Biete, 1991, 128; Ruy, 1917 in Biete ed. 1985, 43)

NOTA 3:

Pel que fa a la sobirania compartida entre el bisbe de Tortosa i el comte de Prades sobre la baronia de Cabassers, l’afirmació és correcta: Jaume II, a la carta de 2 d’abril de 1303, concedeix el mer i mixt imperi al bisbe de Tortosa com a baró de Cabassers, però reserva la jurisdicció sobre les penes que comportessin mort o mutilació per al comte de Prades (Biete, 1991, 136).

§35
§36

NOTA 1:

La base d’aquest paràgraf és certa i es basa en el document 0005 procedent de l’Arxiu Parroquial i actualment a l’Arxiu Comarcal del Priorat, Fons Mas Roger, però transcriu malament noms i cognoms. L’original no parla enlloc de l’advocació de l’ermita de la Tornera, mentre que Vidal li atribueix les advocacions del Salvador i la Verge Maria. Transcripció molt propera a l’original, que reproduïm:

Arxiu Comarcal del Priorat, Fons Mas Roger, número de catàleg 0005:

“Ihs. Avui, qui comptam a xxv del mes de març any de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Ihesu Xristi mil D XXVIII, dia de la Verge Maria de març, se comensa y principia de dir missa en la hermita de la Tornera, terme de Margualeph, del bisbat de Trotosa. Donà y consentí la liçèntia lo magnífich senyor míser Pere Crespo, offiçial de dit bisbat per lo reverendíssim senyor don Guilem de Anguefort, cardenal y bisbe de Tortosa, en la quall hermita fonch posada la primera pedra per mi, Bernat Albagès, prevere del loch de Cervià, vicari de Cabasés, y per mi mateyx fonch dita la primera missa en dita hermita dia y any damunt dit, estant en dita hermita los reverents pares frare Johan Basset y fra Pere Rossell, los dos preveres, en sacres hoïdes. Y en testimoni de veritat fach la pressent yo, predit vicari y notari de Cabacés.”

§37

NOTA 1: La font d’aquesta notícia és Navàs (1918, 19): “la vera creu y la reliquia la van regalá los monjos de Scala Dei en l’añ 1530 portanles de Scala Dei lo Reverent Geronim Veyá, natural de Cabacés, sent rebudes pel poble amb molt solemne provessó.” Navàs afirma haver tret la informació de “documents existents en la rectoria”.

§38
§39
§40

NOTA 1:

Vegeu la Nota 1 al §18 sobre la fundació de l’ermita de la Foia el 1585. Als documents que espolià Vidal de l’arxiu parroquial (i avui conservats a l’Arxiu Comarcal del Priorat, a Falset), no n’hi ha cap que faci referència a aquests suposats fets del 1624, a manca d’ulteriors confirmacions a l’arxiu parroquial.

§41

NOTA 1:

Tot el paràgraf és una invenció. Per a l’origen del respons que es resava “pels que allí estaven sebollits”, que Vidal malinterpreta i canvia d’ubicació, vegeu la Nota 1 del §49.

§42

NOTA 1:

Informació certa, extreta del document 10g de l’Axriu de la Baronia de Cabassers. Es tracta d’un procés judical sobre una reclamació per una venda considerada il·legítima, de 8 de juliol de 1693, que narra aquests fets del 1650. Transcripció de l’original en el que es basa aquesta informació de Vidal:

DOCUMENT NÚM. 10 g

Sense data, però anterior al 8 de juliol de 1693, [Cabassers]. Demandes delscuradors de la hisenda del difunt Joan Sentis de Cabassers. Signat pels curadors, Pere Nabas i Juan Farre.

“Nosaltres, los curadors baix firmats de la isienda del quondam Joan Sentis, demanam del millor modo i manera que de dret i de justísia se pot demanar, i és que demanam deu lliures que deixà la àvia de dit Joachim Llaurado que aporte la qüestió ab nosaltres, a son marit ab son úlltim testament. Les deixà a son marit, quondam Joan Sentis, i nosaltres, com a curadors de sa isienda, fem la dita demanda. I com conste que lo dit Joachim Llaurado i sa muller Catarina, pares mares d’est Joachim, cobraren 70 lliures barseloneses de tot lo dot aportà s’àvia ab dita casa del quondam Joan Sentis, i no n’avien de cobrà més de 60 lliures barseloneses, per quant avie fet allegat a són marit de deu lliures, per lo tant demanam restatoesquen les deu lliures, i tanbé les 60 lliures barseloneses restant les í volem pagar ab dinés contans si en quant és de dret i de justísia lo pagar-les, i ab que mos torne les dos dites heretats, los Clots i lo Bancal, per quant les tenen a manco de migh preu i dos vegades manco de migh preu, conforma conste ab la jodicasió de dits proms all[e]gits per lo senior balle general com conste. I que dites eretats, quant se veneren i se conpraren a manco de dos vegades migh preu, ere la causa que esta vila de Cabaçes estave de tot destroïyda, per quant un tersio de fransesos en lo any de 1650 van venir i entrar ab esta vila, i estaven enpestats, i tota la guent se’n va anar de la vila; ells varen entrar per un portal (i) la guent se’n anaren per l’altre. Con que estar[e]n tems ells sols ab la vila, tant solament quedaren 26 persones entre omens i dones ab dita vila i se moriren los 18, així se pot veure com quedare la dita vila. I quant ells se’n anaren no’i varen deixà tant solament cosa ninguna que’ls fes goigh. I més, emmentres dits fransesos estaven ab dita vila sols sens ningú de la vila, los paisans de la vila de Flix i fransesos que í avia de gornesió venien i se carregaren per moltes vegades de calderas i portadoras i roba, que no’i deixaren res de bo ab tota la vila. I después d’este saco 166 a i peste va venir la fam, com totom o sab, i així, entre fam, peste i guerra, va venir que tota la guent d’esta vila estàvem molt pobres. I així, per lo tant, se veneren estes dos heretats ab tant poch preu com se veu, que elles, dites heretats, tales són ara com eren alsehores, que de millores, tant a la una heretat ni al altra, no n’í à gens ni ni an fet res, com conste ab la jodicasió de dits jodicadors. I així demanam ab primer lloch las ditas deu lliures, i en segon lloch las dos ditas eretats per engany de mighés si en quant és de dret i de justísia. I tanbé demanam lo que í avia ab casa, puig se troba que ells se van fer amos. Jo, Pere Nabas. Juan Farre, curadós sobredits.”

§43
§44
§45
§46
§47

NOTA 1

Vidal i Llecha cita, per primer i últim cop al seu text (excepció feta del §43), una font consultada: l’arxiu de la parròquia.

§48
§49

NOTA 1

Vidal i Llecha utilitza confosament una informació facilitada per Navàs (1918, 21), qui explica que quan “se anave a la hermita amb provezó, al arribá al coll ó vista de la hermita, se cantave un respons ó Libera me Domine”. Segons Navàs, el respons es cantava a les envistes de l’ermita de la Foia, i no a la de Sant Roc, com vol fer creure Vidal. La tradició que narra Navas l’atribueix al fet que durant unes obres a la Foia el 1844 s’hi van trobar restes humanes, i dedueix d’això que “allí en altre temps hi havie fosses ó sepultures”.

§50

NOTA 1:

Les referències que fa aquí a la visita del pretendent Carles Maria Isidre a Cabassers el 1837 sembla que contradiu les fonts històriques, tal com recull Biete (1991, 184), que agafa la tradició de Delfí Navàs (1918, 12) com, les memòries del príncep Lichnowsky: Recuerdos de la guerra carlista. En aquest llibre es parla del pas del les tropes de Carlos V el setembre del 1837 per Margalef i Cabassers: “El 27 continuamos nuestro camino hasta Margalef; sólo estábamos a cuatro leguas del Ebro. Cuando lo supieron las tropas estalló una gran alegría. Parecía que despertaba el antiguo espíritu belicoso de los vascos y navarros y pedían a gritos seguir adelante; pero se les obligó a descansar algunas horas. Algunos batallones avanzaron dos leguas más para tomar posiciones en el desfiladero de Cabacés, que la columna principal atravesó el día siguiente. A las seis atravesamos La Figuera y Molá, y dos horas más tarde, al pasar por García, la fortaleza enemiga de Mora hizo algunos disparos de cañón para anunciar nuestra proximidad. Desde las alturas de García pudimos contemplar las aguas del Ebro que descendían majestuosamente al mar.” (Lichnowsky, 1942, 101)

Sembla que el rei també aniria amb la comitiva i que van fer nit una part de l’exèrcit a Margalef i l’altra a Cabassers. Ara bé, no sabem si el rei va passar la nit a Margalef o a Cabassers o es va quedar un dia més i va anar als dos pobles, com diu Delfí Navàs (1918, 12). L’Enciclopèdia Catalana recull també el relat de Navàs a l’entrada Cabassers.

§51

NOTA 1:

Vidal extreu les dates de l’inici de les obres de reforma i de construcció de l’altar de Navàs (1918, 20):

“En 1844 se tirá lo perche á terra y se añadí á la hermita lo segon cos que te 6’30 metros ample y 12 metros llarg de llum […]. L’altá se construhí l’añ 1865 y conté les imatjes de la Mare de Deu de la Foya de tamany natural, tallada en fusta y porte lo Jesuset al bras dret […]”

La resta del paràgraf és una invenció.

§52

NOTA1:

Després de comprovar a les memòries manuscrites de Maria de les Neus de Borbó el seu periple per Catalunya, no s’ha trobat cap indici de que passés per Cabassers, malgrat que dóna molts detalls dels llocs per on va passant i els santuaris on havia anat. De fet, de les seves memòries es conclou que no va passar per Cabassers ni per les rodalies en el seu camí cap a l’Aragó a la tardor del 1873, sino que ho feu per la Granadella i Flix (Borbón, 1873).

NOTA 2:

Biete, V. (1991, 356) accepta aquesta història sense citar fonts. És de suposar que ho va treure de la Breu història de Vidal i Llecha i ho va donar per bo erròniament.

§53

NOTA 1:

Sembla que l’afirmació de la festivitat del 13 d’abril sigui gratuïta. Pel que fa a la festivitat del 8 de setembre, Nativitat de la Verge Maria a l’advocació de la qual està dedicada l’església, és cert que aquesta data se celebrava antigament la Festa Major d’estiu de Cabassers, i al 3 de febrer, festivitat de Sant Blai, patró local, la Festa Major d’hivern. També és cert que la festivitat del 5 d’agost, Nostra Senyora de les Neus, se celebra amb una romeria a l’ermita de la Foia, i des del 1985 amb un dinar popular (Biete, 1991, 315). Vegeu la Nota 1 del §52 per a una explicació de la celebració de la festivitat de Nostra Senyora de les Neus a l’ermita de la Foia, potser en base a la falsa visita de Neus de Borbó a l’ermita.

§54

NOTA 1:

El 1936 l’ermita de la Foia fou saquejada i el seu retaule i imatges de talla de la Mare de Déu, sant Marc Evangelista i Santa Bàrbara, construïts el 1865, foren cremats (Biete, 1991, 356). Vegeu també la Nota 1 del §51.

No cal dir que l’atribució d’una gran antiguitat a aquesta imatge de la Verge per part de Vidal i Llecha, que la vol remuntar a època visigoda, és una fantasia més.

Es conserva una fotografia del retaule i les talles destruïdes el 1936:

APÈNDIXS

Versions de la Breu història descartades per Vidal i Llecha.

Notes de transcripció:

Text en <xxx>, cancel·lat a l’original.
Text en /xxx/, afegit a l’original, en substitució del cancel·lat.
Només es regularitzen els símbols de puntuació. Ortografia i ús de majúscules tal com figuren als originals, i signes de puntuació regularitzats.

APÈNDIX 1

Mecanografiat en versaleta
Dos folis A3 plegats, cada un d’ells amb còpia per calca a 2r

(1) Breu ressum historic de las ermites; monestirs i santuaris del Mun-san dels que hen té memoria l’ermita del arcangel sant Miquel de Cabasses.

El nom de MUN-SAN, que el naturals del pais habiem conservat per costum ó per tradició finses á començament d’aquest sigle, ens vé del llenguatge fenici, i vé á significá Mun de montanyes, les quals estan cercades per un cordó de serres que les amurallen, dejan-hi solsament una entrada á les guetas invasores per la part que mira á mixdia. Les srras que el clouen son la de la Lena, la Figa i el Montal, i la porta es á la montanya del Perineu. Aquestos trés noms de Lena, Figa i Perineu tenen identic significat: expresen un promontori que separa dos vertens. Les aigues, que es van acumulant al fons d’eixa gran ollla, donan naixement a un riu, que el primer nom que tingué fou el de (Flau Zayith) = Riu Olí, i per últim Riu Mont-sant. Finses al sigle VII antes de J. Cr. el riu anava directament á desembocar al mar, baixant casi paralel al Ebre fin á Labedoncia, i de allí á (Sal-au) = tocá l’aigua. Els movimens cismics i la squia del sigle VI a.d.J.Cr. el desviá i el portá á ser un afluyent del Ebre, que hi entra per (Larcea) = dit erroneament GARCIA.

Dintre del olla del Mun-san, en el temps de la gran sequia, hi pogueren sobreviure un grup de Cel-Ibers refugiats, que junt amb el seu Patriarca, sortits de la capital Ibera i atravesant el riu Ebre, emprengueren camí del Pirineu oriental, hon es deya que s’hi trobava aigua, peró emper, habien atravesat á peu aixut el terreny pantanós del Ausetania Cis-Ibera, trobaren tres fons caudaloses que manaven, casi de renglera, el primer esgraó del (Mont-syllo) = Monta, i allí es quedaren, fundant el poblat de FONTS, que després tingué el nom de Fontes, Fontes Clares ó de Wiclar, i per últim, antes de la seua desaparició, el de Kaobasses ó Kobasses, que are ha quedat per senyalar la partida territorial hon habia existit el poblat de FONTES.

Gracies á las trés miraculoses fonts, que encara es conservan i es coneixen actualment pels nom de FONT DE LAS FOYES, FONT DE CABALOCA, I FONT DE LA PEGONA Ó DE LAS PEGUERAS. La primera s’hen diu de las FOYES perque de la seva acequia en surten mols escurrialls ó aigua-molls, que en parla vulgar s’hen diu Foyes. La paraubla CABALOCA vol dir Lloc de las Cavas, i l’aigua de la font regaba els terrenys que (AFORANCA) = enfiteosis, tenian las families dels (Al-Mo-Kabas) = de las cavas d’en Miquel de Lusia, en temps de la reconquista. La font de la PEGONA pren aquest (2) nom perque asuoa la pineda peguera, perque els pins carrascóns fasiguen més pega; l’aigua de aquesta font, els Cartoxios d’Escaladei, la fehian servir per destila la rehina, i de la destilació separaben en el recipient florentí dos liquits: l’Aigua Rás, que es la esencia de trementina, i l’aigua fons, que es la que queda devall, que ells ne deyen PREGONA i l afeyen servir per neteijar i curar les llagues dels Llaprosos que s’apropaben al Monestir.

APÈNDIX 2

Mecanografiat i manuscrit
Un foli A3 plegat, amb text a 1r

(1r) Full Históric.

Origen de la imagen i del santuari de la Mare de Deu de la font de las Foyes.

El rey got Leovigild, lograda la unitat territorial de la peninsula baix el seu domini, vogué asociá en el regne els seus dos fills. A en Ermengol el feu Rey de Sevilla, y <al> Recaret el preparaba per fer-lo Rey dels Celtibers, y á aquesta mira en el any 573 comença á edificar un palau <á> o estatge junt al Il-lusia (Castell del Llop), residencia de Al-Lusio, Patriarca y regul de les lexións Lusiana, i de la Marciana dels <Imperial ó romans> /romans/. El lloc era en el Mun-sans de la regió dels Suecetans, prop del poblat de FONTS i entrada del Mons-Sacer ó Bisbal.

En el any 585, que encara no estaba acabat aquest palau ó Reccopolis, fou decapitat á Tarragona el Rey de Sevilla Ermengól, y el seu cos el recollí el seu germá Recaret, i portat á Reccopolis <A les bores> <y cedite el lloc al Jua>. /El/ Lusitá frare Juan de Wiclar <Qui> amb l’ajuda del Arquebisbe de Tarragona <Tranquileno> y Artémio /li/ fundaren el Monestir /de religeosos d’habit negre/, que prengué el nom de Santa Maria de Wiclar <hon s’ajuntaren altres anacoretas que vestien l’habit de los religiosos de San Agustí>. La comunitat <fou> <seguí> /ere/ del orde de San Benet, i observaren unes regles fetes per l’Abat Juan de Wiclar, perquè les <del> /fetes pel/ Patriarca del Silenci encare no existien.

La Image de Santa Maria de l’Iglesia <de aquest> /del/ Monestir l’envia desde Roma el Papa San Gregori, á instancies de San Leandre, i fou colocada al altar major, que als peus guardaba les reliquies del cós de San Ermengol.

“Guarda el monenc maurol,
en el convent de Wiclara
<de la legió Lusiana>
al fidel Sant Ermengol”

<A poca estona del monestir hi habia el poblat de Fontes, l’entic poblat de Fonts.> Vore Fonts, pasa el riu subterrani que sembla venir de Pirineus orientals, d’hon neixen tres grans manantials <que s’escampen> <que formen> que escorren les aigues montaña avall, formant numerables filtracions (Foyes) y fons secundaries (aubellons).

La font Pegona, que rega la pineda peguera <alimen> y els horts de La Cartoixa d’Escaladei.

La /font/ de Cabaloca, que rega les fertils terres de l’Aforanca <dels Cabacés> del lloc de las Cabas <y la de> y l’ermita de San Miquel.

La Font de las Foyes, que <allarga> /dona/ l’aigua <fins al Bautisteri> /a San Roch de San Joan, al monestir y al castell, y <l’ermita de San Roch …> ses foyes alimenten l’aubelló del <Fonts> poblat.

Surca de Fonts aigues gelades
que de trans Medullins baixen
per les forts dela Bisbaal, foyes escampen

APÈNDIX 3

Manuscrit
Un foli apaisat

(1r) Breu Historia

Origen de l’Imatge

A 13 d’abril de l’any 585. <al eser mort a Tarragona el que ere Rey de Sevilla, Sant Ermengol> /El Rey de Sevilla Ermengol per castic per no volguer abjurar de la religio catolica <fou condemnat> rebé el suplici del nobles, escapsat i escalabrat <per ordre del seu pare o madrastra, al palau de Tarragona>/, el seu germa Recaret s’emportá las despulles i les guardá en el <seu> palau de la celtiberia, que el Rey Leovigildo habia fet construir <en el> al (Mons-Sacer) <Bisbaal del riu Zayith>/, entre el casal del Patriarca Il-Lisio i el poblat de Fontes /(Fonts)/. Il-lusio ere <a les hores> a més de Patriarca dels celtibers, Regul de las <lexions> /legions/ Lusiana, Marciana i Bisbe de Girona /desde l’any 589/ <mol devot de Sant Felix, enterrat a Girona, i dels sants Lusio i Marcio, enterrats a la cova grant d eLa Bisbaal, qui també Recaret, i mol devot dels gloriosos sants Lusió, san Marcio, sepultats á la cova grant de La Bisbaal de Zayith, i de Sant Felix, sepultat a Girona, tots martirs de las persecucions dels romans contra l’iglesia catolica, i als quins Recaret comparaba amb el seu germá <martir>, víctima <dels Albigenses Arrians, de l’arrianisme i del judeisme dels seus temps>, dels heretges del seu temps.

A finals del any 589 En Recaret, el Bisbe Il-lisio de Girona, el Bisbe Artemi de Tarragona, començaren la construcció de un monestir entre el castell de Il-lisio (Castell de Llop) i la Recópolis (Palau de Recaret) a fi de guardar les despulles de San Ermengol i proseguir la lluita contra las heregies dels arrians i el juheisme que infectaben el pais.

La fábrica del monestir l’acaba l’any 591, i el primer Abad fou en Joan de Wiclar, a monacat de la Orde de San Benet, d’habit negre, guardant les regles propies del Abad perque les del Patriarca del Silenci encara no habien aparegut. A la Iglesia s’hi veneraban els dos primers martirs romans del temps de Maximi; L’auseta cis-Ibera San Marciá, i el celtiber de la Lusiania San Lusiá, i el gloriós San Felix de Girona, a qui Recaret va oferir la corona d’or quant va ser Rey. <Per l’altar major> el Pontifice Papa San Gregori, á instancies de San Leandre, ex Bisbe de Sevilla, que es trovaba a Roma, <envia> /feu donacio per l’altar major de la iglesia de/ uan presiosa imatge de Santa Maria, tallada á la fusta <de noguera> a tamany natural, qui porta el Jesuset al bras dret. Aquesta es la /milagrosa/ Imatge que va recibir culte durant 5 segles <la Baronia de> /els/ Cabasés amb el nom de Mare de Deu de la Font de las Foyes.

APÈNDIX 4

Manuscrit
Un foli A3 plegat, amb text a totes les cares

(1r) Breu Ressenya Historica

Orijen de l’Imatge.

El rey dels gots, Leovigild, lograda la unitat territorial de la peninsual Iberica baix el seu domini, volgué asociá en el regnat als seus dos fills. A en Armengol el feu Rey de Sevilla, i a Recaret el preparaba per ferlo Rey dels Celtibers, per lo que al any 573 es comença la fábrica de un estatge en el Mun-san = (mun de montañes), que tancaben el Mon Sacer = (Bisbal) <entre Il-lusia = (Castell del Llop)> entre el poblat de Fonts = (Fontes) i Il-lysia = (Castell del Llop), residencia de Al-lusio, patriarca i en aquell tems regul de les lexións Lusians, indigetas i <…> el restes de la emerita romana dels Marcians.

En l’any 585, no acabada aquesta palau, que s’hen deya Recopolis, fou decapitat a Tarragona Armengol = (Hermenegildo) <i> el seves despulles foren recollidas per en Recaret i traslladadas á Ilĺylia, al ampare del arcangel San Miquel, Llar ó patró dels Llops.

L’any 589 conveniren en Recaret <i en> /amb l’ajuda del arquebisbe de Tarragona Artemio/, Fray Joan de Wiclar <acerrim perseguidó dels heretges, que es trovaba refugiat en el> del convent dels P.P. Agustins, <amb l’ajuda del Arquebisbe de Tarragona Artemio> la fundació <de un> del monestir <que fos de Joan de Wiclar …> en el lloch <que quedaba> /situat/ entre Il-lysia i Recopolis, per guardar les reliquies de San Armengol.

A instancies de San Leandre /Bisbe de Sevilla/, <sent Sant Pare> /bisbe l’any 591, es/ Papa San Gregori, desde Roma enviá /una magnifica imatge de Santa Maria …> <i una> talla de fusta /policromada/ de tamany natural, </…/> <a peu dret>, portant el Jesuset <al bras dret a la dreta> /al bras dret/, que fou venerada á l’altar major amb el nom de Santa Maria de Wiclar.

L’any 614, essent Pontifice San Deo-Dado i Eusebi Bisbe de Tarragona, i en vida del Abat Juan de Wiclar, Bisbe de Girona, el Rey Sisebut va proscriure els Juheus, obligantlos en el trmini de un any á bateixarse ó espatriarse, i l’acta de jurament fou fet en la plaza del Bautisteri de San Juan de la Canal, del lloch del monestir. Algun dels juheus bateijats <es quedaren en> fundaren <l’aljama del barri> /la barriada de/ San Miquel <barriada>.

L’any 713 l’ <ocupació> /empenta/ dels alabs arriba fins a la creu vial dels Cuatre Camins del monestir, <hon es tractá i el> s’entrá en tractes de respecte mutue<a els> /per a loss/ llochs, poblats <per Lusians> de la Bisbal. (1v)

Els Juheus de Recópolis es revelaren, y ajudats <al rey juheu Hafrun> /per l’Achitan =/ (Rey Juheu del Rotalyehud) i dels Francs, saquejaren <el monestir, quemaren la Recopolis> y cremaren i destruiren el monastir y la Recopolis. L’imagen en Santa Maria y les reliquies de San Armengol pogueren ser salvades <y guardades primer al Castell, y després a la propera muntanya … del Muntal, que conserva el nom de punta del Armengol.>

Els monjos s’escamparen, /uns/ per la part de Montal <i altres buscant per la serra la Lena, cercant Balmes ben orientades per continuar la vida eremitica> /que sont els que guardaren la <Mare> de Santa Maria <y San Armengol> y les reliquies/ /a la punta del Armengol/. y altres a les balmes de la Serra de La Lena /a la part solana/ <frente> a Ulldemolins (molins d’aigua), que foren els <ermitans del Mont-sant> /precursors iniciadors de la vida eremitica del Mont-sant/.

*El 25 d’abril del 1149, després de la conquista de Lerida, el compte S. Ramon Berenguer IV <trobantse a l’altura de Gardeny, va fer donació al Beato Juan i recordant que per les terres ocupades> per que en el lloch dels Avin-Kabessir (poblats dels Cabasses) <habia estat el monestir de Wiclara, va fer donació /encarrec/ al Beat Juan de Orgañya de aquell de la seva reconstrucció, amb monjos de l’orde Premonstratense>

*”Serva el monenc maurol = (negre)
del monestir de Wiclara
a la Verge Lusiana (Provincia creada per Augusto en terres de Al-lusio)
i al fidel San Armengol”

*Encarrega al Beat Juan de Organyá <que> la <seva reconstrucció> /restauració ó/ nova creació, amb pares de l’orde Premonstratense. <I el Beato s’equivocá>. El Beato no arribá a la terra dels Kabasses d’En Miquel de Llusiá, ni haguera sigut ben rebut, i alli hon l’hi va semblá bé comença la fábrica de una iglesia y nou monestir en el lloc de Val-clara, terres abandonades <…> pels Kabases, i masa prop <…> de las de Poblet, hon se projectaba l’altra monestir del cister.

[*Tots els paràgrafs estàn cancel·lats, i amb la nota “(pasa al any 1120)]

A l’anar a conquistar Lleida, el compte de Barcelona Don Ramon Berenguer IV, determina fundar en els nous estats un monastir de la Orde Premonstratense <i encarregá sa fund> i ho encarregá al abat Esteve, que era un dels creuats francesos <que> que l’acompañaba, /i/ enterats després, de haber existit el monestir de Wiclar, a 25 de abril de 1149 el comte /fa donació i / encarga al Beat Juan de Organyá la localizació <i restauració de l’iglesia i edifici, i al obecte ti> /i restauració del dit monestir que havia estat al Mun-san dels/ Avin-kabessir = (lloc ocupat per los de las cavas = Al-Mo-Kabas de Miquel de Llusiá). Kapsieris i Unikapsieris = (Contins i Contins aliats) i Kabaldás = (amics lliures refugiats). (2r)

El Beat Juan de Orgañá <no pogué> /trobá oposició per/ entrar a les torres de Avin-Kabessir, i començá la fábrica de una iglesia en el lloc de Val-clara, <que vehienla innecesaria antes de acabarla, á l’any 1158 en feu donació a la Catedral de Tortosa> que de moment l’abandonaria , perque prop d’ella era les terres del <Poblat> /eremita (pastor engreixadero), el Torms, lloc millor emplaçat, que fundá l’oratori de Sant Salvador/ de la Lardeta <s’anaba a edificar el monestir cistercenc de Poblet>.

/El 1149 feu donació del Hort del Pabulet a l’abat Zanxo del monastir de Font-Freda. hon San Bernardo, abad de Claraval, per mandat del comte Ramon Berenguer, fudná el monestir de Poblet, de la orde Cistercense, en el año 1151/.

<Perque> mes pro, hon en el <Hort i> oratori de San Salvadó del Hort del <Pabulet> /Pabulator = (Pastor)/ de la Lardeta, <prop> del poble de Ullés, en 1151, l’abad Zanxo y els monjus de Font-Freda fundaren el monestir de Poblet, que ocuparen l’any 1153.

Que el any 1158, Juan de Organya /abandoná/ i feu donació, la fundació de Vall-Clara, fent donació d’ella a la Catedral de Tortosa.

Altre conceció feu el comte al creuat /presbitero/ Don Pere de Escaladei, provinent del monestir cistercense del condado de Bigorra, en la Gastuña (fundado en 1127), qui a petició del comte, ellegí la part vertent al mig-dia de la montaña que tancaba el Mun-San <per> el lloch de Pabulatio / = (pastura), monenat/ en riu Suera = (Siurana) <(…)> <ó Ciurana (Ciurana), que> /mot/ que prové de Suesis = (<…>), cap dels suesetans (porquers), hon es reunien els pastors del corn d’ovelles = (Corral de obelles) = (Cornudella), i fundá una iglesia dedicada al Apostol San Pera, i treballá per reunir tots els ermitans /del territori/. Fou el fundador de Poboleda, i despres, al any 1163 /1º/ Prior del monestir de la Cartoixa d’Escaladei, i /feu/ cambiá el nom de <Mun-san> /Mont Sillo o Mintals de Tarrago/ per el de Montsant, y el riu del Mon-san, que era l’antic riu Oli o el Oleum Flumen, per el de riu Mont-sant, perque en lo mes ferestec de aquest riu, el Miquel Fra Guerau i feu vida de penitent, en l’ermita de San Bartomeu <fins l’any 1213, que fou enterrat> fins l’any 1210, que la concedí a Pere Balle i Guilleume, junt amb la casa de Santa Maria de Mont-sant, que construí junt amb el Beat Juan de Organya i Fra Pere de Escala-dei, morint a Bonrepós i esent enterrat a Scala-dei.

Al 1120, siendo sumo pontífice el Papa Calixto II, y obsipo de Zaragoza Don Pedro de Librana, Miguel de Lusiá, que había asistido a la conquista de aquella plaza /usando la espada del Santo/ con los Al-Mo-Kabas, llamados Miquels, perque l’arcangel era el San Patró, se trasladaron (2v) a Zaragoza los restos de San Armengol, y la Image de Santa Maria de Wiclar, que es guardaba, es quedá a /Fons/ (Fontes).

Al any 1163, Dª Sanxa, esposa del rei Alfons I el Cast, va ser assabentada per l’eremita dels Miquels, Fra Guerau, lo succeit al Beat Juan de Organya, a Pere d’Escala-dei, lo de las reliquies de San Armengol portades a Zaragoza, i l’existencia de la /<…> conservació/ Imatje de Santa Maria de Wiclar, que es guardaba a Fontes <Clares>, poblat que prengué per aquest motiu el nom de Fontes Clares.

Per desitch y voluntat de Dª Sanxa, les reliquia del cap de San Armengol = (Hermenegildo), foren traslladades á la Iglesia del monestir de Xixena, y a la Mare de Deu de Fontes clares se demaná que de moment se la guardes en un santuari que <construiria> alçarien els Kabasses, hon brollava*

*El text acaba bruscament.

APÈNDIX 5

Manuscrit
Un foli apaisat

Ocupació dels alabs y <destruccio> /devastació/ del monestir

Els moros, á l’any 717, per capitulació prengueren la ciutat de Girona, poc després de la mort del Bisbe Miró, i antes de que prengués posessió l’abad del monestir de Wiclar <que> /Servus-Deo/, que el tenia que succehi /i aquest fou el motiu de que es trobés aqui/. Any mes tart la tradició diu que /els moros/ pasaren l’Ebre per l’Aumadina de Avin-Ebre d’Ascó = (esquerra) i seguint el cami que vorejaba la part baixa del terreny ausetá = (pantanós) de sobre el riu, /y atravesan la … de la legió Marciana = (Torre del Español), arribaren/ al empalma del cami de Gueta-Lupia = (Gratallops), /antes/ poblat /tenia/ que <primer> s’hen digue Gueta Phenos i Després Kartago Vetus; i de alli no pasaren en avant, respectant <la inviolabilitat del> lloch sagrat del Mus-San (munt de montañes) <escampanse i establinse en las montañes que frengueren el noom> /que tancaban la Mont-Sacer o Bisbaal. Fundaren el poblat( de Goraptes = (corps), <que eren el que nosaltres els Llops donaven als moros que vingueren a robarnos el gra> de la Pala de Ebre, <de la Granadella y de les terres ceretes de> Grana-Dela i de ponts de Mequinenza.

APÈNDIX 6

Manuscrit
Un foli apaisat

Devastació del monestir

Pocs dies després de la mort del Abad Miró, prelat de Girona, al any 717, <entraren els per> els alabs entraren a Girona per capitulació de la ciutat, i el nou abad <del monestir> y Bisbe Servus-Deo, /antes de prendre posesió de la Diosesi/, junt amb molta clerencia i cristians, es traslladaren al monestir de <Fonts> Fontes Clares.

A mitad del sigle VIII diu la tradició que els moros psaren el riu per l’Aumadina de Avin-Ebre d’Ascó = (esquerra), i seguiren el pas d’Hamilcar per l’entorn ausetá = (pantanós) fins al encreuat de /la antigua factoria fenícia/ de Gueta-Phenos, /a Gueta-Lupia/ (Gratallops), hon foren rebuts pels magnats del Mons-Sacer, i entraren en concordia, esent així respectada <el Mun-san> la Bisbaal del Mun-san = (munt de montañes) com el lloc sagrat de la celtiberia, i enprengueren cami de la Pala de Ibera, aturanse prop del riu, hon fundaren el poblat dels Gorabtes (corps), on <magatzemaven> /recollien/ el grá que baixaba pel riu Sueris procedent dels Cerets /i ausoseretes/ de la Grana-Dela i dels diposit de Maquinenza i Antona.

APÈNDIX 7

Manuscrit
Un foli

(1r) Suc de les Fonts, aigues gelades
<que de> /de/ trans els Medallins baixen
per les sorts de la Bisbal, foyes escampen
dan frescura a las terras anedegadas
<als monecs maurols de Wiclara>

Estatge de monencs maurols
de Maria de Wiclara
<que en la terra> /hon en terra/ Lyciana
reposá San Ermengol

1ª Capilla – sigle XI

Una capilla de 4 metros ample y 4,40 de llarg. Devant de la ermita hi habia un sopluix per resguardarse.

Al ponent existia un <tancat> cova entre rocas que servia de refuji de pastors y bestia, y entre mitg una gran esplenada <partida per una acequia de l’aigua que manaba de la font> /que feya de atans pels remats que anaven/ de pás. Al peu de la capella manava la font major, que mitjansan una acequia conduia l’aigua al bautisteri de San Juan /de Wiclar/ <del avuy poblat pels cabasses, que baixaren de Montal el 12..

En 1844 es tirá el perche = (sopluix), y en el seu lloch s’alça un cós d’ermita de 6 metres 30 d’ample, y 12 metres de llarg. Y en 1865 se construí l’altar, hon se posá l’image de la Mara de Deu <de Wiclar>, talla de fusta a tamany natural, que porta lo nen Jesús al bras dret, com indica el gravat, tret de <una> fotografia <que conservo> de la imagen original, colocant a els costats dos petites imagens de aquella época, l’una de San Marc evangeliste y altre de Santa Bárbara.

Al finalizar la guerra dels set anys, al evacuar Catalunya, pasaren pel camí del Asse /(via antonina)/, que atravesa el Munt-sant, Don Carles V, y ab les tropes, pernoctan Don Carles tres dies a la Villa de Cabacés. Y al veure la sua esposa la verge de la Foya, digué que li era la de la Mare de Deu de las Neus /de Santa Maria la Mayor/, patrona d’ella, y per recort a dita senyora es cambiá el nom (1v) de Mare de Deu de La Foya per de Mare de Deu de les Neus, y <es comença> se l’hi cambiá la festa al dia 5 de agosto [Vacat] en lloch del dia 8 de Septembre <que> com era costum desdes<l’any Vacat> /la seva fundació/, que els vehins de Fonts <començaren a venerarla> y de Montal començaren á venerarla en aquell lloch com á Mare de Deu trobada en las despulles del monestir de San Joan de Wiclar, junt amb les reliquies de San Hermenegildo, que foren traslladadas á Saragoza <després de la> un cop reconquistada definitivament dels alabs.

Any de la mort de S. Hermenegildo, 585, Reccopolis.

Any de la creació del convent de Wiclar, 586.

Any de la <conversió> /proscriure/ dels Juheus, 614, en temps de Sisebut.

Destrosa dels moros.

Portaben l’habit negre dels> de los religiosos de San Agusti, guardant l’orde del de Sant Benet, i reformada pel mateix Juan de Viclar.

No podia observar sus reglas porque todavia no existian.

San Benet el diuen el patriarca del silenci.

APÈNDIX 8

Manuscrit
Dos folis A3 plegats, amb text a 1r, 2v i 3r

(1r) En el año 573 el rey godo Leovigildo asoció a sus dos hijos en el reino; Hermenegildo fue rey de Sevilla, y a Recaredo le encargaba de cuidar de los celtiberos, <empezando la funacion de> /y para él fundo/ una ciudad y palacio <… junto a la residencia de la del patriarca Il-lusio> /en el poblado de Fonts, situado en el Mon-San de los Suecetanos/, junto a Il-lusia (<casa residencia> /castell del Llop y residencia de Al-lusio y/ del Patriarca de Ibera <ilercavons, ilergetes y suecetanos>) Lusianos, <situada en> /guardadora del/ Mont-Sacer ó Bisbaal /seguido de las <legiones> /legion romana de/ marcianas y de la de Indigetas, situada zsobre de> en la Auceta de la Ausona, Cisibera.

En 585, encara no estaba acabat aquest palau, fou decapitat a Tarragona el rey de Sevilla, Ermengol, i el seu germá Recaret retirá les seves despulles per guardarles, y cedi el seu lloch á en Juan de Wiclar /monjo fill de Lucitania/, que ab l’ajuda del arquebisbe de Tarragona /Tranquilino y/ Artemio /en 568/ fundá alí el Monestir, que prengué el /seu/ nom de Santa Maria de Wiclar, al que s’ajuntaren altres eremitans, que portaben l’habit de los religiosos de San Agusti, si be <eren> /foren/ del orde de San Benet, y observaren unes regles fetes <pel mateix> /per/ Juan de Wiclar, perque en aquell temps /les d/el gran patriarca del Silenci encare no <habia fet les propies de la seva orde> /no existien/.

En aquest Monestir, y als peus de la <image> de Santa Maria, es guardaben les reliquies de San Hermenegil. La Image <fou> vingué de Roma, i fou regalo del Papa San Gregori, que l’enviá a instancies de San Leandre:

“Guarda el monec maurol
en el convent de Wiclara
<del lloch de la> de la legio Lusiana
al fidel San Ermengol”

En l’antiquisim poblat de Fonts manaben 3 <fons> /manantials/ inagotables, qu ees diu que venen de un riu subterrani que procedeix del Perineu <occidental> /oriental/, que avuy se les coneix pels noms de Font de las Foyes, Font de Cabaloca y Font de la Pegona.

La Pegona, situada al cim de <una> /la pineda/ peguera, <rega el> /s’escorra al/ monestir d’Escala-Dey. La de Cabaloca rega les terres /fertils/ de la Aforanca dels Cabasses. La de las Foyes <baixa acequia avall> seguin l’acequia arriba fins al bautisteri del monestir de Wiclar, dejant pel seu cami un aubelló que abastecia a Fonts.

“Suc de las Fonts, aigues geladas
<…> de trans <els> Medullins baixen
y per les sorts de la Bisbal, foyes escampen”

(1v) En el 614, reinat de Sisebut, en el bautisteri de Sant Joant del Monestir de Santa Maria de Wiclar, amb l’aigua de La Foya, foren bateixats /y feren el jurament/ els juheus que no volgueren expatriarse.

Entronisaren en aquest temps, com a Lar del Castell y Fonts, al glorios arcangel San Miquel.

A la vinguda dels alarbs, el monestir y la Verge foren respectats, fins l’any 882 /que/ els francs y juheus, manats pel rey Hafsun del castell de Rotalyehud, l’asaltaren, robaren y destruiren, poguense salvar l’image de la Mare de Deu y les reliquies de San Ermengol, que s’amagaren mes al interior del Mun-san, y repartinse /els vehins de Fonts clarenses y/ els monjos <per diferents ermites> /per les balmes/ i pels congosts del riu Oli <que transcurre entre el> /y de la/ serres de la Lena <y la de Sillo> /de Corvins/ y del mont Syllo.

<1114> 1118 <fou reconquis> a la <tornad> volta de les Kabas den Miquel de Lusiá de la reconquista de Zaragoza <per Alfonso I d’aragó>, es torná á ocupar el lloch de Fonts/clares/, y les ruines del monestir y del castell, y en 1135, a instancies de Don Ramiro II el Monge <foren descobertes en la primera punta del Sylló> /fou/ descobert l’amagatall de la image y les reliquies a la montaña del Ermengol, y es demana fosin traslladadas a Zaragoza per la seva custodia, cosa que no fou posible fer de moment.

En 1148, despres de la rendicio de Lleida, el Comte de Barcelona Don Ramon Berenguer, al posesionarse de la montaña de Gardeny, va fer donació a l’abad Esteve, que era un dels <creuats> crusats <francesos> /francs/, de tot el territori ocupat pels Kabassés perquè reedifiques el monestir, y aquest ho encargá al Beato Premonstratense Juan d’Organya, que comença la fábrica de un nou monestir en el lloch de Vall-clara, obra que tingué que ser abandonada /y regalada a la Catedral de Tortosa el 1158/, perque troba la oposico dels <pobladors> /poblats/ y per <en sustitució> la proximitat de l’altra donació <que es feu> de les terres del Pabulet, per el monestir del cister.

Altre concecio fou la feta al crusat procedent del <…> /monestir/ <Benedicti> /cistercense d’Escala-Dei/ <de la Borgoña> /del comtat de Bigorra/, nomenat Don Pedro de Scaladei, per la repoblacio de les terres suacetanes del <Paubulari> <Pabulatio> /Pabularius/, <del que fou un començament del> </… d’hon procedeix el/> monestir de la Cartoxa, relació que tampoc aceptaren els Kabasses de les terres de Lusiá, <tractanse mutuament d’heretges> basques del /eremita/ Pabulator <o Poblet de la Lardeta> Lardarium.

En 1170, pretenien quedarse amb <les terres y poblats> els poblats y les terres del Mun san <tant els frares d’Escaladey> com <el Bisbat> de Tortosa tan els frares de la Cartoxa /ajutats del arquebisbe de Tarragona/ per (2r) establir-hi el <nou> Nou Monestir com els /canonges/ regulars d l’obispat de Tortosa.

El rey Alfons doná les terres de moment necesaries per fundar el monestir d’Escaladei <que pertangueren a Sibilia de Lucia y al seu marit rosellones conegut per Mas Deu>, y á instancies de la sua esposa, Dª Sanxa, y de Fra Guerau, Ermitá de San Bertomeu, foren definitivament traslladades les reliquies de San Ermenegildo a Zaragoza, y de allí shen endugueren el cap, per fundar l’iglesia del Real casa de Xixena de l’orde de San Juan, pera las filas dels rich-homens d’aragó, de la que fou fundadora Dª Sanxa.

Pero L’Image de Santa Maria <guardada per les gents de las Kabas> /la guardaren los Al-mo-Kabas/ al peu de la font de las Foyas, situat casi a iguals distancies dels poblats del Castell, de Fontes-clares y de Montal, en un petit santuari que contenia la Mara de Deu de Wiclar, San Pau y San Pera apostols, hon es traslladá el cementiri dels morts en gracia de Deu. Sobr eel santuari, a 150 metres mes alt, es troba l’avenc /els dolens es llensaven/ Boca del Infert d’en Pere Karym, conegut per “Pere Botero”, que es deye que ere el barqué que conduia les /despulles/ dels mals esperits á les calderes de Lucifer.

1317. Para reponerse de su quebrantada saldu, pasó todo un invierno en Fontes-clares la ifnanta Dª Blanca de Aragón, acompañada de Dª Teresa Jimenez de Urrea, priora del monasterio de Xixena, <atraída> para descansar <y pedir> y reponerse de la enfermedad que la aquejaba por la gracia de la aguas calcareas de la Foya y la milagrosa virgen. En 1321, Dª Blanca fue elegida para priora del monsaterio, al fallecimiento de Dª Teresa. Desde el año 1324 al 1327 estaba en Escala-Dei de religioso Cartujo su hermano Don Juan de Aragón, al que Dª Blanca tenia adoración, y por no quererse separar de su lado, siempre que podia huia de Sijena a suplicar á la Virgen de la Foya, puesto que no le permitian la entrada al monasterio de Escala-Dei, y en 1334 murio en Probo, de la Diocesis de Zaragoza, y fué llevado su cuerpo a Tarragona <y en>, desde donde al siguiente año, desde aqui, con el deso de rezar ante la sepultura de su hermano Juan, salio Dª Blanca a Tarragona, a robar los restos de y trasladarlos al <Sijena> convento de Sigena.

(2v) En el 1348, al istiu, l’epidemia de granol aasolaba el pais, y ab asistencia Dr. Fra Sancho Lopez de Ayerbe, arzobispo de Tarragona, es feren regatives “lugubres”, precedit la creu, cuberta amb un vel negre, siguiendo en procesión detrás los <caballeros, masips y naturales de la Baronia de Cabasses> el pueblo y los caballeros de toda la Baronia, imporando con cantos a la Virten que ruegue por nosotros, indignes de la misericordia del Señor.

Aquesta epidemia motivá l’arribada de un frare escapat del convent <de la> Puig Roig que portaba l’imatge de la Mare de Deu de la Pinyuera, y <en la bauma> devall de la bauma prop de la Foya, hon habia sigut antic sementiri de Fontes, s’hi construi <una ermia a hon vingue encara molts anys> capella per la verge <y la casa> y la seva residencia, hon feya vida eremitica. Aquesta ermita, en el sigle XVI y a casusa d’altres epidemies de granola y de [vacat] es converti en lazaret de la vila de Cabasses y en cementiri d’infecciosos, posani una image de San Rocy y una pintura al oli de la Mare de Deu del Loreto. <…> /Desrpes, en mes tart de 1700, es torná á la Pinyera l’image de la Mare de Deu>.

1399. Visitá <la Foya> y les Mare de Deu de la Foya y de la Pinyera Na Maria, comtesa de Luna, esposa del Rey Marti y Duquesa de Mont-Blanch, qui era reconeguda com a reyna durant l’absencia del seu marit, y <l’acompanyaba el Prior de Escala-dey> y se celebrá la bendició <de la primera iglesia de la villa de Cabacés y> del <retaula> altar majo de la primera <iglesia> /parroquia/ de la villa de Cabaces, <que> cual rera-taula de fusta fet per Lluís Borrasá <s’he conserven alguns fracments> que alguns fracments encare es conserven.

De començaments del sigle XV en endavant <poca cosa> /res extraordinari/ he trobat que fasi referencia á la Mare de Deu de la Foya, mes que la de la grand devocio del poble y dels foresters, les visites pastorals dels Bisbes de Tortosa, que començen a finals del sigle XVI, y les deixes mes o menos importans que figuren en tots els testamens que he vist. L’administracio del petit santuari era feta per una junta, que nombraba cada any un majoral, que junt amb el Rector de la parroquia de Cabaces y de las sues [vacat] organizaben les festes, actes religiosos, romeries y rogatives quan n’era necesari.

Sempre que <s’hanava> si anave amb colla, al arribar al cruze del camí amb lo de l’ermita de San Roch, es parava la comitiva (3r) y resava un respons.

La capella primitiva era de 4 metres d’ample per 4,40 de llarch, devant brollava la font, y l’aigua s’escorria per una azequia que partia una gran esplanada que servia de atans pels remats de besitá <que pa> anaven de pas <pel cami proper>. A ponen existia una cove feta vora roca que servia de refugi.

En l’any 1844 se tirá lo perxe á terra y si añadí un segon cos d’edifici de 6 metres ample y 12 de llarg. Es renová l’altar a any 1865, posanse al centre la image de la Mara de Deu de la Foya, y la de San March evangelista y la de Santa Barbara, en substitució de les de San Pere y San Pay, que ya es veneraben a l’iglesia de Cabacés.

Y en aquest temps, que era al final de la guerra dels 7 anys, en evacuar de Catalunya les forces carlistes pasaren camí d’aragó pel antiga via Antonina, <acompanyades del seu Capdill Don Carlos V> a Don Carles V y la seu familia, que pernoctaren 3 dies en Cabaces, y al visitar la Verge de La Foya, Dª Maria de las Nueves, al veure l’imagen, digue que era igual o mol semblant a la de la <Verge> Mare de Deu de las Neus del Coll d’Esquins de Santa Maria, <y ha les hores> y en el seu honor <a la> /y homenatje/ a dita señora.

1854 any del cólera. Estaben els aires

[Nota al marge] Guerre 7 anys 1833-40

APÈNDIX 9

Manuscrit
Un foli A3 plegat, amb text a 1r

<… camí que atravesant el Mont-Sant …> Acabada la guerra dels 7 anys, al evacuar les tropes de Catalunya, Don Carlos <Isidro> Maria Isidro de Borbon escolli també com ho feu Don Juan de Astura /l’antiquisim/ cami que, atravesant el Mun-san, anave desde Flix a la Bisbal del Panadés, i aquesta via /de 3 jornades/ que inventaren els fenicis, en el trajecte de la segona, o sia, desde Cabacés /i fontes/ a l’>estatge> /hostatje/ de Cap-a-Fons, es troba l’ermita de la Foya. <El pas> L’evacuació durá tres dies y 3 nits, i Don Carlos V /acompañat de Tamarit…/, que els acompañaba, pernoctá en Cabacés i vistá/ren/ a la Verge, /perque era al mes de septembre de1839 que se celebraba la festa de la Verge y la coronació/, i al veure l’image digue a mosen Josep Cid de Tortosa, rector de la villa, que l’acompanyabam que aquella imagen que portava el Jesuset al costat dret era <la de la M> cópia mol exacta de la de <l’iglesia Santa Maria> la Verge de las Neus, a la que ell sent gran devoció. Se va hospedá en la casa Homdedeu.

Al 1844 es començaren les obres á la ermita, tirant a terra el sopluix y ampliant el cós d’edifici a 6 metros d’ample per 12 m llarch, teninla que dejar interrompudaper haber començat la segona guerra civil, reanudanles l’any 1865, que es construi l’altar. Durant aquest periodo l’image es guardaba a l’iglesia de Cabaces, en el altar majo al costat de l’evangeli, i <…> també foren recollides i guardades a l’iglesia la imagen de San Isidro, de la capella de la Font de Cabaloca, y el quadro /al oli/ de la Verge del Loreto, de l’ermita de San Roch <per por que no fosin> per evitar els exesos de la turbas irreverents, el robo i la profanación.

En 1873 /San Blay/ visita la Imagen de la Foya Dª Maria de las Nieves, esposa de Don Alfonso <hijo de Don Carlos VII, que operaban en Catalunya> /de Borbon, hermano de Carlos VII/. Va ser puijada l’imaje ab <profeso> /processó solemne.

d) tornaren organizar ferstes y aplecs per anar á encantar flos, cocas, rams, i fer dinades y balls.

Un temps d’epidemies, d’esterilitat, <de secada> /de poca pluja/ y de plagas /de la llagosta/ en els pobles de la Baronia, hi afluien en romeria /y profeso/ a fer reogativas, a dar las gracies a la Mara de Deu del aigua que Deu ens do.

APÈNDIX 10

Mecanografiat en versaleta i manuscrit
Un foli A3 plegat, amb text a totes les cares

(1r) Breu Ressenya Histórica de la Imatje, el seu orijen, la fundació del petit santuari i perqué sé la nomena Mare de Deu de la Foya.

En el año 578 fundá Leovigildo, rey dels Gots, un palau que nomenava Recópolis, junt al lloch de la <Celtiberia> residencia de Al-Lysio, patriarca dels celtibers, en mires de asociar en el regnat al seu fill Recaret, encargant-li el cuidado de la regió, ocupada per gent indigenes ilerguetes i restes de Imperials, qu ees mantenian apartats dels errors dels arrians.

Junt al poblat de Fontes <Fonts> el 13 de Abril de l’any 585, i á la ciutat de Tarragona, en Sisbert tallá el cap y doná mort A Sant Armengol (Hermenegildo), que preferí /del seu pare/ la corona del martiri á la corona reyal.

Recaret, germá d’Armengol, recollí de Tarragona les despulles <del Sant> escapsades del Sant, i les amagá, ab el permís del Santifice Pelagio II <á Recópolis> al seu palau de descans de Recópolis, que a l’any 580 el doná al Arquebisbe de Tarragona /Artemio/, perquè baix la direcció del Sant Juan de Wiclar, que á les hores es trobava refugiat clandestinament en el convent dels padres Agustins de Tarragona, el convertiren en monestir guardador de dites reliquies.

Acabada la fábrica de l’Iglesia, i per instancia de Sant Leandre <l’any> de Sevilla, l’any 59<3>/1/, el Papa Sant Gregori el Magne enviá com á regalo l’imagen de Santa Maria, talla de fusta /en pie/ á tamanyo natural, i que porta el Jususet al bras dret. Se la veneró con el nombre de Santa Maria de Wiclar <ó de Mare de Deu Lusiana> <ó de Mare de Deu de l’Armengol>, he inspiró gran devocion entre las gentes del Mons-sacer ó Bisbal, por el hecho que se le atribuyó de haber salvado de la peste que aquell any s’estenia pels contorns, y haber acabat ab el perill del arrianisme. La feren patrona contra totes les heregies /pasant San Juan de Wiclar, abad del nou monestir, a ser bisbe de Girona por muerte de Alysio/.

“Guarda el monenc maurol,
del monestir de Wiclara
a la Verge Lusiana
I al fidel Sant Armengol.”

L’any 614, essent Pontifice San Deo-dado y reinant Sisebut, /y Eusebio obispo de Tarragona/, va proscriure els juheus, obligantlos en el terme de un añy á beteixarse ó a expatriarse. Foren mols els que es presentaren á la Sala del Monestir de Santa Maria de Wiclar per rebrer les aigues en el bautisteri de Sant Juan i fer el jurament davant la image de Santa Maria.

Darrera el bautisteri es reunian els juheus, que formaren la aljama nomenat de /…/ Sant Miquel <arcangel>. El castell del llop, perquè com a protector, lar ó patró a dit arcangel.

En el 711 fan l’entrada dels serrahins a la peninsula, y la guerra contre ells dura fins el 713, <que comença>. Aquesta guerra fou respectat el monastir, fins al any 882, que es vejé asaltat pel rey Juheu Hafrun del Rotalyehud, conegut pel nom de Achitan = (<dimoni> /Satanàs/), ab el seu ejercit format de Juheus i de francs incontrolats. /Es diu que fou per venjansa dels Juheus o per robar els hornamens y els manuscrits dels historiadors gots, que alli es guardaven/.

La imagen de la Mara de Deu y les reliquies de San Armengol pogueren ser salvades, trasladanles a la mes proxima montaña del Montal, hon foren guardats, fins l’any /1135 Al/ 1170 <cuando los moros volvieron a replegarse en las montañas de Prades> /que siendo rey don Ramiro II el Monje, fue entronizada en el lugar del Mon-san, donde hoy se encuentra, entre los pueblos de Fontes y el de Montals, i les reliquies de San Ermengol tornades a la capella del Castell, menos la espasa, que es deya que era la que portava en Miquel de Lusiá l’any 1118, quant foren á la conquista de Zaragoza/. La reina Dª Sancha, esposa de Don Alfonso el Casto, por conducto del ermitaño del Mont-Sant Fra Guerau /de la ermita de San Bertomeu, l’any 1160, estan a Caspe/, s’entera de l’existencia de les reliquies del rey San Hermenegildo, y mana que fosin traslladadas á Zaragoza, desde hon foren repartides, quedanse la part del cap, que feu traslladá á la Real casa de Xixena de la orde de San Juan, de la que era fundadora.

La image de Santa Maria, els cabasses dels /poblats de/ Montal y (1v) y de Fontes, y de tots els llochs ocupats per les cavas (<Kabaloca>), la guardaren fins al any 1185, que el Bisbe Ponç de Munells de la diocesis de Tortosa, a 9 de maig, <dona> /otorga/ carta de Pobla<ció> als pobladors de les Kaba-loca i a la sua posteridad, concedinlis “Illum nostrum locum quod dicibur Kabasses, ad frachitatem, cum omnibus terminis”.

Sobre el poblat de Fontes (avuy Kabases) /en una altura de 600 m/ en el lloch on mana la font dita de las Foyes, es traslladá l’imaje de la <Mare de> Santa Maria /de/ Wiclare, on <s’alça> /es construi/ un petit santuari /on s’alça un altar/ a la Verge, a les que <s’uniren> /acompañabanles/ les imagens de San Pere y la de San Pau. Els voltans del santuari es feu cementiri, hon eren enterrats /sols/ els cabases que morien en gracia de Deu.

El poblat de Fonts prengue el nom de Fontes clares </y despres el de les Konbases/>, y l’image el de Nostra Senyora de la <Foya> font de las Foyes.

La veu Foya <vol> expresa lo que <…> /en/ diem /caladors o/ ayguamolls, que en aquest cas es formaven pels voltans de la asequia general que conduia l’aigua de la font major al peu del Bautisteri de San Juan, <y al> al monestir /de Wiclar/ y al castell de <Lusiá> Miquel de Lusiá, <sobre> sobre quals ruines alçaren els (<Al-mo-kabas>) de las cavas (Al-mo-Kabas) <el poblat> /la vila/ dels Kabasses (Avin-Kabassir), que <avui> s’he <diu Cabasses> n’auria de dir Cavasses y no Cabacés, com correntment s’el nomena.

Al peu del santuari de la Verge <naix la primera> /brolla/ la primera de las tres fonts, que donaren nom al antic poblat iberic de Fonts o Fontes. Les altres dos son la font de Cabaloca, que regue les /terres d’/Aforancas <dels cu> del cavasses, y la font de la Pegona, que naix <sobre el> en los pinars de las pegueres, de sobre el monastir de la Cartoixa d’Escala-Dei. Las tres, /que may s’han estroncat/, prenen l’aigua de una veta subterranea, que sembla <…> prové del /desglas del/ Pireineo oriental.

L’any 1238 es de notar l’importancia miraculosa que es daba a la Mara de Deu de la Foya y al poder curatiu de les aigues de les Fonts, perque els resos y la tradició pasá a terres de Valencia quant es desfé el poblat de Montal y las doncelles, 20 doncelles /d’aquest poble/, junt amb altres 40 de Ulldemolins (molins d’aigua), foren enviades a Vilareal per casarse amb els Almokabas d’eixes terres, que s’apoderaren de Ruçafa, y despres poblar Valencia.

En 1317 fue trasladada /en <romeria> peregrinacio/ a Fontes la infanta Dª Blanca de Aragón, /filla de Jaume II, germana d’En Joan, abad de Montaragó/ , /que estaba malalta/, acompañada de Dª Teresa Jimenez de Urrea, priora del monsaterio de <Sigena> Xixena <para descansar y reponerse> <per a pendre l’aigua i descansar> (2r) <para pedir a la> </a suplicar a la/> <presentarse a la > Mare de Deu de la Foya, <reponerse su quebrantada salud> <la sua intenció per reposar, la curació de l’enfermetat que patia> ab el desit de <resar davant als peus de la Verge y demanar a la> <beure del aigua> /a pendre les aigues/ i demanar á la Mare de Deu de la Foya el restabliment de la salud.

El dia 13 de abril es celebraben en el santuari de La Foya la festa de San Juan de Wiclar y la de San Armengol, <i era també la festa a tots els poblats dels kabasses> /que hi prenien part tots els avin cabasses.

La <festa> /diada/ de la Verge, patrona, es celebrava el <dia> 8 de Septembre, y la de Sant Miquel <protector> /patró dels cabasses/ <es feya> el dia 29 del mateix mes, de manera que els poblats començaben les festes /religioses/ al 8 de Septembre, y les acabaven al ultim dia del mes, no dejant, en pero, els treballs </el cuidado/> y el cuidado del camp a les hores conveniens.

En 1348, /al istiu/, La peste asola tot el pais, y ab asistencia de Don Frai Sancho Lopes de Ayerte, arzobispo de Tarragona, es feren rogatives lugubres /a la verge de la Foya/, precedint la creu cuberta amb un vel negre, y seguint en profesó detras tots los vehins de la /universitas agrorum/ de la Baronia de Cabasses, asistint a la plegaria un frare supervivent del convent de la <mare> del Puig-roig /(Masroig), vingué caminan/, que portava al coll una image de la mara de Deu de la Pinyera, <qui>. Acabada la ceremonia, es queda allojat a la /propera/ cova dels Tumuls, que habia sigut primitiu cementir de Fonts, i alli feu vida <eremitica> /solitaria/ </,,, digue misa/> <esent el que primer> curant pestosos y leprosos /y fent de cura d’animes/, esent el fundado de l’ermita de San Roch, que mes tart serví de Lazaret i de cementiri de infecciosos <a Cabasses>.

En el 1398 visitá la Foya Na Maria, comtesa de Lina, esposa del Rey Martí y Duquesa de Montblanch, que era reconeguda com a reyna <davant l’absencia del seu marit>. A instancias de ella <fou> es <trasllada la capella del castell a> feu la primera iglesia de la villa, que costejá els /Miquel dels Cabasés/ <de la Caballera> del castell y <de la> Caballera, hon es <porta> posá <per> /el/ rera-taula <pintat per> den Lluis de Borrasá, que en part encare es conserva /am l’iglesia/ i es pot admirar. En el centre de aquest retaula, figura la Verge Maria amb lo Jesuset.

En 1650 la peste y el hambre s’estenien per tots els llochs, i el poble imploraba a la verge de La Foya, novament, per salvarse de la plaga. Enterat Don Juan de Austria dels miragles de la Mare de Deu, de la que n’era molt devot, desde Burriana hon estaba, per curarse y repararse de la malaltia <que>, es feu (2v) <posar> /traslladar/ á Cabassés, y /establert/ en el castell, que estava abandonat, el va <establir> /fer/ el quartel <de descans> /de armes, <y l’estat major del general>, que comenava el Capita General Marqés de Olias y Mortara, que ab un ejercit de 8000 homes tenia ocupades les places de Flix, Miravet y Tortosa. Estaba de rector de l’esglesia de Cabacés el Doctor Gabriel Sans, <que> /que feu/ traslladá l’Imagen de la Mare de Deu de la Foya a l’isglesia de Cabacés, <hon fou> /hon es coroná y fou/ venerada tot el <temps que durá la guerra> dies que duraren els asetjos de Prades, el de Espluga de Francoli, la rendició de Ciurana, y el cerco de Barcelona.

Cuidaben de Don Juan de Austria dos frares vinguts del monestir de Poblet.

A la ermita, quedá com á presentalla una tabla votiva que declaraba la gracia de haberse curat i llurat de la peste, y de la ambició dels francesos per la posesió del Principat de Catalunya. Y al archiu de la Parroquia, en el llibre de la cofradia del Rosari, els noms dels oficials del ejercit inscrits en aquella fecha.

Tots els dies es resava el santisim rosari, i es feyen oracions perque fosen encaminats al acert i al exit en las operacions qu’emprenien.

<A l’acabament de la guerra dels 7 anys>

A finals del sigle XV, degut a la situació compromesa de la <Baronia de> Cabacés, per haber <ajudat> /amparat/ a Huch Roger de Pallás <en las guerras> en la <contra Joan II> y <…> <tingue> /guerra/ contra el Bisbe <Urgell> /Urgell dels/ Cardona de <Urgell>, la Baronia quedá compromesa, y en Miquel Leza tingué que /disoldre la Cavallera i/ abandonar el castell. Pasar <a Flix> ab la seva familia a <Flix> viure a Flix.

Aleshores <la Baronia> /tan la Baronia/, <el territori> la universitat /y el <…> poder eclesiastic/ pasá de fet i per força <al Sr. Bisbe de Tortosa …> al Sr. Bisbe de Tortosa, qui nomená Batlles y Rectors. Per aquest fet, perdé el caracter típic el santuari mariá de la Foya, y queda reduida a una ermita portada per un majoral /vehi del poble/ que nomenava <la germandad> /l’antigua/ <la que> cofradia <…>.

En el any 1612 es reconstrui part de la capella y /es feu un sopluix/ </…/>, y es sustituiren les imajes de San Pera y de San Pau per les de San Marc y la de la Santa Bárbara.

Cada 5 anys, quant el Sr. Bisbe de Tortosa feia la visita pastoral, es feya una <peregrinació> /profesó/ á la Foya, i era costum al arribar a la vista de la ermita, <d’> a l’altura de la de San Roch, l’aturarse á cantar <un> Libera me Domine.

APÈNDIX 11

Manuscrit
Dos folis A3 plegats, apaisats, numerats com a 1 (1r) 2 (1v), 4(2r), 3(2v) i 5 (3r). 3v sense numerar

(1r) Al 13 de Abril de l’any 585 á Tarragona fou mort i decapitat el Rey de Sevilla <San> /en/ Hermengol. Recaret, germá seu, recollí les despulles i les traslladá al seu palau <de la Recopolis, Mun-san> /del Mons-Sacer o Bisbal del Mun-San/ que Leovigild habia fet construir <en la Celtiberia> </en el Mun-san/> entre <Il-lusio> el poblat de Fonts i l’estatge de Il-lusio, Patriarca de las tribus celtiberas <i Bisbe de Girona> /Il-lucio/ /y regul de les legions Lusiana de Al-lusio y Marciana, aquesta de En Marcio/. L’any 589, En Recaret, Artemi, arquebisbe de Tarragona <Fra Juan> el portugues Fra /agusti En/Joan de Wiclar, al objecta de guardar les reliquies i combatre als heretjes, conveniren la fundació de un Monestir <que fou emplaçat entre el castell de Il-lusio i la Recopolis> de la Orde de /Frares de/ San Benet <…> <reformada pel mateix Juan de Wiclar>, d’habit negre <com agustins i amb reglas fetes per Juan de Wiclar>, observant reglas imposades per /l’abat/ Juan de Wiclar, perque las de la Orde del Patriarca del Silenci encara no <existien> /habian aparegut en aquell temps/. Acabat el convent i l’iglesia l’any 591, el Pontifice Papa San Gregori el Magne, com a obsequi i a instancies de San Leandre, Bisbe de Sevilla, envia de Italia una presiosa imatge de Santa Maria, talla de fusta a tamany natural, tiesa i amb el Jususet al brás dret, que pasá a ocupar l’altar major de l’iglesia <que als seus peus> /que/ als seus peus es guardaven el cós, las reliquies y l’espasa del <San Armengol> <rey católic Armengol> católic Rey de Sevilla /En/ Armengool

L’imatge de la verje es veneraba amb el nom de Santa Maria de Wiclar, i feya la diada el 13 d’Abril, dia de Sant Armengol. <D’en> Sobre les ruines del castell de Al-lusio, del Monestir de Wiclar y de la Recopolis, avuy s’alça la Vila de Cabasses.

Les primeres plegaries que es van fer a la Image de la Verge, al entronizarla, foren les de la seva interaccio perque s’acabes la plaga de la pesa, que azotaba el pais, la <conversió> /abdicació7 de l’heretjia arriana <i abdicació> començan per la del Rey Leovigildo.

L’any 614, esent Pontifice San Deo-Dado, i Eusebi Bisbe de Tarragona, el Rey Sisebut va proscriure els Juheus, obligant-los en el terme de un any, a bateixarse ó a espatriarse, i l’acta de jurament fou fet en la plaza del Bautisteri de San Juan de la Canal, <baix la> a presencia de la imatge de Santa Maria de Wiclar i la del Arcangel San Miguel /antic lar y/ patró de la legió Lusiana (</els mots/> Lysio, Lusio i <vol dir Llopa> Lupus; i Lupiá <significa> /vol dir/ Llop, mot que es donaba als celtibers).

(1v) Dels que es beteixaren, mols d’ells <es q> formaran l’aljama o barriada juheva de San Miquel, derrera la capella de San Juan de la Canal, que avuy s’hen diu Montjuich i l’era dels Juheus, portal de San Miquel.

L’any 713 arribaren els moros, i no pasaren de la creu vial /dels Peyrons/, hon pactaren i es retiraren á les <muntanyes dels Goraptes (corbs) creant un poblat> a les montañes del camí de Flix, i prop de allí </antes de pasar el riu s’obre l’ausetana Cis-Ibera/> <feren el petit poblat de Goraptes = (corbs)>, antes de pasar el riu y entre La Palma d’Ebre i els </camps> /plans de/ l’ausetania Sis Ibera, alçaren el poblat <de> anomenta Goraptes = (corbs), sobre un tosal de cants rodats.

L’any 882 </es pot/> <ya qui pensa que fan traició a l’iglesia de l’aljama, que s’uniren ab> El rey juheu Hafrun, conegut aquí per l’Achitanat (l’endemoniat), amb el seu ejercit /incontrolat/ de Francs <descontens> i juheus </descontens/> als que shi uniren els de l’aljama, destruiren, quemareni robaren el que els hi convingué. /Fou un acta per sorpresa de vandalisme i taició, propia <de gents inconscients> /del temperamen chitano que/ en deixá memoria </al pais/> /Mun-san/ per l’esdevenidor, perquue en aquests saqueix desaparegueren els manuscrits del historiador del Gots.

Els monges del monestir, /uns acompañats del abad/ s’internaren <uns als> /a la serra dels/ Montals /que domina una entrada del Munsan per les Vilelles/, i altres <a la extremitat> /en l’altura, dominant l’altre pas, /muntañes ruinoses del riu Oli/, de la Lena, <en sobre> /per la part/ d’Ulldemolins (molins d’aigua). Els primers s’emportaren <les desp> la Image de Santa Maria de Wiclar, els restes y les reliquies de San Armengol < a excepció de la espasa, que la guardá el Sr. del castell de Lusiá>, y les <amagaren a la primera> /guardaren/.

<L’abat del monestir, que es deya Homo-dEu, y el Sr. de Lusiá … altura del Montal, al peu de la montaña nomenada <la punta> /de Santa Maria/ del Armengol, <terra> /en el recó/ del Çagaró, que avuy per aféresis s’hen diu Cagarro. L’espasa de San Armengol se la queda En Miquel /de Lusiá/, Sr. del castell /i ric-home d’arago/, <qui junt amb l’ultim abad Homo-deo, anaren a juntarse> /qui per salvarse de les emsbesdites dels Francis i dels <jueus> chitanos i ajudar á la reconquista estaba organizan en aquestes montañes i les dels suecetans, Kabes per la defensa, entre el personal que s’hi habia refugiat /perseguit pels reis cristians/, tan mahometans capsieris (cautius), com cristians apostolics, que aliats per la mutua protecció <es deyen> /formaren el grup dels/ Unicapsieris.

Dels guerrers s’en deya Kabassir ó Kabassés: lloc que ocupaba Kaba-loca o Avin Kabassir, y el primer poblat que formaren en el MOnt-Sello fou el de Montal. Per senyera portaben a San Miquel, (2v) per aixó s’eh deye Miquels <o Micalets> (Al-Mo-Kaba) = (de la Kaba), i veneraban <a> /l’image del Arcangel/ Santa Maria de Wiclara.

<En 1071 se dio principio al oficio Romano en el convento de San Juan de la Peña, por imposicion de Dª Felicia, segunda esposa de Don Sancho Ramírez el Piadoso, madre de Don>

A l’any 1113 <en Miquel de Lusiá> comená <Don Alfons I el batallador> Don Alfonso I Sanchez el Batallador, el setge de Saragoza, que estaba en poder del Rey Miramamolin = (Princep del creyents de Mahoma), y en 1114 crida a la seva ajuda a ultima hora a Miquel de Lucia, que assisti amb el seus Al-Mo-Kabes del Montal y els <…> /alius de la plata d’osca/ <que portaba Lop de Lusia> /portant/ <amb> la senyera de San Miguel i <l’espasa victoriosa de San Armengol>, i solament a la vista d’ells, els alabs capitularen el 18 de Desembre 1118. Es continuá la reconquista Ebre avall, i en al any 1123 ja es retirá a la torre grosa de Marca-galef /(frontera d’esguart)/, als Alins del lloch del ferro (avin Ferri) de Lleida.

/El 1120, siendo sumo pontífice el Papa Calixto II i Obispo de Saragosa Don Pere de Lébrana <foren demanades per guardar a> /i reinando Alfonso I el batallador/, es demaá el trasllat /a la capital aragonesa/ de l’Imatje de la Mare de Deu de Wiclar y de les reliquies del Sant Ermengol, pero hi hague oposició degut a que al any 1071, per imposició de la mare del Rey Doña Felicia, filla dels condes de Robey, francesa, es va doá principi al ofici Romá en el convent de San Juan de la Penya, i el cambi <s’estava> es temia que prosperés./

El 1134 anaren els Al-mo-kabas al /castell de/Aictosa = (tocant el aigua), que els Alabs en deyen Maquinenza, fen alució als <graners> gra que amagatzemaben, feren mols pases, mauregats, que provenien de Astorga, i per despedis d’ells els enviaren riu avall per unirlos amb els /Aquilaris/ de Giamets, que també eren arriers, i com que no els volgueren, a les hores fundaren el poblat de Capsanes <i els feyen la competencia amb el transport del gra de Larcea = (Garcia)> /i es dedicaren/ a robar el grá que baixava per l’Ebre i es paraba a Larcea = (<Garcia> /avui Garcia/), i transportarlo pel camí de <Geta Lupia> /Gueta Phenos o Geta Lupia/ (Gratallops) a Fontes <a Suesis = (Siurana)> i al Molins d’aigua = (Ull de molins), i la farina a Suesis = (Siurana). En aquesta gent els deyen els Gralla = (Robador de gra) i la /gent/ mora els <deyen> /anomenava/ Furrac.

Els al-mo-kabes combatien al crit de Santa Maria!, y de Despertaferre! = (Alerta guerrer), i es deya que les victories den Miquel de Lusiá eran degudes á la miraculosa espasa de Sant <que ell portava> Armengol, que ell portava.

(2r) Al any 1149, desrpés de la rendició de Lleida, el conde de Barcelona, Don Ramon Berenguer IV, al posicionarse de la montaña de Gardeny, enterat que en el lloc ocupat pels Kabases hi habia existit un monestir <que era un dels cruzat, encarrega al abad Esteve, que l’acompanyaba, i era un dels creuats franchs,> <Guardá el monenc maurol (negre)>

Serva el monenc maurol = (negre)
Del Monestir de Wiclara
A la Verge Lusiana (Lusiania era la provincia creada per Augusto en el Mons-Sacer de Al-Lusio)
i al fidel San Ermengol

Encarregá al Abad Esteva <que l’acompanyava> /creuat francés que l’acompanyaba/ la <fabrica del> restauració del monestir de Wiclara, que es te de trobar en el lloch que ocupen els Kabasses, i que fos servit amb frares de la Orde Premonstratense, y al dia 25 de Abril del 1144 el conde fa donacio al Beat Juan de Organyá de las terres de Vall-clara, perque es creya que allí hi habia el convent.

El comte de Barcelona, sortin de Lleida, <volgue> pensaba expulsar els <…> /heretges/ que creya que hi habia a <Corbins> (PRades) i a Siurana, y a les hores els Kabasses <i mols altres crist> /i demes pobladors/ <abandonaren> /dejaren/ el Marca galef de Lleida /y <…>/ es retiraren les fronteres dintre les muntañes mes ruinoses<del riu Oli> /montañes de la Bisbal del Oli/, <emplazanse> en el Margalef de Tarragona /les que seguirla els Espasas y les vaques d’Albarca/ <… Siurana no hi habia mahometans, estaba ple de gent que s’apartaba de les lluites. Y els Espases (ramades) de Aubarca s’escaparen amb les vacas fins a la Bisba-al. A Prades no trobaren mes que gents, no Siurana, estaba com buit. Corbins estaba casi deshabitat, y Siurana no s’habia poblat mes desrpes de haber surtit de allí cap a Lleida la gent que hi tenia amagada Dª Ana de Granyena>

El Compte, al veure allo despollat i abanonat, al mateix any <feu donacio al abad …> /demaná a San Bernardo, abad de/ Claraval, que fundés un monestir de l’orde ciscecense <…>, i al efecte, en 1151, feu donació al abad Xanxo <perque> del oratori de San Salvadó i hort del Pabulator (Pastor) de la Lardeta, del poble de Ullés, que els monjos de Font-Freda ocuparen l’any 1153.

Altre donació feu el comte al creuat presbitero, Don Pere d’Escala-Dei, provinent del monestir Ciscercense del Comtat de Bigorra, en la Gascuñya, qui escollí la part vertent a migdia de la montaña de Montal, que tucaba <al Mons-Sacer o Bisbaal del riu Oli> les terres (3r) de Miquel de Lusia y el lloc del Pabulatio = (Pastura) del riu Suera = <(Siurana, de Suesis, captial dels suesetans porquers)> (Siurana), hon es reunien els pastors y els ramats del Corn d’ovelles = (<Cornudella> corral d’ovelles, Cornudella) al temps de les cries. Hi fundá una iglesia dedicada a san Pere apostol, amb l’intenció de reunir tots els remitans d’aquells contorns per despues vida monacal, es posa en coneixená amb Juan de ORganya, en Fra Guera, Fra de Almazora i <…> <el teniente general de los ejercitos de Aragon Don Guillermo de Sirca, croat aragones> /que acompañats de Don Guillermo de Sirca, altiu guerrer del rei Alfonso el Casto, la fundacio del Monestir de la Cartoixa d’Escala-Dei, i donaren á la montaña el nom de Mont-Sant, en memoria <als eremitans que la poblaven> a la santetad dels eremitans./

L’any 1158 Juan de Orgañá, antes de acabarla, dejá la fundació de Vall-Clare, fent donació d’ella a la Cetedral de Tortosa, regida per canonges regulars <de San Rufo> francesos.

L’any 1163 <estigué a Fontes Doña Sanxa …> Dª Sanxa, esposa del rey Alfons I el cast, visita Fontes, <hon s’entrevista amb el Miquel> /i per/ Fra Guerau, eremita de San Bartomeu, i <la posá al corrent de lo que> s’enterá de <la existencia de l’imatje de la Mara de Deu de Wiclar i de les reliquies de San Ermengol. Com que> /i den Pere de Escal-dei/ de que es conservaban en el mas de Dal dels Kabasses <les capelles de> l’image de la Mare de Deu de Wiclar i les despulles de San Ermengol al seu peu perque fosin traslladades al monestir de la Cartoixa d’Escala-Dei. Enterat el bisbe de Tortosa, protesta, dient que li corresponien a la seva Diocesis, perque Juan de Wiclar els hi habia fet donació. L’asunto l’arregla Dª Sanxa: feu enviar les despulles de San Ermengol a Zaragoza, quedanse ella la part del cap, per el monestir de Xixena, del que era fundadora, i traslladant l’imatje de la Mare de Deu a un santuari de Fontes.

Fontes, / = (avui Kabasses), era el poblat que es forá el sigle VII antes de J. Cr. dintre del Mun-san, degut a les tres Fonts que mai s’habien estroncat, i que gracies a elles se salvaren un grup de celtibers al temps de la gran sequia, que durá varis anys i dejá la peninsula deserta. Es conservá el poblat hasta finals del sigle IV de la nostra era, <que els vehins> que l’absorbé la villa de Cabasses i la Bisbal de Falset. Aquestes tres Fonts ara s’anomenen Font de las Foyes, /que es la de la de la Canal que arriba a San Juan/; Font de Cabaloca, que fertilitza les Aforancas (enfiteusis) dels Cabasses/; i Font de la Pegona, perque regaba las pegueres, i ara el monestir d’Escala-Dei. Tenen totes la mateixa (2v) <l’aigua de> composició <calcaria> cargada de calci, que tenien fama de medicinals i miraculoses.

Al peu de la Font de las Foyes (Foyes = aiguamolls) s’alça el Santuari den el recó de <una gran> de l’esplenada, junt a la <cami de cap a Fons roma> via romana que unia Iepus (Flix) amb la Riba.

APÈNDIX 12

Manuscrit
Un foli apaisat, numerat amb 9

(1r) Escala-Dei construiren <frenta aquell llocH> en front de la vella, /la nova/ l’Ermita de San Bartomeu <en memoria del Miquel, Fra Guerau, de aquell san home de la santitat.

En el 1602, sent Bisbe de Tortosa Don Fra Pedro Manrique, /que després fou virrey de Catalunya/, es comença la fabrica de la nova iglesia, /dedicada al Naixement de la Mare de Deu/ <de Cabacés, que durá 17 anys> que durá 17 anys i s’acaba sen bisbe /de Tortosa/ Don Luis de Tena, <esent> rector <tot el temps> Mosen Pere Masip, natural de Cabaces, <que fou qui asistí a la consagració>.

Don Luis Tena <…> en sucesio al Rd Pare Masip, imposá per rector a Dn Geronimo Broquetes, i de vicari a Don Pere Vidal, <perque> que probaren de cambiar les <ceremonies> /costums/ <els costums i ceremonies de l’iglesia, i armaren> /dogmes o ritos de la religio cristiana que aqui es practicaba/ religioses, i adaptarles de l’iglesia romana, y a mal grat poble posaren modes noves, sustituint les imatges dels sants que el poble tenia devoció de les capelles sufraganeas de la parroquial de Cabasses. Així veyem cambiat el San Juan bautista per San Juan evangelista, Sants Lucio i Marcio de la Bisbaal per Santa Llucia, y San Marco <el apostol San Pau> /La mara de deu de la mola/, per San Pau hermitá /y san antoni abad/. La Mare de Deu de la Pinyera, que fou tornada á l’ermita de Masroig, per un cuadro de la Mare de Deu del Loreto, que regalá en Miquel Lexa de Flix.

APÈNDIX 13

Mecanografiat en versaleta, amb anotacions i correccions manuscrites.
4 folis.

Hi ha còpia en paper de calca dels tres primers folis.

(1r) Breu ressenya historica, Orijen de l’imatje, Fundació del Santuari de Fontes, Perqué se l’anomena Mare de Deu de la Foya.

En el any 578, el rey dels Gots Leovigildo, vulgué fundá un palau en el lloch, mes aprpoiat, perque el seu fill Recaret es poses en contacte amb els Celtibers a fi de associar-lo al seu regnat, i al efecte esculli, el Mons Scacer ó <Bisbal> del paratje del Mun-San = <(Munt de montanyes)>, tocant á Il·lysia <= (Castell del Llop)> hon residia el Patriarca dels Celtibers, Al·lusio = (El Llop), que distava un cuart d’hora del poblat antiquisim de Fonts = <(Fontes)>. <Aquest Mons-Sacer, dit després Mun-Bis-Baal, situat en el Mun-San ó Ruinae Montis, que ocupaba el puesto més frestec i resguardat, regat pel riu Oliastre = (Mont-Sant) i tapat per la Serra de la Lena, la montanya de la Figa i las de Montals, prominencies que separen dos vertens, era el guardadó de las sisses, en les sitges i tabernes, del grá sobrant dels ausetans i ceretans de Cis-Ibera, i els vetlledós per les tradicions dels indigenes i la religió apostólica de Nostre Senyor J. Cr.>

Al 13 de Abril del 585, i á la metrópoli de Tarragona, fou decapitat Sant Ermengol = (Hermenegildo), que preferí del seu pare, la corona del martiri á la corona reyal. Recaret, germá <d’Ermengol> /seu/, recollí las despulles i les traslladá al seu palau ó Recópolis, qu eencare no estaba acabada la fábrica.

L’any 589, convineren en Recaret, ab l’ajut del Arquebisbe de Tarragona Artemi, la fundació de un monestir, que guardés <las> /aquelles/ reliquies de San Ermengol, essent l’Abat en Joan de Wiclar, que es trobava refugiat clandestinament en el convent de Padres Agustins. L’emplaçament va ser, entre el castell de Il·lisio y la Recopolis, del que s’hen troben senyals. Per instancies de San Leandre, Bisbe de Sevilla, al any 591, que s’acabaren les obres del Monestir, el Papa San Gregori el Magne, enviá d’Italia i com á obsequi, una presiosa talla de fusta, de tamany natural, Imaje de Santa Maria amb el Jesuset al brás dret, com la del dibuix que porte els Gotjs. I se la veneraba amb el nom de Santa Maria de Wiclar ó de la Verge dels Lusians, o la Mare de Deu dels Miquelets, perquè el Lar gandul o bon esperit del castell de Lusia, era l’Arcangel Sant Miquel. I aquest nom es daven tots els de la legió, a més del seu nom propi.

L’any 614, esent Pontifice San Deo-dado i Eusebi Bisbe de Tarragona, el rey Sisebut va proscriure els juheus, obligantlos en el terme de un any á bateixarse ó á espatriarse, y el acta de jurament fou fet (1v) en la Plaza del Bautisteri de Sant Juan de <Recopolis> /la Canal/, baix la advocació de la Image de la Verge Lusiana y del Lar o patró Arcangel San Miquel. /Dels/ Mols dels juheus bateijats s’instalaren en la barriada de <Sant Miquel del altre costat> /detras/ del bautisteri.

En l’any 711 diuen que entraren els serrahins á la peninsula, pero fins al 713 no arribaren al Monestir, entrant en un pacte de respecte mutuo, com á lloc sagrat que encara era <el Mun-san> La Bis-baal /o/ del <Munt-San> /riu Falset o oli/.

L’any 882, els juheus es revelaren, y s’uniren y fent causa común amb el rey Juheu Hafrun del Rotalyehud, que aqui s’el coneixia per l’Achitán (dimoni), que arribá amb el seu ejercit d’altres juheus i de Franchs, al objecte de destruir y robar lo que els hi convingué, essent á les hores Abat del Monestir Homo-deo.

En aquest saqueix, desaparegueren els manuscrits de San Juan de Wiclar. Els monencs, es veu que pogueren salvar les reliquies de Sant Ermengol y l’imatge de la Verje, que amagaren en la montaña /propera/ que avuy encare <s’en diu del Armengol> conserva el nom.

Serva el monenc maurol = (negre)
del Monestir de Wiclara
a la Verje Lusiana
i al fidel San Armengol

Els monjus, s’internaren escampats uns per la part del Montals i altres, la majoria, per la Serra la Lena, cercant balmes amb aigua y ben orientades per continuar la vida eremítica. Segurament, la més poblada, fou la del coll dels monecs á la serra de frenta Ulldemolins = (Molins d’aigua). En Al·lusio, sr del castell, i Homo-deo, ultim abat del Monestir, foren á juntarse amb els reunits á San Juan de la Peña, y de volta començaren /a mouras, amplian la/ reconquista del pais /organizan los Kabas dels cristians, y uninse amb els arabs. Capsés (contans) enviaren unes altres forces que ere els Unicapiceris/ dels Sucetans = (Tosinaires) <Porquers>, que els alabs no l’ocuparen, pero es veya invadit de cristians fujitius dels moros y dels francs, <el castell de Siurana estaba plé de refugiats de Agremunt y de Granyena /que tenien com a enemics i heretges/ i s’internaren pel bais Urgell y per la Provincia de Hosca>. Al·lusio es nomenat Ric-home d’Aragó amb el nom de Miquel de Lusiá, que pasa de pares á fill durant tota la reconquista /y que l’hi deyen el Miquel Al-mo-Kabas = (El de las Cavas)/.

<Al any 1160, Doña Sancha, esposa del rey Alfonso I, va ser assabentada per l’eremita Fa Guerau Miquel, de lo succedit al Beato Juan d’Organya, el mal rebement que li feren els Kabassirs y de la seua renuncia de la iglesia inacabada /de Val-Clara/ á favor del bisbat de Tortosa, qui els Kabasses tampoc vulgueren reconeixer, per eser de cumunitats previngudas dels cristianisims.>

(2r) Després de la conquista de Lleida, Assabentat el compte Don Ramón Berenguer IV de la fi del Monestir de Santa Maria de Wiclar, i desitjan que fose reconstruit, estant en el puesto de Gardey, va fer donació al Beato Juan de Organyá de les terres de Avinkabecir = (poblades per kabasses), que ere les de Miquel de Lusiá, i també es coneixien pel nom de Kaba-locas (Llochs de las Kabas), perque amb la seua ajuda, el restaurés ó el fés de nou, i del Orde Premonstratense.

Els Kabassieri y els Unicapssieri, que es veyen empenyuts pels Franchs á abandonar la Marca galef (frontera de la torre forta) reduiren las caba-locas, fent frontera al altre Margalef del riu Oli = (Riu Mont-Sant), i no aseptaren l’obra de Juan de Organyá ni l’iglésia de Val-Clara, qui fastiguejat, antes de acabarla i portari els Premostratenses, la regalá á l’iglesia de Tortosa, que vá tingué que abandonarla per la matexa rahó.

Al any 1160, Donya Sancha, esposa del Rey Alfons el Cast, s’enterá per l’ermitá Miquel Fra Guerau, fundadó de l’ermita de San Bertomeú, de l’existencia de les reliquies de San Armengol i de la Image de Santa Maria de Wiclar, aixi com tot lo pasat ál Beato Juan de Organyá al volguer <recons> construir de nou el Monestir á Val-Clara.

Doña Sancha, obtingué den Miquel dels Kabasses (Miquel de Lusiá) el trasllat de les reliquies de Sant Armengol á Saragoza, mens la espasa, que deyen que era la <que servia> /victoriosa que / usá l’Al-Mo-Kaba, l’any 1118, cuant foren á la conquista de Saragoza. La part escapsada, que fou traslladada á la Reyal casa de Xixena de la Orde de Sant Juan de la que ella era fundadora.

L’Image /miraculosa/ de la Mare de Deu de Wiclar fou dejada á Fons = (Fontes) i á les el poblat prengué el nom de Fontes Clares. Fins al any 1185 que el Bisbe Ponç de Munells, de la diocesis de Tortosa, fent valer la donació del Beat Juan d’Organyá, volia que totes les terres de Lusiá /i l’Image/ pasesin á la seva diocesis, y al dia 9 de maig otorgaba carta puebla als de Kabaloca i á la sua posteridad, concedinlis “Illum nostru locum quod <diciber Kabasses ad> /dibur Kabasses ad fachitatem/, cum omnibus termini”. Que /ni/ els kabacés /ni els unicapsieris/ no admitiren, ni volgueren aceptar, perque la comunitat de Tortosa era procedent de una Orde previnguda dels cristianisims Francs, que al ensems qel juheus, consideraben com més enemichs més molestos.

Doncs, sobre el poblat de Fontes Clares = (Las cobasses) á una altura de 600 metros, hon brolla la font nomenada de las Foyas, es construi (2v) aquell mateix any un petit santuari ó capella, casi cuadrat, de uns 5 metres d’ample i de llargh, orientada la porta vers occident, per venerari l’Image de la Verje, colocada al centre del altar. Al costat tenia les de Sans Apostols Pera i Pau. Del costat del Santuari sortia la font, i á la part de redera, era cementiri hon s’enterraben els que morien en gracia de Deu: els que morien achitanats (endemoniats) eren llençats al avenc /prop d’alli/, nomenat Boca del Infern, perque al arribar al fons fosen recollits pel barqué Pera Botero, que el conduia á les calderes del Infern. A la plaza del Santuari s’alçaba un aixopluc, que tant servia d’alberg al peregrisn, com per cubrijar als jurat dels difuns antes de enterrarlos. La Plaza era bastan gran, i partida per l’acequia que conduia l’aigua, dejant á una part el cementiri dels bons, i á l’altre l’atans, l’abeuradó i el cornal = (corral) pel bestiar de pás /de Cap á Fonts/ pel camí que la bordejave.

El poblat de Fonts, Fontes i Fontes Clares, i després Las Cobasses /al estar derruit/ /abandonat/ <es d’antes del sigle> es anteriror al sigle VII antes de J. Cr., y prengué el nom de tres caudaloses fons que mai s’han vist estroncades. La primera té el nom de font de las Foyes, perque foyes es deya á lo que aviy s’en diu escurriall ó aiguamolls, i <aquesta fo> <de la céquia> d’exa font ni surten mols, que <reguen> aumitejen els voltans de l’acequia que condieix l’aigua fins el bautisteri dels Juheus, en la antigua Recópolis. I n’hi surt també un aubelló = (veta profunda) que donaba aiguia al poblat. La segona es la font de Caba-loca, que regaba per filtració les terres que en aforanca menaben els Cabasses, de la que surten 3 aubellons; la Aforanca, la Solcida i la font de l’ermita de Sant Miquel. La última es la Font de la PEgona, que regue las Pinedes <de las> pegueres /perque fasin mes rehina/ i baixa al Monestir d’Escala dei <á notri el barranch>.

L’aigua de aquestes 3 fons, semble que totes tenen l’origen de un veta subperranea que prové del /desglás del/ Pirineo oriental, I son de casi igual composició, cargades de <carbonat de> calci acimilable, per lo que s’els hi ha donat una importancia curativa, que unida á la flaire del bosch i á la devoció al Sants que les guardaven, la Santa Maria de la Foya, San Isidro de Caba-loca, y l aVerge de la Pietat, eren en els bons tems manantials de salud, /repós/ i santetat.

Es de notar la importancia miraculose que es daba á la mare de Deu de la Foya. Es conta que e <el primer miracle> la primera gracia que s’alcança d’ella, va ser l’acabament de la pesta que infectaba el pais als dies de la seva erribada al Monestir de Wiclar. Després, el de la (3r) extinció de la heregia <de> Arriana i la de la conversió dels Juheus. <La misa> El rés de la misa, les cansons i de rito musarab, i la tradició devota á la Verge de la Foya, es traspasá als voltans de Valencia als dies /de la seva reconquista/, que hi anaren els Al-Mo-Cabas del Mont-sant, i desrpes les doncelles sortides del Montal, de Prades i de Ulldemolins, l’any 1238.

En el 1317, fou traslladada á Fontes, en peregrinació, la Infanta Doña Blanca /de Aragó, filla de Don Jaume II, i germane de Doj Juan, Abad de Montearagon/, acompañada de Doña Teresa Jimenes de Urrea, priora del monestir de Xixena, á implorar de la Verge <i del aigua> de La Foya el restabliment de la seva malaurada salud, que feya molt tems habia perdut. Permanesque á la Foya casi tot un ivert, i s’entorná curada. Altre volta, á l’any 1310, essent bisbe de Tortosa Don Pere de Betteto, i valense del mateix motiu de la donació feta de l’iglesia de Vall-Clara, la diosesis de Tortosa reclama el /señoriu/ territori de Caba-loca, i expedeix les costums y usatjes, que l’iglesia consedeix als vehins Cabasses, que tempoc foren aseptats pels vehins de la Villa que als voltans dels castell i sobre les ruines de Recopolis y del Monestir de Wiclar s’estaba <formant> creant.

Al istiu de l’any 1348 la pesta asolá tot el pais, i á la diocesis de Tarragona no hi quedaben sacerdots. L’Arcabisbe, Don Frany Sancho Lopez de Ayerbe, encabezá una peregrinació al Santuari de la Foya, i es feren rogativas lugobres, presidint ell la creu coberta amb un vel negre, i seguint en profesó els peregrins acompañats de tots els vehins de la Universitas agronorum de Cabassés. Entre les peticións que es demanaren á la Verge, fou la de que prveis á Cabasses d’un cura-d’animes (sacerdot) a sustituir al que de la granola habia mort, i es doná el cás miraculús de que al acabarse la plegaria, es vejé arribar al santuari un frar que cargat amb una image de la Verge de la Pinera (del Puig-roig (Mas roig)/ venia á postrarse als peus de la Mara de Deu de la Foya, á darli gracies per haber pogut <salvarse de la e> l’image i ell dels estragos de l’epidémia. Aquest Frare sacerdot, es quedá á viure á la cove dels Dolmens, prop de la Foya, i fou el <primé> fundadó de la Ermita de San Roch, que cuant ha convingut, ha servit de lazaret ó de cementiri d’infecciosos.

En el añ 1398, i per motius de domini civil i eclesastic, que tan el Bisbe de Tortosa com el prio de Escala-dei reclamave, visitá Cabasses Na Maria, comptesa de Luna, Duquesa de Montblach, esposa del Rey Martí, qui era reconeguda com á reyna, per l’asencia del seu marit. En profesó, fou portada al Castell, l’Image de La Mare de Deu de la Foya, i se (3v) l’hi feren plegaries, perque en sservis de testimoni de la religiositat dels Cabasses, cristiana, católica i apostólica, guardadós per tradició /de les ceremonies i/ dels ritos mussarabs, i de la adversió que el poble sentia a les ordes religioses vingudes de France, degut l’egoisme /ó l’orgull/ i á l’enveje que demostraben amb el seu modo de procedí, que les feia comparabes als sentimens dels achitans <que volien tan>, /fosin/ jiptans <com> /o/ juheus, /pels/ que la Villa i /Cort/ de Cabasses tenia barrat el pás i les portes tancades.

De aquesta visita i de aquestes súpliques á la Mare de Deu, es planeyxá la construcció de la primitiva iglesia parroquial, hon es posá per rera-taula, encomenat á en Lluis Borrassa, que en part encara es conserve en una <altar> capella de l’Iglesia parroquial de Cabasses.

/Fins/ en aquesta época, la diada de la Verge de la Foya es celebrava el dia 13 de Abril, que coincidia amb el dia de Sant Hermenegildo, i la festa del poble es feya el dia de Sant Miquel.I

En el sigle XV la cosa cambiá. degut á la situació compromesa en que deixá als Cabasses les guerres ó baralles del Bisbe Cardona de Urgell amb Huch Roger de Pallars, emperentat amb en Miquel Lexa = (legat del castell) i senyor de la Cavallera, i esent <ell> /en Roger/ com á poderdant de la seus sogre, Sr de les terres. Tots els bens den Roger de Pallars y els dels seus parens varen ser confiscats. El Bisbe d’Urgell demababa que la Baronia de Cabacés pases ál Comtat de Prades. En aquest plet i intervingué el Prior Mercadé de Escala-dei, que al mateix temps era Bisbe de Tortosa, i ho arreglá /valense de la donació de Val-clara/, fen pasar la Baronia al Sr. Bisbe de Tortosa, i la propietat dels terreins á dos nebots del Roger de Pallars: Miquel Roger é Isidro Roger. El Castell i la Cavallera pasá al Sr. Bisbe, i en Miquel Lexa, dit Lusiá, <pasá a la casa de> /es retiré á/ Flix.

Are yé es el Sr. Bisbe de Tortosa <que té el> qui <mana als Cabasses i a tot el seu territori> /Impera tant en lo civil com en lo eclesiástic/, ben á desgana <del> tota l’Universitat. El Santuari de la Mare de Deu de la Foya pasa á ser Ermita, encare que may hge tingut ermitá, i en el any 1612 es treuen o treuen les imagens de San Pera i de San Pau, i s’hi posen les de Sant Marc i Santa <Barbera> /Lucia/, que se <sustitueix> /cambia mes/ tart per la de Santa Bárbera en sustitució de un cuadro que <es veneraba> /hi habia de/ á San Lucio i San Marcio, martirs dels Romans, nascuts i enterrats á la Bis-baal, i venerats <sempre> de molt antic <en> /per/ tot el territori.

La <diada> festa ó diada es trasllada al dia 8 de Septembre, que era el dia de la festa majó de la Iglesia nova, que la Image de la Foya es baixava ab profesó al poble i no es tornaba á l’ermita fins l’endemá, /la festratró/ de Sant Miquel.

(4r – aparentment, manca part del text, que es correspondria als § 43 a 50 de la versió publicada) Al arribar á l’altura de San Roch, de resar un Responso, pels enterrats en aquell cementiri.

Al any 1840, acabada la guerra dels 7 anys, per evacuar les tropes de Catalunya Don Carlos Maria Isidro de Borbón escollí, també con Dn Juan de Austria, l’antic camí que atravesant el Mont-Sant venia desde la Bisbal del Panadés, pasant l’Ebre á Flix. Lavacuació durá tres dies i tres nits, i Don Carles V visitá l’Imatge de la Verge, del qui era mol devot, i després feu donació de una important quantitat al Rector Mº Josep Cid, que l’acompanyaba, i al Sr. Homdedeu, en quina casa s’hostatjá, perque s’apliqués en millorament del Santuari.

Al any 1844 es començaren les obres, tirant á terra el sopluix i ampliant el cós de edifici á 6 metros d’ampla per 12 de llarch, tenin que interrompre-les per haber començat la guerra civil, per renudarles al any 1865, que es construí l’altar. Durant aquet periodo l’imatge es guardaba á l0Iglesia, al costat de l’evengeli, i també es retirá á la Iglesia per orde del Sr. Bisbe el cuadro de la Verge de Loreto, per evitar els excesos de les turbas irreverens.

Al 1873 vengué espresament á visitar á la Mare de Deu de la Foya Na Maria de les Neus, esposa de Don Alfonso de Borbón, germá de Don Carles VII, i s’aprofitá per fer la festa de la coronació de la Verge i tornar-la al seu Santuari. Doña Maria de las Nieves, al veura la Imatge, quedá sorpresa i digué que aquella Imatge éra la de la seva Patrona, la de la Mare de Deu de las Nieves, del Coll d’Esquino, i en Honor á dita Senyora l’hi cambiaren el nom per el de Virgen de las Nieves.

Santa Maria de Wiclar celebraba la festa al dia 13 d’abril, diada de Sant Hermenegildo; després de la reconquista es traslladá la diada al 8 de Septembre, i ara es fá al dia 24 del mateix més, pero ja nó en el fervor ni la devoció d’abans.

Al any 1936, un histéric, fill del poble, acompanyat dé la chusma, destruiren les ermites del terme, els altars de la Iglesia i de las Capellas, i quemaren l’Imatge milenaria i miraculosa, precursora del fervor Mariá i dels eremites del Mun-san.

Avuy, els vells sentim nostalgia quant aném al lloch del Santuari, perque no hi trobem la Mare de Deu de la Foya, protectora del Cabassés, i si pujem mes amunt, veyem la Boca del Infert tapada, en senyal de que en Pere Botero ja té <l’Ifernt ple de desagreits> l’Ifernt plé d’ingrats i desagreits.

APÈNDIX 14

Mecanografiat en versaleta i manuscrit
Un foli apaisat, escrit per r. Acompanyat de còpia en paper de calca. Fragment.

(1r) de Wiclar l’any 614, esen Pontifice el Papa San Deo-Dado i Eusebi Bisbe de Tarragona, el Rey Sisebut proscriu als Juheus, obligant-los en el termini de un any á bateixar-se ó á expatriar-se. L’acta de jurament i el bautisme es feren á la esplanada del Bautisteri de San Juan de la canal, amb l’aigua de la Font de les Foyes, i en el Monestir de Santa Maria de Wiclar.

Hi arribaren mols juheus á bateijar-se, i s’hen entornaren pocs, la majoria es quedaren á viure á un abarriada <separada>, /call juhich/, i amurallada amb dos portes: la de entrada la guardaba el glorios Argangel Sant Miquel, que de sempre havia sigut el Lar ó Patró del Castell del Llop, i la de sortida donaba al espay que ara diuen Montjuich <i del seus habitadors Ayjemans.>

De aquest exit, els monencs n’estaben joyosos, peró vingé San Isidor i els avisá que no es fiesin de juheus bateijats, que son més dimonis que els altres, que el temperament juheu nos pot cambiar ni s’el pot convencer, son mal esperits que corren el mont, codiciant el domini de la materia. Si adoren al Arcangel San Miquel es perque l’hi tenen por i procuren enganyarlo. Els monencs, inspirats en el sentit de la caritat, que es el de l’amor al próxim, no s’ho creien, i per fujir de dubtes ho preguntaren á la Imatge, que els respongué que no s’en fiasin, fen un moviment de cap de esquerra á dreta i quedant-li inclinat /a la dreta/, <i amb le vista baixa, senyelaba á San Ermengol>.

Quant començaren á arribar Moros era ya bastant entrat el sigle VIII; la tradició diu que, al arribar á la creu vial dels cuatre camins dels Peyróns, varen dir “acabat és”, i es va acabá la guerra. Els Moros no pasaren de la creu del Payró, perque tractaren amb l’Abat del Monestir, que ho era en Servus-deo, succesó de Miró, que morí l’any 711 sent /l’ultim/ bisbe de Girona, i es respectá el lloc de Bisbaal com cosa sagrada <i seguit la costum que habien fet tots els invesors de la peninsula>, pero en el tracta de amistad advertiren el perill que corrien de guardar <confianza als de l’aljama> /al call/, perque es gent traidora /i desagraida/ <i es ven al qui més el paga ó del qui més profit en poden treure>.

S’arribá al any 882, <i aquella Aljama cercada i sense posibilitat de “fer negoci”> /l’Achitan/ se sublevá i <es vengué> /amb l’ajud del Rey Juheu Afrun <dit pels moros> L’ACHITAN = (el dimoni) <que arribá> amb el seu ejerit de Francs i Juheus <incontrolats>, á saquejar, robar i quemar el Monestir i la Recopolis.

L’acció del<s de l’Aljama> /l’aicham/, ajudada per los Achitans, fuo inesperada i rápida, pot ser que tinguesin por que els moros de Gorraptes vinguesin á /la/ defensa<r als> /dels/ monencs, que s’habien tancat al castell.

APÈNDIX 15

Mecanografiat en versaleta i manuscrit
Un foli A3 apaisat i plegat, amb còpia per calca a 2r. Numerat a mà “8”. Fragment.

(1r) primera de la Villa de Cabasses. encargá al pintor Luis Borrassá de Barcelona el retaula, dedicat á la Mara de Deu, del que s’hen conserven fracmens. <la bendició la feu el Prior de Tortosa Don /Fray/ Juan Ciurana l’any 1403>

<A la nove capella de la Font de las Foyes es posá l’Imatge de Santa Maria, sustituint les de San Pera i San Pau, per les de San Marco Evangelista i Santa Bárbera, i la diada principal, que antes es feya el 13 d’abril, es traslladá al 8 de Septembre, perque coincidisen en les festes majós de Cabasses, que començaben aquest dia i finien després del de Sant Miquel> /El 1412, á la Vilella d’Avall, i /varen/ arribaren families de juheus refigiats <i Cabasses els hi tancá les portes, i els frares d’Escala-Dei tambe s’he apartaren> /contra la voluntat dels Cabaces, que els hi tancaren les portes, i de lo qu etambe en protestaren los de Escala-dei/.

En el temps del reinat de Juan II, eren Seniors del <territori ó> /la/ universitat de Cabasses /i/ <del castell> en Miquel Lexa, dit Lusiá, i de la propietat Hug, Roger de Pallars /en representacio de la seva sogra, e Dn. Albert e Dª Violant Albert, y esposa Dª Catarina, sucesores dels feus de la Baronia d’Erill/. Aquest últim, acerrim enemic de DOn Juan II, tingue guerras <particulars> /en defensa dels seus drets/ amb el Bisbe <Cardona> de Urgell /Don Pere de Cardona/, i batut amb retirada, buscá amparo al /Miquel Lexa/, castell de Cabasses /en qui estaba emparentat/, hon es resistí/ren/ mentres puqué, tenint que escaparse /el Miquel/ á Flix /y en Hug a Mora/. Tots els bens de Hug Roger /y dels seus familiars, a excepcio dels de Juan Ramon Folch/ foren confiscats, i reclamaben els seus senyoriy <la casa de> /el bisbe/ Cardona, <el comtat de Prades>, /el comptat de Cardona y de Prades (parents del compte de Pallars y de Miquel Lexa)/, el Monestir d’Escala-Dei, i <el Sr. Bisbe> /la Diocesi/ de Tortosa <s’el discutien>.

En aquest plet hi intervigué el Bisbe de Tortosa /Fra luis/ Mercadé, que /en 1515/ ere Prior d’Escala-dei, qui aconsellá al Rey Don Fernando II, dient que el Sr. Bisbe de Tortosa era de dret el senyor ó Baró de la universitat dels Cabassés /apoyanse el documen de donacio del lloc de Vall-clara d’Abincabacer a la iglesia de Tortosa, al any 1158/, passant á exercir <el domini civil i eclesiásti, esent el> /nomenanse/ primer Baró <el Molt Ilustrisim i Reverendisim Senior Dr. Fra Juan Ciurana< /Don Gaspar Punter, que en 1592 nombra rector de Cabaces al Mº Pere Masip/.

I a l’any 1551 prent posesió de la rectoria de Cabacés /i sufraganeas/, Margalef, Bisbal i Figuera el Rdº Mº Bertomeu Voltes. El Mas del Ioán /Pinyol/ (Lloá) /encara no era poblat/, i la Vilella d’abaix <encara no tenien capella> /ocupada per sabatés, no celebraven el diumenge/.

En el mes de Mayo de 1559 toma poseción de Rector el seu germá Bernat Voltes, amb dós de la Diocesis de Tortosa: es de notar que en aquest tems no es troben escrits que mensionin la Mare de Deu de la Foya, ni siquiera /en/ els testamens /dels Cabasses/. <En aquestos anys s’han pasat calamitats, i en lloch de fer pregaries á la Mara de Deus, com era de costu, es fan pregaries al Sr. Bisbe de Tortosa, perquè el merit de piedad remedie els mals i la miseria que hi habia, que hi dejaben les guerres, les lluites politiques, el confucionisme, la falta de cultura i el descuriment d’America. El cas es que la imatge de la Mare de Deu de La Foya desaparegué del santuari i estigué amagada, i els Cabacés l’amagaren, i es creu qe els Cabasses la tingueren amagada fins que les disputes fosin acabades>.

<Don remey als mals que ens ha portat> En el Santuari de la Foya hi faltaba l’imatge, i en els llochs de San Pere y de San Pau hi habia les imatjes de San Marco evangelista i la de Santa Bárbera, que procedien de l’ermita del Fra Guerau d’Ulldemolis, quant després de /la seva/ mort <aquest> els frares de

[Notes al marge]

1530, la vera creu i la reliquia la van regalá los monjos d’Escala-dei al Rnd. Geronimo Veyá, fill de Cabacés”.

1508 = siendo obispo de Tortosa Don Alfonso de Aragon, e lo de San Blay.

APÈNDIX 16

Mecanografiat en versaleta i manuscrit
Nou folis apaisats i grapats formant un quadern, escrits només pel r, a excepció de l’últim, escrit també al v, amb notes en format quartilla intercalades al quadern. Folis numerats de l’1 al 9 (i numerador 10 al v del fol. 9)

(1r) Breu historia de l’Imatge.

El seu origen.

A 13 d’abril de l’any 585 fou castigat á mort i escapsat a Tarragona el Rey de Sevilla, Ermengol.

Recaret, germá seu, recollí les despulles i les traslledá al seu palau, en el Mons-Sacer del Mun-san, que el Rey Leovigil li habia fet construir per associar-lo al seu regnat, en la regió del Celtibers. Del pala s’hen <digué RECÓPOLIS> i s’emplaça entre el poblat de FONTS i al casal de IL-LYSIO, Patriarca de aquella tribu i Regul de las lexions Lusiana i Marciana.

L’any 589, el rey Recaret, Ilisio, Bisbe de Girona, i el portugués Pare Agustí de Tarragona Juan de Wiclar, amb l’ajud necesari del Bisbe de Tarragona Artemi, alçaren un Monestir, que emplaçaren entre el Castell <del Lop => (Il-Lisio) i Recópolis, al objecte de proseguí la lluita contra le heregia del arrianisme i <i’asil als> /dels/ juheus <provocadors de la guerra en contra Sant Ermengol>.

La fábrica del Monestir s’acabá l’any 591. El primer Abat fou Juan de Wiclar. Els monacat era de la Orde de Sant Benet, d’habit negre, i guardaba les regles de Juan de Wiclar, perque les del Patriarca del Silenci encare no habien aparegut. A la Iglesia s’hi veneraba San Felix, de qui era devot Recaret, i els primers martirs romans del temps de Maximí, l’ausetá Cis Ibera, San Marciá i el celtiber de la LUSIANA, San Lusiá, que foren sepultats á la balma grant ó santa cova del Mons-Sacer = (Bisbaal). Per l’altar major, el Pontifice Papa San Gregori el Magne, á instáncies de San Leandre, /ex/ Bisbe de Sevilla /que es trobava a Roma/, enviá una presiosa Image de Santa Maria, talla á la fusta, a tamany natural <tiesa>, que porta el Jususet al brás dret. Als peus de la Verge es guardaben les reliquies de San Ermengol. Es veneraba amb els noms de Verje del Ermengol ó de Santa Maria de Wiclara, i es feya la diada el dia 13 d’Abril.

Sobre les ruines del Monestir, del seu Bautisteri, de Recópolis i del Castell de Al-Lusio, s’alça avuy el poblat dels Cabasses.

<Poder sobrenatural de la <devoció> Fé>

A l’arribada de l’Image, la granola invadia el pais. Els devots, al dia de la consagració, demanaren trés gracies: La de finir la Pesta; la <de la abdicació> /extinció/ del arrianisme y la <conversió> /eixida/ dels juheus /del regne/. La primera fou instantánea, la segona la veyem á la mort de Leovigild i la abdicació pública de Recaret, i l’ultima en vida del Abad i Bisbe de Girona Juan (1v, vacat( (2r) de Wiclar, l’any 614, sent Papa San Deo-dado i Eusebi Bisbe de Tarragona, el Rey Sisebut proscriu als Juheus, obligant en el termini de un any, bateijarse ó expatriarse, actes que se celebraren en el Bautisteri de San Juan de la Canal del Monestir de Santa Maria de Wiclar, amb l’aigua de la Font de Las Foyes, <pasant> /fundant/ el/s/ cristianats al Call-Juhic, guardat per l’Arcangel Sant Miquel, Lar de les terres de la Bisbal i del Castell. San Isidor no hi estigué prou conforme i advertí <á San Juan de Wiclar> á San Nonito del perill que creia que corria el Monestir, fundanse en que el temperament judaic era carent per naturaleza de las virtuts sobrenaturals, i mes inclinat á les pasions desordenades. El dimoni es creat per Deu, /i goza dels dons del Esperit-Sant i dels fruits esperitats del MAN, es dejat á la terra perque hi aije de tot i l’anima puga escullir.

<El periode dels Alabs>

Quant començaren á arribar Moros, era yá bastant entrat el sigle VIII: La tradició diu que pasaren l’Ebre per Avin-Ibera d’Ascó = (esquerra), i seguint el camí de la Aumadia = (barcases) arribare á la Creu Vial dels cuatre camins dels Peyrons, hon trobaren esperant-los l’Abat del Monestir, en Servus-deo, i en Miquel de Lusiá, senyor del castell, <que> /i/ pasificament s’entengueren i es respectaben, perque La Bisbal del riu Olí era el lloc sagrat e inviolable dels Celtibers. Antes de que els Moros es despedisin i emprenguesin camí vers La Palma d’Ebre, <no dejaren d’advertí el dany que podia ferlos l’estada del Call hebreu>.

Era al any 882 que l’aicham de Juheus, traidorament i d’acord amb el </seu/> Rey Afrun <L’Achitan = (el dimoni) i amb el seu ejercit de> /els/ franc i Juheus, sequejaren, robaren i quemaren á correcuita el Monestir i la Recópolis, pot ser temerosos de que arribesin moros de Gorabtes al ausili dels atacats. L’Imatge de la Verje, les reliquies de San Ermengol i els monencs es salvaren tancats en el castell; lo més llastimós que es perdé foren els manuscrits de <Idaci> i de Juan de Wiclar, /dels que després han aparegut copies viciades/.

El Monestir queda abandonat, els monjus es perteixen en dos grups. El primer pasa á la montaña de Montal, i estableix un refuji al plá del Çagarro <(avuy, Cagarro)>, que está al peu de la Punta de Santa Maria ó Punta del Ermengol; Aquesta residencia, mes tart, es el Mas de Dal dels Cabasses, perque está enclavada en la partida de CABA-LOCA = (lloc de les caves). En la capella s’hi guardáren l’Imatge de Santa Maria, les reliquies de Sant Ermengol i un cuadro á la fusta pintat de l’epoca romana, que representaba Sant Miquel, el Lar de la LUSIANA = (provincia creada per Augusto en el Mons-Sacer del Oleum Flumen). (2v vacat) (3r)

L’altre grup de mojus es traslladá al final de la serra de La Lena, casi frente als Molis d’aigua = (ULL-DE-MOLINS) <i el abeuradó de las vacas => (Au-Barca), perque desde alli es dominaba bé l’entrada per llevant á la fortaleza natural del Mun-san. Al altar, dintre de la bauma, a més de Santa Maria veneraben á Santa Barbara, á /San/ Llorens i San Bertomeu Apostol /patró dels pellaires de Albarca/.

Homo-deo, últim abad del Monestir de Wiclar, acompañá á Miquel de Lusiá á la reunió que hi hagué á San Juan de la Penya á últims anys de reinat de Dn Garcia Iñiguez </fill de Inigo Arista/> /hijo de Garcia Jimenez/, hon es juntaren tots el 15 ricos-hombres de Sobarbe <per ajuntarse> /per/ ajudarse á la reconquista del pais i oposarse á la ocupació del territori pels Francs, á qui acompañyaben els Juheus, amb les seves correries á la peninsula.

Les coves del Mun-san, els plans i les montañyes de Prades, Siurana i el reste de territori Suecetá, es trovaba invadit de refugiats cristians i moros barrejats, que s’escapaben de la tirania dels comtats de la Marca Hispánica. L’aburriment á tot lo que vé i vinga de France <es> /era/ general. /Els Francs es disfresaren amb el nom de Catalans, i de l’extensió que conquistaben en deyen Catalunya/.

A la tornada, reuniren el personal escampat i formaren els campamens i les Cabas; hi hagué queixes, perque es demaná que fosin separats els Capsieri = (moros cautius) i es resolgué pregunta-ho á l’Imatge de la Mara de Deu, y aquesta, fen anar el cap de dreta á esquerra, digué que no /convenian, quedanli el cap/ <i el cap l’hi quedá> inclinat á la dereta. La majoria de cautius eren crusats de moro i cristiá /(moaladurs)/, i pertanyian á l’esjerit del moro Amur, que es trobá tancat entre els moros i els frans i pasá á refugiarse l’anu 810, i els deyen los Amorós /o Amirkabassirs/. Amb aquestos feren un acort de ajuda mútua i son els que els deyen Unicapsieris; als cristians de les cavas es coneixien per Kabassirs ó Kabasses, i també el de Al-Mo-Kaba = (El-de las-Kabas), i com que per estandart en les batalles portaben á San Miquel, á tots s’els coneixia per Miquels ó Miquelets.

Al any 1118, els Al-Mo-Kabes <de Miquel de Lusiá> foren demanats pel Rey Don Alfonso Sanches perquè l’ajudesin al aseitx de Saragoza. Bastá solament la presencia dels Miquels perquè el Rey Moro es rendís. El fet pareixé un miragle, perquè la plaza estave sitiada desde l’any 1113 i contaba encara amb forses per aguantá més temps. S’atribuí la victoria, com totes les de Miquel de Lusiá, perque es deia que en els seus combats portaba l’espasa de Sant Ermengol.

Pocs anys deprés, en temps del Papa Calixto II i sent Bisbe de Zaragoza Don Pera de Librana, es demaná el trasllat de l’Imatge de la Verge de Wiclar i de les despulles de San Ermengol á Saragoza; ignoro la casua perque no es vá fer. (3v vacat) (4r)

Al any 1149, després de la rendició de Lleida, Don Ramón Berenguer IV, al pendre posesió de la montanya de Gardeny, entre la gent que l’acompanyaba hi habien els abads Esteva del Orde Premostratense, l’Abad San Bernat del Orde del Cister, i el creuat presbitero Don Pera <d’Escala-dei> Pinos, del monestir /d’Escala-Dei/ del Cister del Comtat de Bigorra, en la Gascunya; als trés els encarregá que busquesin pun á proposit per reunir els Ermitans i fundar tres monestirs que comprenguesin als Suecetans i els Avin-Kabasir = (poblades per Kabasses) per crisianisim inisarlos, perque cristians ja ho eren.

L’Abat Esteva pasá l’encarrec /al abad Federic, y aquest/ al Beato Juan de Organyá, al que el Comte, el dia 25 d’Abril de 1154, l’hi fa donació de les terres de Avin-Kabesir, en el lloc de Vall-Clata /creient que era el de Wiclar<ense>/.

L’Abad Bernat del Cister traspasá, al any 1151, al Abad Xanxo, l’oratori de San Salvadó de la Lardeta i la sorteta del pabulator = (Pastor), hon els monjes del Cister de Font-Freda vestiren el Monestir de POBLET.

El religios creuad Don Pera d’Escala-Dei recurregué buscán lloc els plans de Aubarca <el poblat de> /y montaña d’/Albarca, i <el> de Cobins = (Prades), Suessis = (Siurana), i seguin el riu Suera, arribá <al> /a/ Corn d’ovélla <= (corral de ovéllas)> = CORNUDELLA, i de allí riu avall fins arribá al lloc del Pabulatio, hon fundá l’iglesia dedicada á San Pera apostol, amb el proposit de ajuntar tots els ermtans de les montañes /que ell, junt amb Juan d’Organyá y Frá Guerau/, que ell <els> doná el nom de Mont-Sant, enhonor als Sants angels que les ocuparen. I reuninse al seu entorn, els pastors i les ovélles <poblaren el lloc de> Pabularis = (Poboleda). <Ajudá á la fundació de les noves ermites del Mont-santZ i, per fi, fou <prio> /seu/ i dels fundadors del Monestir de Cartoxans de Santa Maria d’Escala-Dei.

En el any 1149, les terres de Avin-Kabassir sobrepasaben de la Marca-galef de la Torregrosa i Sant Miquel /de la provincia de Lleida/, peró al saber /que/ Don Ramón Berenguer IV, el any 1153, volia pasar á las montanyes de Prades i al castell de Siurana, els Kabases es retiraren en dins al riu Falzayith = (Olí), prop de La Bisbal, i establiren la nova frontera ó Marca-Galef /de Tarragona/.

La fundació del Beato Juan de Organya á Vall-Clara va ser equivocada; primer, per que no era en el Avin-Kabessir, i després perque estava masa aprop de Poblet. <L’erro consistí en trobar el nom de Val-clara, quant ell sabia i buscaba Vi-clara, perque deia la cançó:> “Cervé el monenc maurol. Del Monestir de Wiclara. A la Verje Lusiana. I el fidel San Ermengol”. Ademés, els Kabasses, que eren i se sentien cristians. católics i apostólics, no volien tractes amb els cristianisims ni amb els dimonis bateijats que els acompanyaven, perque en aquell temps de cristianizar mahometans lo que més mal i estorb feya era el cambi de devocions, ritos i cerimonies que imposave. Per xó, al any 1158, sens (4v vacat) (5r) que s’hagués acabat la fábrica de Monestir Premostratense de Vall-clara, el Beato Juan de Organyá en feu donació á la Catedral de Tortosa, regida per canonjes regulars de una comunitat vinguda de France. Ell, de moment, se uní á la obre de Don Pera d’Escala-dei, guiat per el Miquel, que feya de galef = (vigilant) en el congost mes ruinós i estret del riu, avantporta de Margalef /de Tarragona/, qui era el continuadó en aquel lloc dels eremites de Wiclar, de sobre de Ull-de-molins, i guardador en el seu estatje de les imatjes /de la Verge/, dels Apostols <San Pera, San Pau>, San Bartomeu i San Marc evangelista. Es tracta del Beato Frá Guerau, que tingué fama de santitat, y fundador de Santa Maria de Montal, de Santa Maria de Ciurana de Bon-repos/.

A l’any 1163, Dª Sanxa, muller de Rey Din Alfons I el cast, acompanyada de Fra Guerau, estigueren Á Fonts, poblat de Avin-kabassir. Portaren per el Rico-hombre de Aragón, Miquel de Lusiá, el nombrament de alferez del estandart reyal de la Corona d’Aragó i Catalunya. Á Frá Guerau li feu donación de les terres de l’ermita, i per los Kabasirs, la fundació del Santuari, á la plaza del peu de la Font de las Foyes, que es trobava enrtre els poblats de Fons i el de Montal i el castell de Lusiá. Demaná i obtingué el trasllat de les despulles de San Ermengol á Saragoza, menys el cap, que el prengué com á reliquia per l’Iglesia del Monestir de Xixena del que ella era fundadora.

En aquest mateix temps, arribaren els primers Padres de la Cartoixa, acompañats de Dn Guillerm de Sirca, que junt amb els ermitans Don Pera de Pobuleta i Fra Guerau de San Bartomeu /i Juan d’Organya de Bonrepos/ escolliren el lloc para la fábrica i casa convent de la Cartuxa d’Escala-Dei, en terres de Lusiá, devall del poblat de Montal, i en frons de la Villela damunt, en el començament del barranch de las pinedas pegueras, que pren <l’> aigua de la font PEGONA.

*/Per construir el Santuari de la Mare de Deu de Wiclar, en el mes de Septembre de 1164, Albert de Castellvell, senyor de Siurana, va otorgar a Ramon de Vallbona i al sacerdot Pere d’Escaladei, a Juan de Organyá i a Fra Guerau el planell <del Mont-sant> /de montanya/ hon després es va fer l’ermita de Santa Maria de Mont-sant <que pasá al convent d0Escala-dei>, que al any 1210 Fra Guerau concedi á Pere Ball i a Guillermina, junt ab la seva ermita de San Bartomeu, que pasaren al monestir de Bon-rep-os, i de allí als cartuxos d’Escala-dei.*

[*Nota intecalada en quartilla al fol 5]

El Santuari /de la Mare de Deu/ es fundá a un quart d’ore de Fonts, primitiu poblat del Mun-san, que prengué el nom per les tres fonts de caudal inagotable que no se sap que mai s’hagin estroncat: la de las FOYES, la de CABA-LOCA = (<lloc de les cavas>), i la PEGONA. L’aigua de aquestes fonts tenia fama de saludable i miraculosa, en especial la primera, que portaba el suc per una aséquia al Bautisteri de San Juan de la Canal, fen mols escurrialls ó aiguamolls pel camí, que s’hen deyen FOYAS. S’amplazá á una ampla planuria, que servia de atans, abeuradó, al rematats de pas, i després d’esbarxó dels devots. En l’altar major estaba dedicat á la Imatge de Santa Maria de Wiclar, i als voltanns les imatges dels apostols San Pera i San Pau <, tretes de l’ermita de Fra Guerau>. El poblat cambiá <de> /el/ nom pel de FONTES ó FONTES CLARENS, i avuy, del puesto hon habia estat, /s’/hen diu Las Kaubasses. Volteixava la plaza el camí /militar de Antoninus Pius/ que venia de Flix i anava á la Riba /del Tulcis/ que <tenia> /portaba/ el nom de Camí de </hostal de ventall/> Cap-á-Fons. Detras del Santuari s’enterraben el cós de las persones que morien (5v vacat) (6r) en grácia de Deu. Els dels avaros, ussurers i chitanos, els tancaben en una caixa en forma de barca i els espenaven pel avench, que en deien La boca del Infert, creguts que en el fons els esperaba el Pera Botero, /barqué/ que els conduia á las calderas de Lucifert.

Al any 1185, esent Bisbe Pons de Munells de la Diosesis de Tortosa, es presentá una reclamació sobre la propietat del Santuari i de les terres de Lusiá, fent valer el Sr Bisbe l’acta de donació per Juan de Organy del territori de Vall-clara, obtenin del Rey Alfons I el domini eclesiastic del territori per la seva Diocesis, per lo que al dia 9 de Maig otorgá carta puebla als Avin-kabassirs i á la sua posteritat, condedintlis “Illum nostrum locum quod dibur Kabasses, ad fachitatem, cum omnibus termini”, habent lograt per aquest fet que desde Flix incluit, hasta Margalef /de Lleida/, no <reconeguesen> /volgueren reconeixer/ la seua Diocesi. La investidura eclesiástica la donaba á titol de benefici el senyor del castell al sacerdot, escullint per aquest carrec en preferencia al que tenia més mérits per á ser-ho i coneixia las costums, amb el beneplacit del Papa é del Arcabisbe de Tarragona.

Es de notar la vocació sobrenatural que els Kabacés tingueren á la Imatge de la Mara de Deu de la Font de las FOYAS, quant, després de la mort de Miquel de Lusiá á la batalla de muret, la prengueren per senyera, traslladanla á la capella del castell, al veures injustament acusats d’Albigenses pels frares d’Escala-dei i pel bisbat/s/ de Tortosa /i Tarragona/, que tots dos reclamaben i volian posecionarse de /la/ Caba-loca. Els frares d’Escala-deu lograren quedarse amb el poblat de Montal i les terres del <Maseu> /Mansus-Deo = (comendador del Roselló)/ i de la seva esposa Sibilia de Lusiá, que les convertiren en ceretanes. Empleani l’esfors de la gent vella, aprofitant l’absencia dels joves que surtien d’Al-mo-kabas á la conquista de Valencia, destruiren el pobla i n’enviaren las 22 doncellas /junt amb altres/ que hi habia á /Ulldemolins/, á buscar als Kabasses per casarse i poblarla; las doncellas s’emportaren en el seu cor á la Mara de Deu de la Foya i á Sant Miguel, per refer-lo alli hon anaren. Era al any 1238, i de aqui vé que pels voltans de Valencia se trobin Miquelets, Santas Maries, Foyes i Mont-sant, amb cançons i ceremonies del rit mozarabe <ó de la iglesia apostólica> /com els dels Kabasses/.

Molt migrat de personal quedá FONTES després de la conquistas de Mallorca i de Valencia, i el castell poc menys que abandonat, perquè el Miquel <dels Kabasses>, fill del que morí á Moret acompanyant á Don Pera I, que aproximadament tenia la mateixa edad que Don Jaume I, era el que amb els seus al-mo-kabas feyen la guardia i no s’abartaben del seu costat.

El Rey redimí el castell del empany que tenia, amb diners que els dejá el Juheu de Tortosa, i Dn Gil de Vidaura, (6v vacat) (7r) l’incorporá al realme de la corona d’Aragó, fundá una Cavallera amb els Kabasses que portaba i nombrá lexa = (legat), en representació de la realesa, á Miquel de Lusiá. Expedí una carta pobla escrita en limosí, fundan la Villa de Cabasses, i feu traslladá ál Santuari de la Font de la Foya l’Imatge de Santa Maria.

En el any 1310, essent Bisbe de Tortosa Don Pera de Patteto, s’expedeix les Costums i Usatges, que l’iglesia concedeix als vehins de Cabasses, poblat solament pels Cavallés /de la Caballera, situada a un quart d’hora del Castell/.

A l’istiu de l’any 1348 la granola assolava el pais, i á les Diocesis de Tarragona i de Tortosa no hi quedaren sacerdots. L’Arquebisbe, Don Frany Sancho Lopez de Ayerbe, recordant els miracles que de la Mara de Deu de la Foya d’altres vegades obtinguts, encabezá una peregrinació al Santuari del peu del Mont-Sant, fent rogatives lugobres, presedint la creu coberta amb un vel negre. Al arribari no trobaren al sacerdot, perquè habia mort de la pesta, i els Cabasses pregarent á la Verge, ademés de la cesació de la plaga, que els trobés un bon cura-d’animes. I es doná el cás curios que, al acabarse la plegaria, aparegué un Frare escapat del Monestir del Puig-rogi = (Masroig), cargat amb l’image de la Verge de la Pinyera. Aquest frare, sacerdot, del que la gent s’apartaba per pó de que no estés infectat de la malaltia, es retirá á viura á la Cova del dolmen, entic cementiri de Fontes, i fou el fundadó de l’ermita de San Roch, propera al Santuari de la Foya.

Creixia més que l’eura que la cobria la fama de la Mara de Deu. Devots, peregirns i romes de tots el lloc aparegien anan i venin pel camí de Cap-á-Fonts. Al any 1317 es recorda que vingué Doña Terensa Jimenes de Urrea, priora del Monestir de Xixena, qui acompañaba á Dª Bkanca d’Aragó, filla de Don Jaume II, que es queixava de una malaltia de pulmons que tenien per incurable. Permanesqué a Fontes tot l’ivert, anan cada dia á la Foya á fer el traguet de l’aigua de la Mara de Deu, i s’entorná á Xixena completament curada d’aquell mal. /Del 1324 al 1328, Dª Blanca <vingué moltes> torná moltes vegades a Fontes per veure al seu germá Juan, que estaba en el monestir de la Cartoixa d’Escala-Dei/.

Al any 1398 visita la Foya na Maria, esposa del Rey Marti, i trobá el poble de Fontes Clares desfet i derruit pels aiguats, i habitades les covasses per dos familias de Masips, i com que el santuari tampoc estaba en l’estat de conservació que requeria, es traslladá novament al Castell tot lo que de bó hi habia, á més de l’Imatge de la Verge, perque aprofitant una bóveda ben conservada del Monestir de Wiclar es fés l’Iglesia de la Vila de Cabasses, /dedicada a la <Asumpció> Verge/, demanat que fose incorporada i dirigida <per> /a/ la Diosesi<s> de Tortosa, que la regia Dn Hugo de Lupiá i Bages.

En Miquel, legat del castell, maná construir <una capella mol reduida, al costat de la Font de las Foyes, i torná la Mara de deu al seu punt d’origen> i per l’altar major de l’iglesia (7v vacat) (8r) primera de la Villa de Cabacés, encarregá al pintor Lluis Borrassá de Barcelona el retaula, dedicat a la Mara de Deu (del que s’he conserven fragments) i <l’imatge> es retingué en el Castell l’imatge de la Mara de Deu de La Foya, patrona dels Al-Mo-Kabas, perquè no fos victima dels heretges i de les ambiciosos.

El 1412 /a desgrat dels Cabasses/, la Vilella d’Avall (Vilella Baija) començaren a poblarla algunes families de juheus <y a refugiarse> /a refugiarse/, que <portaben cedulas de conversos o refugiats, a refugiarse> /de conversos sols portaben la cedula/ <que> /y/ <els digueren> /dona el nom/ Sabatés, perque<…> celebraven /la/ festa del disapte, <o Mestres, perquè es dedicaven … oficis, als que els frares d’Escala-Dei> vaillons als usurers i mestres <que tenien ofici de pelleté o de rejole, ofici> (rejolers). Es diu que foren els causans de la mort del Rector de Cabaces, en Jacobus Jornet, que fou el 1º enterrat a l’iglesia.

En 1479 era senyor de la universitat de Cabasses en Miquel Lexa (dit Llusiá), com a legat /reyal/ de la confederació catalano-aragonesa <del> /al/ castell i <de la > caballera, <y la major part de la> qui presidia la cort, <… rural> / seus i provesions/. Figuraba En uch Roger, comte de Pallars, senescal de Catalunya, en nom de <la> seva <sogre> muller Dª Catarina, y de la seva sogre Na Violant Albert, herederes del <Mansu-Dei Erill> /de la casa o Baronia del/ Mansu-Dei Erill, casat amb Na Sibila de Lusiá.

En Uch Roger, en defensa dels seus drets, ringué guerra contra els seus parents de la casa de Cardona, que eren el bisbe d’Urgell Don Pere Cardona, En Juan Cardona, conestable de Aragó, i En Juan Ramon Folch, comte de Cardona i Compte de Prades, tots ells mol amics del rey sense Fé, en Juan II.

En Uch Roger demana l'<apoyo> amparo i apoyo á en Miquel Lexa dels Cabasses, i habent sigut derrotats, es retiraren, l’Uch a Mora i en Miquel a Flix, emportanse amb ell á la Imatje miraculosa de la Mare de Deu de la Font de la Foya <que ere pati>.

Antes ya de la mort de Uch Roger al castell de Xativa, foren confiscats tots el sbens d’ell y els dels seus familiars, salvo els del seu parent el Comte de Prades.

La Baronia o senyoriu de Cabasses ere embejada i reclamada per Don Alfonso de Aragón, bisbe de Tortosa, apoyanse amb la donació fete per en Berenguer IV del lloc de Vall-clara, Abincabaser, a la iglesia de Tortosa l’any 1158; pel comte de Prades; pel bisbe d’Urgell i pel monestir de Escala-Dei, aportant cada un d’ells els seus merits i recomanacions.

<En aquest plet hi intervingué en solucionarlo el bisbe de Tortosa, Fra lluís Mercadé, qu een 1515 ere al ensemps confesó del Rey Don Ferran, i Prior del Monestir de Cartuxos d’Escala-dei.> El bibse de Tortosa, Don Alfonso de Aragón, s’adelantá /al fallo i/ als aconteixemens, i sens cap consentiment <de ningú> es feu ell senyor de l’iglesia y territori <dels> avinkabases, qui, desconeixedor de les costumps i tradicions, prengué per norma la imposició de la <voluntat> /deva autoritaria/ voluntad, fent perdre el fervor religios al poble mes crisita i mes devot que es pogues desitjar.

(8v vacat) (9r) En el santuari de la Foya, /que/ h ifaltaba la Mare de Deu, hi maná que fosen trets els San Pere y San Pai i s’hi psesin l’imatge de San Marco evangelista y Santa Barbara, <que facilitaren els de Escala-Dei> y que procedien de la cova de l’ermita del Miquel Fra Guerau, i que alli guardaven /desde/ quant es construi la ermita de San Bartomeu <despues de la …> l’any 1228.

De l’ermita de San Roch es tregue l’imatje de la Mare de Deu de la Pinyera per <tornarla> /portarla/ á l’ermita de Masroig <, que la reclamaben>.

El Sant Lució i Marció de la Bisbal foren sustituits per un Sant Marc y /una/ Santa Llucia. A l'<ermita> /santuari de la <Figuera> era dedicada/ de la Mara de Deu de la Mola, hi feu posar un San Pau ermitá, patró dels criador d’espart.

Al any 1505, obligava a tots els habitans del territori a que es presentesin el primers de febrer á Tortosa, per asistir a les festes religioses de San Blay, baix pena de no ferho. Com que aixó no ere posible /…/ ere en els dies de mes fret y nevades, ho perdoná amb la condició de que es construis una capella en honor á San Blay y es fes la festa religiosa /igual que a Tortosa/, segons el rito romá, espedin l’any 1508 un pergami que es guarda, concedint indulgencies. El Sant Miquel del Castell de La Figa (Figuera) es cambiá per un San Martí.

Aixó promogue una vertadera revolucioó de mal estar en el poble, que /feu/ no acepta/s/en als capellans que <envia> nomenaba el Sr. Bisbe, <i els apedregaven quan es presentaven> /i a pedrades els feren marxar/.

Intervingué en aquest conflicte en el any 1515 el bisbe Fra Lluis Mercade, que al mateix temps era Prior d’Escala-dei, y confesor del Rey Ferran II, i es resolgué nomenant /senyor o/ Baró de Cabacés al Sr. Bisbe de Tortosa, pasant tot el territori a la seva juriscicció eclesiastica y cicil, amb el mero i mixt imperi, deixant el criminalister, que no podia exerci el Sr. bisbe, per el Sr. Comte de Prades.

Les posesions i feus del comte de Pallars pasaren en feu als germans Miquel Roger, <la part del nort, y a en > y Isidro Roger, i á un Miquel Lexa. /I als Erills/ se li respectaren /les cases de Flix/, las partides de las Commes i Commellasos, y les terrenys que ja posehia radera la mintañye de la Figa, als estanyols (terra ausetanas del Ebre, des del pas del Ase hasta la vall de La Palma), La Cavallera y el castell, i les partides d’Aumenechs, i se feu carrec el Sr. Bisbe.

*A falta del santuari de La Foya, el dia 25 del mes de març de 1528 /es posá una image dedicada a la Verja Maria/ es digue la 1ª misa en la ermita de la Tornera, en el terme de Margalef: dona i conferi la licencia lo magnific señor miser Pere Crespo, oficial del bisbat de Tortosa, per lo Rnd. Sr. Dn. Guillem Euchifort, cardenal i bisbe de Tortosa, en la qual ermita dedicada a San Salvadó </la Verge Maria/> /i a la Verge Maria/ fou posada la primera pedra per Mº Bernat Albaiges /de Caruja/ <prevere>, vicari /i notari/ de Cabacés, que diu la misa, estant /presents/ los Reverents Frares Fra Bta. Bonet i Fra Pere Rossell, los dos preverets de Falset.

[*Nota intecalada en quartilla al fol 5, indicada la inserció al text amb la marca “San Salvador X”]

/Al any 1530, el Rdo. Mº Geronimo Vergés, fill de Cabacés, porta /com a regalo/ del monestir de Escala-Dei, la Vera-creu i las reliquies, per l’Iglesia de Cabacés/

Al any 1551, prent posesió de la rectoria de Cabasses i de les sufraganeas de Margalef, Bisbal i /La Figa/ (Figuera), el Rdº Mº Bertomeu Voltes /del Forje/ (el mas del Ioa Piñol = (Lloá) i la Villela d’Abaix no tenien capilla), <qui> /y/ al any 1559 la dejá al seu germá, Rdo. Mº Bernat Voltes /del Forge/, <ambdos vinguts de la Diocesi de Tortosa>, que foren poc estimats per la gent de Caba<c>/ss/és.

El primer bisbe que trobem nomenat Baró de Cabacés es Don Gaspar Punter, que l’any 1592 nomena Rector a Mº Pere Masip <també fill> /natural/ (9v) <del poble> /de la vila/, qui bregá molt per poguer fer fornar al Santuari /de la Foya/ á l’imatge de la Mare de Deu, sens poguerho conseguir degut al mal estat de l’edifici i al temor dels mal-andandos <i chitanos> /francesos/ i <dels villans> chitanos <…> que corrien pel pahis.

Aquest Sr. Rector, al any 1602, sen bisbe Don Fra Pedro Manrique, qui despres fou virrey de Catalunya, troba l’iglesia masa petita i <comença la fabrica de una Iglesia nova> /a continuacio de l’antigua/ comença l’ampliació de l’Iglesia nova, /dedicada al naixement de la Mare de Deu/, obre que durá 17 anys i s’acaba esent bisbe Don Luis de Tena, que al any 1620 enviá a pendre posesió de Rector á Mº Gerónimo Broquetes, i de vicari a Mº Pere Vidal, que ap dels dos eren <fills de> fills ni escullits <pel poble> /pels naturals/, qui per mandat del bisbat feren lo que pogueren per veure si cambiaba els cans y els dogmes <o ritos> de l’Iglesia misarabe que aqui es practicaben <per los ritos de l’Iglesia romana>. I ho feren tant bé, que hasta cambiaren la devocio del San Juan bautiste /de la Canal/ <per la capella de La Canal> per l’altre San Juan evangelista, traslladant la pila del bautisteri a l’Iglesia nova. Mº Pere Vidal tingué de sortir de Cabacés á pedrades, dejani la familia, a qui per sobre nom <els digueren> /i recort quedá el nom/ de Ritos.

Aquestos <desferen> acabaren de desfer l’obra del Santuari de Fontes clares de la Font de Las Foyes, i els ajudaren /les correries dels moros<Buscas i Cadells> espulsats per Felip III que venien de la part d’Ascó/, que s’amagaven a la Vilella baixa i feyen cause amb els juheus que ja hi habia.

A principis de l’any 1624, el bisbe Don Agustin Espinola, aceptá’mos la costum antiga /i les nostres tradicions/, i permeté que fose rector Mº Miquel Homdedeu, /y Andreu Casals, prevere, com a sustitut/, qui pacta/ren/ amb el Miquel Lexa <de Flix> i amb en Isidro Roger, tots paisants i parents, i acordaren <…> que tornesen <la Verge a la Font de la> /l’imatge/ Foya, <per poguer fer plegaries> /per que els/ <per tres calamitats> lliurase de les calamitats, que eren moltes, degut a les reboltes /… politicas/, a la fam /per falta de blat/, el bandorelisme, <epidemies> /la guerra/ y a les plagues que dejaven el pais asolat.

I aixi, al peu de la Font, tornaren a fer una petita capella <hon amb un> y un sopluig <al fron> i <hon> ab <gran devosió> profesó i gran devosió <portaren> foren pujat la montañya, dejant /de pas/ al <sementiri> /ermita/ de San Roch <el quadro> </l’oli/> </en substitució de la de la Pinyera/> <que el Lexa> de la Mara de Deu del Loreto </que encare es conserva/> </regala/> <portava en Miquel Lexa> en substitucio de la Verge de la Pinyera, i després de resá el responso acostumat en aquell lloch, prengueren cami de la Foya, a entronizarhi l’Image de la Mara de Deu <de Wiclar y les de San March evangelista y Santa Barbara, que tornaren de Fliz> i les petites images de San Marco evangelista y /la/ de Santa Barbera /… de l’ermita de San Bertomeu/, que es guardaben < al poble> la Villa /y cort/ de Cabasses.

BIBLIOGRAFIA

Aguiló y Fuster, Marian. 1873. Libre dels feyts d’armes de Catalunya, compost per Bernat Boades, rector de Santa Maria de la vila de Blanes del bisbat de Geronae del vescomptat de Cabrera, ara per primera volta estampades baix la direcció d’en Marián Aguiló y Fuster. Barcelona.

Altisent, A. (1966). “Un poble de la Catalunya Nova els segles XI i XII. L’Espluga de Francolí de 1079 a 1200”, Anuario de Estudiós Medievales, 3, 1966, pp . 131-216.

Angulo Fuetes, María Teresa. (2015). El monasterio premonstratense de Santa María de la Vid (Burgos). Siglos XII-XV. Universidad Nacional de Educación a Distancia (España). Facultad de Geografía e Historia. Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas. Thesis

Biarnès i Biarnès, Carmel. (1972). Moros i moriscos a la Ribera de l’Ebre (710-1615). Rafael Dalmau Editor. Barcelona. Col.lecció episodis de la Història, número 163

Biete Farré, Vicenç. (1979). “Toponímia de Cabacers i el seu terme”, Revista Catalana de Geografia, vol. 2, núm. 5-8

Bieta Farré, Vicenç (1985). Cabacés documents i escrits. Ajuntament de Cabassers. Cabassers

Biete Farré, Vicenç. (1991). Cabacés, un poble al peu de Montsant, Ajuntament de Cabassers, Cabassers

Blas y Melendo, Andrés. (1873). Derecho Civil aragonés ilustrado con la doctrina de los autores forales, con el derecho comun y con la jurisprudencia aragonesa del Tribunal Supremo de Justicia. Madrid

Blázquez, Antonio. (1894). “Las costas de España en época romana”, Boletín de la Real Academia de la Historia 24, 385-430

Blázquez, José María, et al. (1988). Historia de España Antigua, Vol. II, Ed. Cátedra, Madrid

Borbón, María de las Nieves. (1873). Historia de nuestra guerra. Manuscrit inèdit. Archivo Histórico Nacional. Signatura DIVERSOS-ARCHIVO_CARLISTA,73,Exp.1

Campos, Julio. (1956). “Sobre la Regla de San Juan de Bíclaro”, Salmanticensis 3 (1), p 240-248

Cantera Montenegro, Santiago. (2010). Los cartujos en la Península Ibérica en la Edad Media. In Del silencio de la cartuja al fragor de la orden militar. Aguilar de Campoo (Palencia): Fundación Santa María la Real, pp. 33-59

Capdevila, Sanç. (1964). Sobre la invasió àrab i la reconquesta de Tarragona. In Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Núm. 85-92. Tarragona

Carreras i Candi, Francesc. (1904). “Entences y Templers en les montanyes de Prades (1279 a 1300)”. Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2 (13), 217-257

Carreras Candi, Francesc. (1924a). “Ordinacions urbanes a Catalunya: Tortosa”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol, 11, núm. 84 Barcelona, octubre-desembre

Carreras Candi, Francesc. (1924b) “Ordinacions urbanes de bon govern a Catalunya (segles XIII a XVII), Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Barcelona

Conde, José Antonio. (1820). Historia de la dominación de los árabes en España. París

Corredera, E. (1963). Los Condes soberanos de Urgel y los Premonstratenses, a Analecta Sacra Tarraconensia. XXXVI Fasc. 1 i 2. Ps. 33-102 i 209-282, Barcelona

De Eplaza, Mikel. (1991). Descabdellament polític i militar dels musulmans a terres catalanes (segles VIII-XI). In Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XI). Barcelona. I. 49-79

Diago, Francisco. (1603). Historia de los victoriosísimos condes de Barcelona, Barcelona

Enciclopèdia Catalana. Entrada Cabassers. enciclopedia.cat

Feliu de la Peña y Farell, Narciso. (1709). Anales de Cataluña y Epilogo Breve de los Progressos, y Famosos Hechos de la Nación. Tomo Tercero, contiene los sucessos del año 1458, hasta el de 1709, Barcelona

Fernández y Domingo, Daniel. (1867). Anales o Historia de Tortosa, desde su fundación hasta nuestros días, escritos en presencia de las obras que tratan de esta materia, de varios documentos inéditos y noticias adquiridas. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Jaime Jepús

Flórez Risco, M. (1859). España Sagrada, Vol. XLII, Madrid

Font Rius, J.M. (ed). (1969). Cartas de población y franquicia de Cataluña, Vol. 1, CSIC, Barcelona

García Moreno, Luis A. (1989). Historia de España Visigoda, Ed. Cátedra, Madrid

García Moreno, Luís A. (2008). Leovigildo, unidad y diversidad de un reinado, Real Academia de la Historia, Madrid

GARCIA I RUBERT, David. (2008). “Tyrichae” al riu Sénia. Rellegint l’ Ora Maritima” d’Aviè”. SAGVNTVM. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, vol. 40, València

Gort, Ezequiel. (1998). De quan Siurana era Xibràna. In La Carxana (4). Albarca

Gort, Ezequiel. (2017). Santa Maria de Bonrepòs, el monestir cistercenc de Montsant, Llibres de la Carxana, Albarca

Hugo, Charles-Hyacinthe (1734-1736). Sacri et canonici ordinis Praemonstratensis Annales, in duas partes divisi. Pars prima, Nancy

Lichnowsky, Felix. Ed. de José María Azcona y Díaz de Rada. (1942). Recuerdos de la guerra carlista (1837-1839). Espasa-Calpe. Madrid

Lladonosa, Josep (1964) “El Coll de Mònecs, ¿un asceteri d’origen visigòtic?”, Serra d’Or, Monestir de Montserrat, núm. 4, p. 61-62

Mabillon, Johanne. (1703). Annales Ordini S. Benedicti occidentalium monachorum patriarchae. I. Paris

Marfilo, Pedro. (1876). Historia de la Corona de Aragon (la más antigua de que se tiene noticia) conocida generalmente con el nombre de Crónica de San Juan de la Peña, impresa ahora por primera vez y publicada por la Excelentísima Diputacion Provincial de Zaragoza, Zaragoza

Marianae, I. (1592). Historiae de rebus Hispaniae. XX. Toledo

Martínez Briz, Juan. (1620). Historia de la fundacion, y antiguedades de San Juan de la Peña, y de los Reyes de Sobrarve, Aragon, y Navarra que dieron principio a su real casa, y procuraron sus acrecentamientos hasta que se uniô el principado de Cataluña, con el Reyno de Aragon. Saragossa

Massot, Joseph. (1699). Compendio Historial de los Hermitaños de nuestro Padre San Agustín del Principado de Cataluña desde los años de 394 que empezó S. Paulino a plantar Monasterios en dicho Principado… hasta los años de 1699, Barcelona

Mozota, F. B. (2001-2002). “Propuesta de una territorialidad étnica para el Bajo Aragón: Los Ausetanos del Ebro u Ositanos”, Kalathos: Revista del seminario de arqueología y etnología turolense, nº 20-21, p 159-187

Navàs Ferré, Delfí. (1918). Descripció física, histórica y política de Cabaces. Reus

O’Callaghan, R. (1886). Anales de Tortosa, 3 vols, Tortosa

Pita Mercé, Rodrigo. (1954). La Fraga Musulmana. In Argensola: Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses. Núm. 20. 315-340

Prats, Carles. (2006). Inventari arquitectònic i arqueològic de Cabassers, Cabassers

Pujades, Jeroni. (1608). Coronica Vniversal del Principat de Cathalunya. Barcelona: En casa de Hieronym Margarit

Ramon. (1935). Boletín Sociedad Castellonense Cultura, XVI

Rodon, R.M. (2004) “Poblet, Senus Dei i Scala Dei”, Revista Poblet núm. 8

Romey, Carlos. (1839). Historia de España. Tom II. Barcelona

Ruiz, Saturnino. (2009). La peste en los reinos peninsulares según la documentación del archivo Vaticano (1348-1460). Leoia, Bizkaia: Medikuntza eta Zientzia Historiaren Euskal Museoa “José Luis Goti”

Ruy Fernández, José. (1917) Notas estadísticas e históricas de la villa de Cabacés. In Biete. ed. (1985). 37-44

Veà Vila, Sílvia. (2017). Onomàstica de Vinebre. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Viardot, Luis. (1844). Historia de los Árabes y los Moros de España. Barcelona

Vilaseca, S. i Prunera, A. (1966). Sepulcros de losas, antiguos y altomedievales, de las comarcas tarraconenses. In Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, (93-96), 25-46

Villanueva, J.L. (1806). Viage literario a las iglesias de España, Vol 5. Madrid

Virgili, Antoni. (1997). Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193), Fundació Noguera, Barcelona

Yepes, Antonio (1609) Crónica general de la orden de san Benito. In Pérez de Urbel, Justo (ed). (1959). Biblioteca de autores españoles desde la formación del lenguaje hasta nuestros días, Tom 123, Madrid

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!